parole, parole, parole

Archive for febrer de 2012|Monthly archive page

Una chica como yo en un sitio como este

In cròniques de la veritat aparent on 27 febrer 2012 at 11:14 am

Arriba un dia que penses que l’esquena no et faria tant de mal si et moguessis de davant de l’ordinador de tant en tant, que intentes encabir aquells texans que et quedaven tan bé i no hi ha manera de cordar-los, que veus amb horror com les cuixes de la teva mare s’estan convertint en les teves. I t’apuntes al gimnàs. En plan “ei, no passa res, la gent sense cap mena de sentit de la coordinació també pot fer esport” i tal. I així com es va trobar una noia com jo en un lloc com aquest, amb tot de proves que he anat superant com he pogut aquests dos mesos escassos que fa que hi vaig.

Prova número 1: el calçat. Efectivament, des que a l’institut ens torturaven amb educació física obligatòria, no he tornat a tenir vambes. Això són gairebé vint anys. No tenia ni idea que no existeixen les vambes tot-terreny, com abans; ara cal decidir entre trekking, running, jogging i no sé què més. Al final, desesperada davant de tantes possibilitats, me’n compro unes qualssevol, de les menys cares, simplement perquè m’agrada el color.

Prova número 2: aerostep, boshu, Feldenkreis. A l’horari de classes del gimnàs hi ha paraules que no es coneixen ni al Termcat. Acabo entrant a la primera classe que trobo, i mitja hora més tard en surto, farta d’ensopegar amb l’step i totalment frustrada perquè sóc l’única persona de les vint que hi ha que no sap què ha de fer quan el monitor diu “mambo” o “inicial”. Per sort, a còpia de practicar l’assaig i error, acabo descobrint la monitora que crida menys, la que té pietat dels inútils com jo i ens explica les coreografies, i les classes “exprés”, fetes expressament per a pobres descoordinats que no poden recordar més de cinc passos seguits.

Prova número 3: em sones d’alguna cosa, oi? Quan es va al gimnàs de la feina el normal és trobar-hi gent de la feina. Per sort, la UAB és tan gran que ha costat dos mesos que passés. Finalment arriba el dia, però, que tota suada a sobre una bicicleta estàtica, veus de reüll un senyor que et sona, definitivament. No és cap alumne, per sort. És un tècnic. Tots dos mirem de mirar cap a una altra banda i ens ignorem civilitzadament. Quan me’l trobi per la facultat faré veure que no l’he vist en calça curta, si ell fa veure que no m’ha vist panteixant no gaire dignament.

Prova número 4: a la dutxa! L’únic problema és que no sé gaire on mirar perquè no es noti que em costa molt no mirar les desenes de parells de pits descoberts que es passegen al meu voltant. De debò que no és res sexual, és simplement que… costa no fixar-s’hi. I una noia em demana una mica de xampú, tan naturalment, i jo només puc pensar “mira-la als ulls, mira-la als ulls”… fins que m’adono que ella també m’està mirant a mi a una alçada sospitosa. Glups.

Prova número 5: addicció. De sobte, no tens forat a l’agenda. Feina, escola, vida social… I et trobes desesperada, pensant que si avui et lleves a les sis podràs acabar no sé què i tenir un forat al vespre, sempre que quedis una mica més tard amb no sé qui… El sistema t’ha engolit, ets oficialment addicta a una estona diària d’humiliacions diverses que, no saps ben bé per què, t’acaben fent sentir millor.

Qui ho havia de dir…

Anuncis

Almost blue

In inficcions on 22 febrer 2012 at 9:29 pm

Llegir, per exemple, un poema de Cortázar, i pensar que podries estimar aquest home que es despulla en versos que tremolen, que temptegen, que investiguen com si fossin mans que per primer cop saben la fressa dels teus pits o l’aire dels cabells. Llegir i sentir una tendresa perfecta perquè no caldrà mai demostrar-la, perquè no hi haurà trucada a mitja tarda que convidi a un cafè, perquè s’estima millor els morts i els fantasmes.

Llegir, per exemple, un fragment de Marçal, i pensar que voldries ser la passió d’algú com Renée, d’algú fràgil i fort i contingut i immens. Llegir i sentir que et podrien escaure els vestits d’altres temps, sabent que no patiràs mai l’ofec de les cotilles ni les capes i capes de roba, ni el seu pes.

Llegir perquè des d’allà ningú no et jutja, perquè és fàcil ser perfecta una estoneta i no costa cap esforç ni compromet a res. Llegir perquè és més difícil moure’s, deixar la manta i el sofà, agafar l’abric, sortir al carrer. Llegir perquè ara, a fora, és hivern. I dins el llibre no fa tant de fred.

Nit d’hivern

In és música viure on 15 febrer 2012 at 1:14 am

Des del sofà observo les restes del dia: un mitjó brut a sobre una sabata, els deures sense fer una altra vegada, el iogurt de maduixa que algú s’ha deixat quan ha desparat la taula. Penso que seria fàcil acostumar-se a tardes com les d’avui, de mimar el que està malaltó, de xerrar amb la gran, de preparar un sopar lleuger i ficar-se al llit ben d’hora. Penso que seria fàcil que fos sempre així, ells petits i jo atenta, observant cada mil·límetre que creixen, somrient o sorprenent-me o escandalitzant-me a cada raonament que despleguen amb l’olor de ser molt propi. Penso si Peter Pan no voldrà dir-nos la fórmula i ens deixarà quedar, una estona més, exactament com estem ara, feliços de tenir-nos els uns als altres.

Penso, també, que no és veritat que vulgui instal·lar-me aquí per sempre. Que voldré comptar encara molts mil·límetres. Que voldré espiar primers amors i eixugar llàgrimes. Que voldré fer-me gran, jo també, i penjar a la paret les fotos que faran riure els gendres futurs. Que, un dia, potser, hi haurà algú  molt petit fill dels meus fills, a qui podré llegir aquell conte que els encantava.

Que fer-se gran sigui això, veure la vida que creix. Que fer-se gran sigui tenir la il·lusió, per un moment, que tot va bé. Ara mateix no hi ha res, ni crisi, ni feina, ni final de mes; no hi ha res que no sigui el murmuri lent de la nit instal·lat a casa: radiadors que badallen, un nen que respira tranquil perquè ja no té febre, de tant en tant un cotxe que passa. Camí del llit, em canto, molt baixet, una cançó de bressol inventada.

Bes nagana

In inficcions on 5 febrer 2012 at 10:06 pm

El cambrer es fa el simpàtic en un anglès impecable que plau les americanes, que se senten joves i belles i ames del món. Davant del mar, a la terrassa abandonada, ens mullem, però tampoc tant, fins que el rom amb cola comença a perillar i correm a salvar-lo xiringuito endins, amb rialles que vénen de les sardines o del vi o del pastís de xocolata compartit. Tu llegeixes Robert Walser o Casasses, jo deixo per a una altra estona Lispector. Ets el poeta més guapo que he vist mai, i es nota en com et miro i com et toco, i en la paciència amb què destrio cada vers que em llegeixes en el moment menys oportú.

Més tard, mitja lluna sobre les llambordes. Més tard, fantasmes rojos al mercat tancat. Més tard, pastís de nata, que és de crema, a la ciutat dels edificis de rajoles blaves.

Ara, només aquí.