parole, parole, parole

Archive for the ‘és música viure’ Category

I’ve got life

In és música viure on 13 Novembre 2016 at 8:26 pm

Hi ha aquella gent que hi era fa vint anys i encara hi és, i saps segur que hi seran quan en passin vint més, si hi arribes; hi ha aquella gent que has conegut fa uns mesos i ja són part de vida que vols imaginar-te d’aquí a vint anys, si hi arribes. Hi ha aquella gent a qui pots trucar si el dia no ha anat bé, o si et cal sortir a fer un vermut al sol perquè a dins fa fred. Hi ha aquella gent que són la xarxa que t’ajuda a no tenir tanta por quan enfiles la corda fluixa, hi ha aquella gent que sí que és d’aquest món i et mima i et cura.

Hi ha aquella gent per qui posaries la mà al foc com si no recordessis les cremades. Hi ha aquella gent que és tendresa i és vida i és somriure. Hi ha aquella gent per qui deixaries el que estàs fent si els cal companyia.

Hi ha aquella gent que no té punxes per a tu, hi ha aquella gent per qui et tornes suau i dolça i viva. Hi ha aquella gent que pot ser a l’altra punta del món, a l’altra punta del temps, però sents a prop si la necessites.

Hi ha aquella gent que fa que viure sigui possible. Hi ha aquella gent que és l’aire, l’aigua, el pa. Hi ha aquella gent amb qui ho vols compartir quan ho tens i que te’n dóna quan no n’hi ha.

Ulls que abracen, mans que miren.

I will be a wall

In és música viure on 2 Juliol 2016 at 2:57 pm

Quan era petita, la meva tieta em dia Isabelo. No ho vaig sentir mai com una cosa lletja, ella ho deia amb afecte i mig rient, sorpresa que no fes absolutament res del que ella pensava que havia de fer una nena de la meva edat.

Potser va ser aquell qüestionament del meu rol de gènere tan carinyós i a una edat tan tendra, tan poc feridor i tan reconeixedor del que era (rarota, masclota, bocamollota, quan havia de ser delicadeta, bledeta, calladeta), que em va immunitzar. No m’he sentit mai ofesa quan m’han cridat coses que els normals consideren lletges, i m’ha semblat sempre un orgull (no merescut, que si m’hagués de posar etiqueta triaria “bisexual”) que em diguessin bollera.

I així vaig créixer, sabent com era, amb el somriure de la meva tieta i l’admiració secreta de la meva mare, a qui tampoc no li havia anat tan bé sent com calia mentre fantasejava amb Ana Belén. Així he crescut, fent-me paret de les pedres que em llançaven, segura que no pot estar bé dir-me que no està bé qui sóc. Perquè la meva tieta em dia Isabelo somrient, i jo feia que sí i també li somreia.

Avui que em sento alta i forta puc ser la teva paret, si vols. Quan et tirin pedres, puc ser la teva paret. Quan hagis d’amagar-te perquè allà on tu vius no es pot ser com ets, puc ser la teva paret.

Avui que he crescut i he marxat i sóc com sóc sense excusar-me, avui que tinc mil braços que empenyen amb mi, que són amb mi, que són com són sense excusar-se, puc ser la teva paret. I no pateixis si no pots sortir al carrer avui a cridar el dret de ser qui ets. Jo, que sóc paret, sortiré. I, quan puguis, aquí t’esperem. Paret que no és mur, sinó casa.

Deixar-se viure

In és música viure on 3 Mai 2016 at 4:11 pm

La mort m’és l’únic refugi; la possibilitat de deixar de viure és la llibertat última que em fa la vida lliure. Sóc aquí perquè vull, perquè decideixo no matar-me. Cada dia, decideixo no matar-me.

No és tant que estimi la vida com que la deixo estimar-me. D’aquesta manera capriciosa que té la vida d’estimar, la deixo estimar-me. Amb els cops i amb el fred i amb la indiferència i amb la ràbia, la deixo estimar-me. Amb carícies i sang i mar i besades.

No li retrec res, a la vida, mai. Sóc l’amant que no somriu quan s’obre la porta, la que no plora quan es tanca. Sóc l’amant que obre les cames i t’agafa els cabells i t’amorra a la ratlla, si t’hi acostes. Sóc l’amant que no et truca i no et busca i no et vol, si te n’apartes.

Sóc l’amant que et desitja només quan et té, però com et desitja, llavors; amb quines ganes. Amb quina brutalitat riu i batega i gemega i abraça.

Amb quina felicitat m’estiro al sol quan la vida és amable. Amb quina gratitud em deixo besar els peus pel mar, a la platja, quan ja es ponen les ganes i queda la penombra del que no se sap si tornarà a ser, però ha estat i em fa tremolar les cames. Amb quanta vida visc si la vida em vol i jo no m’he matat, encara.

Malaguenya

In és música viure, Uncategorized on 1 Abril 2016 at 2:00 pm

Tenia tres, quatre, cinc anys i era raonablement feliç. La meva tieta preferida em portava de vacances a la seva terra, a Màlaga, a Fuengirola, i l’estiu era una successió de platja, esmorzars de tomàquet amanit, tonyina i l’oli més bo que he sucat mai, bufets lliures i vespres mudada. Amb aquells vestits de puntes que li agradaven a ella i jo detestava, però me’ls deixava posar perquè era la meva tieta preferida i que caram, eren vacances.

I ara que tinc trenta-vuit anys i sóc raonablement feliç, hi torno, per fi. El sol esclatant em diu que sí, que benvinguda, que aquesta terra també és meva. M’hi esperen una colla de dones valentes, irreverents, esplèndides.

El cap de setmana serà una successió de cerveses, rialles, vespres amb pintallavis perquè m’encanta sentir-me mudada.

I dilluns potser us explico què hi faig, aquí, perduda per trobar-me.

Enclothed cognitivity

In és música viure on 11 Març 2016 at 2:24 pm

He escrit un llibre. Uns contes, en realitat, que s’han reunit en un llibre petit, de tacte suau, de portada acolorida. Un cel de tempesta en què s’alça, triomfal, un estel molt viu.

He escrit un llibre i aquest vespre vindran els amics i en llegirem algun tros i en parlarem una mica i, sobretot, ens el mirarem somrients, perquè els amics estan contents quan publico llibres.

He escrit un llibre i per presentar-lo avui em calçaré unes sabates que em fan més alta, més segura, més poderosa. Perquè he escrit un llibre i avui vindran a veure’l els amics, que no és qualsevol cosa. I l’estona que he estat pensant que em posaria, i per què, que he estat enviant invitacions, que he estat pensant-hi,  ha sigut ja començar a ser feliç.

I sé que també els que no hi seran seran feliços per mi, aquest vespre, imaginant-me.

Sense urpes

In és música viure on 1 Març 2016 at 10:09 am

Tinc un gat negre, o és ell que em té a mi. Quan treballo, de vegades, ordinador a la falda, cara de concentració, aliena al món, se’m rebel·la. Se m’asseu al damunt, m’immobilitza els braços, ronroneja mentre em mira fixament.

M’acosta la pota al nas, als llavis, a les galtes. M’acarona, sense urpes, suaument. Recolza el cap al meu pit, tanca els ulls. Sucumbeixo, llavors. Deixo un moment l’ordinador, li passo la mà pel llom, per sota la barbeta, li agafo una pota, l’abraço. El pel tan suau, el ronroneig tan dolç. El moc una mica, llavors, el recol·loco. El just per poder continuar escrivint el que sigui que escric; una traducció, un article, un tuit, un post. Quan se’n cansa se’n va, normalment no gaire lluny, a ignorar-me un altre cop.

Com m’agradaria que les persones fóssim així de netes. Ei, fes-me cas, sóc aquí. Acarona’m la vida amb els dits. Ei, ara ja està, marxo una estona a fer la meva. No pateixis, no me’n vaig lluny, sóc per aquí.

I la vida un voler-se anar trobant quan ens va bé, un fer-nos cas quan ens cal, un deixar-nos estar quan ens convé. Sense urpes, dits suaus de coixinet.

 

Imperatiu categòric

In és música viure on 16 febrer 2016 at 12:35 am

Conec un home que es desperta cada dia, metòdicament, una hora abans del que és imprescindible per arribar puntual a la feina. Es masturba tranquil·lament, fa una dutxa, esmorza assegut a taula, es posa una cançó que li agrada. Diu adéu al gat, va cap a la feina sense pressa.

Des de la meva anarquia d’avui em llevo a les sis i demà a les nou, des del meu no sé exactament què faré demà, admiro aquest home. Admiro el seu estimar-se, perquè cal molt d’amor per dedicar-se una hora, cal estimar-se molt per fer l’esforç de llevar-se a les sis i no a les set, cal molt conèixer-se i saber-se i respectar-se els ritmes per decidir que sí, que el que li cal són dues hores (i no l’hora preceptiva) per estar a punt per sortir de casa.

Jo voldria també estimar-me així, o d’una altra manera. Jo voldria tenir la constància de part meva, i no només la tossuderia. Jo voldria ser aquest home que es lleva, només per a ell, una hora abans del que diuen que cal.

Jo voldria que tots els homes, que totes les persones, ens estiméssim així a nosaltres mateixes. Que tothom sabés cuidar-se una mica, un molt, un món. Que comencéssim per nosaltres i anéssim estenent aquest amor.

Arribaríem, tots, llavors, cantant a la feina la cançó de l’esmorzar, a les mans l’olor de la darrera fantasia, la panxa contenta i el cap clar. Sembla utòpic, direu, i és veritat. Però jo conec un home que se sap estimar.

Dilluns groc

In és música viure on 18 gener 2016 at 1:58 pm

Seure al costat d’una finestra amb l’ordinador a la falda i veure la vida com passa. Escriure, o intentar-ho, la vida que no tindrem perquè en volem una altra, i la vida és així, has de triar-la sense reserves o no en vius cap. I triar, triar sempre, ara i aquí, aquest matí d’hivern modest, tan diferent de l’hivern que m’explica, amb neu i gel i tempestes i huracans i sota zero de màxima.

Triar aquest matí de mimosa als carrers i butaca prestada i finestral de lloguer, d’ordinador a la falda, d’escriure com qui treballa, metòdicament. Ara un punt, ara una coma, com qui fa l’amor amb cita prèvia perquè diumenge al matí no dormen els nens, però dilluns hi ha escola i llavors sí, llavors escriure amb cita prèvia, com qui fa l’amor d’amagat del món. Com qui es dóna vergonya de ser feliç perquè hauria d’estar patint per una cosa o una altra.

Triar aquest matí de respondre al telèfon i enviar emails entre paràgraf i paràgraf, i rellegir tanmateix mig d’amagat les paraules que vénen de lluny, del fred de veritat. Imaginar el camí de casa de l’àvia fins a l’escola, imaginar el mar més feréstec que el nostre petit mar domesticat. Rellegir d’amagat les seves paraules, com qui és infidel a la vida que ha triat, només un moment, de veritat. Un moment per saber què ha fet el cap de setmana, i recordar uns ulls que queden tan lluny que ara mateix és, més que recordar, imaginar-se’ls.

Triar ara i aquí, amb tu, amb vosaltres. I saber-la allà, vivint una altra vida amb una altra, triant un altre finestral, un altre ara. I omplir-me les retines de mimosa, que a la seva terra no n’hi ha, i és per això que trio aquesta vida, ara.

Per molts anys

In és música viure on 22 Novembre 2015 at 12:06 pm

Que la vida té un preu s’acaba descobrint més tard o més d’hora, i si encara sóc aquí és que vull pagar-lo. I aquesta vida que tinc és la vida que tenim, que compartim, a estones més amunt, a estones més a prop, a estones en universos que semblen paral·lels però acaben coincidint.

Que la vida té un preu vaig saber-ho amb tot el seu pes fa exactament dos anys, al teu costat, en una habitació plena de metgesses i llevadores i infermeres que miraven una pantalla mentre jo em tornava blanca i tu no volies saber si passava res. I no va passar, i vaig respirar, i em va tornar el color a la cara. I vaig veure obrir-se el teu cos i aparèixer el seu cap, molta estona només cabells negres i una mica de sang, i després, de sobte, molt ràpid, la cara i el cos i aquells ulls i aquelles mans, aquell ser al món com si fos el més natural, i tu plorant i jo plorant, d’alegria que la vida no ens cobrés el preu llavors, que ens regalés només el seu estossec i aquells ulls oberts i aquelles mans obertes i pell calenta i color a la cara.

No serveix de res haver tingut ja un nadó entre els braços, haver-lo acaronat, haver-lo vist alçar-se i caminar. No serveix de res perquè cada persona és un món i és sempre emocionant, no s’esgota la meravella de veure tot un món desplegar-se. I així assisteixo a la barreja dels mons que m’omplen la vida, la gran llegint-li un altre conte, que en vol més, el nen fent-la riure un altre cop, que en vol més, i jo arri tatanet, i tu loup, ou est-tu, ella barrija-barreja de llengües i d’universos paral·lels que coincideixen per dir-li bona nit, bon dia, bona vida.

Avui et dono les gràcies pels dos anys (i nou mesos) que m’has deixat compartir-vos. Per haver-me omplert la vida de més vida. Per l’extra d’amor. Per la tendresa. Per fer-la existir i deixar-me-la viure.

Per molts anys, doncs, i bons.

Eat, read, love

In és música viure on 10 Novembre 2015 at 7:19 am

Fa catorze anys, avui, que vaig veure néixer, per primera vegada, una persona. Sortia de mi, del meu cos obert i ofert com mai. Va ser una nit de tempesta i una ventada va arrencar els arbres, no és retòrica hiperbòlica. Literalment, el món va tremolar en veure-la aparèixer. Jo també.

L’he vista néixer moltes vegades, des de llavors. El primer cop que va mirar-me, de seguida d’haver nascut. Quan va escopir la pipa. Quan va somriure. Quan va dir “jo soleta” i vam fer tard, que posar-se les sabates no era tan fàcil com li semblava.

La veig néixer, encara, molt sovint. No surt ja de mi, sinó d’ella mateixa. Ella mateixa es gesta i es pareix, nodrint-se no només de la meva sang sinó de tot allò que li ofereix el món. Triant què sí i què no, trepitjant els límits. Dubtant, fent veure que no dubta. Temptejant i patint i gaudint i rient i plorant, neix cada dia.

Negant-me, de vegades. Confrontant-me, no volent-me de casa ni de treva ni de pa. Buscant-me després i perdent-se als meus braços, renaixent de nou amb la mateixa escalfor que li he donat tota la vida. Matant-me una mica, obrint-me tota un altre cop, com va obrir-me aquell dia. Com no ho pot fer ningú que no sigui un fill, nascut de dins del desig de veure’l créixer i renéixer en cada gest nou. I si teniu fills que no heu parit m’enteneu igual, que és el voler-los i estimar-los i afirmar-los el que ens en fa dignes.

La veig néixer sovint i m’agrada descobrir-li una mirada nova i demanar-me d’on li ve. Tremolo tota jo quan sóc conscient de veure-la néixer. El món també deuria. Trepitja fort i em té al darrere per empènyer-la, acollir-la, sostenir-la, ajudar-la a volar. La meva filla. O potser més jo la seva mare, seva, seva, com no serà mai més meva, que és seva la vida.