Perquè existim

Deia Cortázar, crec que a Salvo el crepúsculo, que l’amor és com una finestra a un altre món, i que cal decidir si saltar per la finestra i endinsar-s’hi o mirar-s’ho còmodament des de casa. El problema, per a ell, era que les finestres no fossin sempre consecutives, i que no esperessin pacientment que es tanqués l’anterior abans d’obrir-se de bat a bat en tota la seva exuberància. De vegades em demano si Windows no va robar-li el seu nom a Cortázar, si aquesta idea d’anar obrint finestres al món per saltar impunement d’un lloc a l’altre no és el somni de qualsevol persona promiscua o curiosa o inconstant com la majoria de nosaltres.

El cas és que amb el cafè d’aquest matí, amb deu pestanyes obertes al navegador, m’ha arribat com una finestra seductora el debat de les Dones 3.0, i he acabat llegint els interrogants de la Meius sobre què fem les dones a la xarxa. Ho demana com si la xarxa no fos nostra, com si l’hagués construït algú altre. Ho demana i immediatament t’imagines un exèrcit d’homes amb bates blanques dissenyant pàgines web, farcint la Viquipèdia, escrivint blogs i piulant i penjant fotos al Picassa i dient-te per molts anys al Facebook. I llavors nosaltres, les dones, que decidim “entrar-hi”, silenciosament, com si fos casa d’un altre.

Les dones hem entrat a la xarxa perquè és nostra, perquè ningú ens hi ha de donar permís, perquè és un espai com tots els altres que ens pertany al 50%, perquè el món sembla dels homes però en realitat el fem tots els que hi vivim. Perquè la construïm entre tots, cadascú amb les seves particularitats. Perquè existim, encara que de vegades sembli que no tant, ni amb tanta intensitat, ni amb tanta transcendència com ells, que surten als diaris i tenen el poder i els diners i el prestigi i les armes.

Som aquí com som al món i jo diria que cadascú té els seus motius, que no depenen tant de ser home o dona com de tantes altres circumstàncies que compartim amb uns i ens separen d’altres. Som aquí perquè existim, perquè calem. I, si algú en dubta, li podem recordar que, al cap i a la fi, tota la humanitat l’hem parit nosaltres.

El cuc a la poma

Podria ser que, al final, la culpa de tot no sigui de les mares ni de Freud, sinó més aviat d’aquest haver crescut envoltada d’històries que et diuen que véns d’una raça de perdedors, d’una parella d’ineptes que es van deixar expulsar del paradís per un déu intransigent. D’aquest créixer amb la culpa embrutant la il·lusió, de portar tatuat a les retines que la curiositat va matar el gat. I llavors, cada cop que t’acostes a una poma lluent, una poma que saps sucosa i un pèl àcida, pensar que no, que aquest imbècil crèdul no és el teu pare, i que la manipuladora manipulada no és la teva mare.

Podria ser que al final la idea de l’endogàmia exacerbada que ens han venut com a origen de la humanitat sigui alhora fascinació i fàstic, sigui amor i odi i enveja i admiració pels germans que, com tu, vénen del fracàs de fer el que et manen i viure tranquil.

Sí, ja sé que tot això són contes, que el big bang i l’evolució, que Adam i Eva eren en realitat microorganismes. I llavors, el mar inicial com a paradís on tornar, ni que sigui una estona de l’estiu que s’escapa i ja va sent hora que és novembre.

Podria ser que, al final, la culpa de tot no sigui de les mares ni de Freud, sinó més aviat nostra, per inventar-nos uns orígens torturats. I quan dic nostra vull dir “d’ells”, és clar.

Final previsible

No va fer-li, aquell dia, una declaració d’amor desmesurada. No es va ficar a la font a pescar un peixet vermell, ni li va escriure una cançó desesperada. No va esborrar, amb les mans, les paraules. No va arrencar-li els vestits ni va posar-li, molt suaument, les calces que li havia comprat a l’altra. No va fer mai res que no fos estrictament esperable, va dir-li “t’estimo”, va besar-la, va acaronar-li els cabells, va seguir sempre el mapa.

No era culpa seva, tenia una imaginació limitada, un sentit del deure exagerat, una rectitud irreprotxable. Tenia uns ulls que insinuaven foc però que, a la llum del dia, nerviosos, s’apagaven. Un pobre amant, com diria Cortázar. El final també va ser previsible. La va mirar als llavis (als ulls ja no podia) i va recordar, com si ho hagués inventat, que hi havia hagut un dia en què hauria volgut mossegar-los i se n’havia estat. Ara ja no els tindria.

A la xarxa no es mor

S’ha escrit molt sobre la mort del poeta, perquè va ser una mort absurda i violenta. Escric això i penso quina mort no és absurda i, més enllà, encara, quina vida no és absurda, però aquesta reflexió podria portar-nos a un assaig depriment més de l’estil de Cioran que no pas d’una columna de dissabte, així que ho deixarem estar. El cas és que el poeta va morir assassinat i, tot i que no érem amics íntims, sí que m’era proper, i la seva mort (absurda i violenta) em va colpir.

No sé per què se’m va acudir, al cap d’uns dies, visitar la seva pàgina de Facebook. Potser buscava el seu somriure obert, potser volia tornar a mirar-lo als ulls un moment. El cas és que hi vaig entrar, i vaig trobar-hi la veu de molts amics que hi deixaven el seu tribut. Alguns hi escrivien versos seus, d’altres lamentaven no haver-hi pogut compartir més coses. També ha servit al seu millor amic per informar la resta sobre el funeral i els actes d’homenatge que s’han anat escampant pel país.

El món avança i la nostra manera d’encarar la mort, també. Fins fa no gaire es penjaven esqueles a les portes de les cases, s’escrivien necrològiques als diaris, s’anava personalment a encaixar la mà de la família i es repetia en veu baixa una fórmula de condol establerta, curta i més o menys sincera, igual per a tothom. Ara sembla que les xarxes socials són un lloc tan apropiat com qualsevol altre per fer-hi entrar la mort.

Vaig tenir una sensació estranya llegint els petits textos que persones desconegudes per a mi li escrivien a algú que havia mort feia no gaire. Eren paraules personals i sentides, que explicaven històries d’amor i compartien moments íntims. Missatges enviats al ciberespai perquè no estem gaire segurs de si creiem o no en el cel, cartes al no-res enviades virtualment que ajuden els que queden orfes d’un amic a sentir-lo a prop encara.

Immersa com estava en les cabòries sobre la mort i Internet, vaig sentir que tot es compensava una mica quan dimecres vaig saber, via Twitter, que havia nascut l’Emma. Feia setmanes que els seus pares li havien creat un compte i li havien atribuït comentaris que potser els retraurà en alguna crisi adolescent. En tot cas, sembla que la vida i la mort ens empenyen, inalterables, absurdes, independentment de les tecnologies amb què les expliquem.

[Publicat a Público el 15/10/11]

Sum ergo cogito

Avui, fa uns quants anys, vaig néixer. Va ser un néixer accidental, ningú m’esperava i els meus pares miraven a terra com si no sabessin què havia passat. Devia fer fresca, perquè llavors la tardor arribava una mica més d’hora, i sé que totes les meves tietes van venir-me a veure i em devien fer petons asfixiants i devien explicar els seus parts i devien fer molt de soroll, perquè per a elles la vida és escandalosa i no ho volen evitar.

Avui, que sé que hi haurà pastís i espelmes i petons i nens que picaran de mans i em faran demanar un desig, i amants que em recorreran la pell quan tot sigui silenci de sospirs callats, trobo a faltar les meves M. escampades pel món. Trobo a faltar molta gent que és lluny o que ha mort o que ja no veig perquè passa el temps i se’ns endú el que estimem i ens porta el que hem d’estimar.

Podria mirar fotografies velles o desenterrar antigues cartes d’amor, però crec que no. Crec que miraré si trobo una casa vora el mar on traslladar-me aviat, començaré a llegir el llibre que m’he regalat, buscaré un lloc fred on escapar-me a estrenar la gabardina preciosa que m’he trobat sobre el coixí quan m’he despertat. Crec que començaré una novel·la o fins i tot un poema. Crec que miraré molt atenta al meu voltant, perquè estic segura que aquest any, també, els dies em portaran sorpreses i em faran riure i em faran plorar.

Crec que estimaré la vida que, accidentalment, fa 34 anys, em van regalar.