A kind of magic

Em vaig treure el barret de copa per oferir-te un espectacle conegut, la maga que fa aparèixer davant els teus ulls mil meravelles. Anava amb l’esmòquing mal planxat, però esperava que el focus m’il·luminaria només les mans, la taula amb estovalles de setí, el barret negre. I els llavis vermells i el somriure, si de cas.

Em vaig treure el barret de copa i en ficar-hi la mà en va sortir un pom de flors, un colom blanc, mil mocadors enllaçats, un conill. Però, entre les flors, una vespa; entre els mocadors, un drap brut. Apareixien sense que pogués fer-hi res les meves fotos d’infància, els vestits que no van quedar-me mai bé, aquell nòvio que tenia i no sabia per què. Apareixien moments bons i dolents i no podia aturar-ho, i tu observaves i no deies res.

Vaig voler amagar-me entre bambolines, amb un gest de la mà vaig exigir que s’apaguessin els llums.  No va servir de res; em seguies.

Havia volgut donar-te un miratge, una nit de conte, una il·lusió innocent. Em trobava, en canvi, nua, desarmada, perduda. Indefensa davant la màgia que se m’escapava de les mans, m’hi vaig rendir. Un, dos, tres, sóc dins el barret de copa, ja no em veus, desaparec. Un, dos, tres, l’agafes, te’l poses, em prens.

Una camisa a mida

He regalat, als meus fills, una camisa lila. Els va força a mida, no els estreny per enlloc, no els ofega. He buscat que fos de roba suau, com aquelles samarretes de quan tenies quinze anys que encara guardes perquè són una carícia. A ell amb molts botons, perquè li agraden. A ella amb coll rodó, que és com la vol.

Els he regalat una camisa i hem parlat de la família, de les llargues hores davant la màquina de cosir que he vist passar la mare, les tietes, les cosines, i també de dones més llunyanes, també davant de màquines, cremades vives perquè avui jo pugui escriure.

Els he regalat una camisa perquè se la posin quan sentin que els cal compartir alguna cosa; un  moment radiant, una mala tarda, una bona lluita. Perquè es facin costat, perquè se sentin més forts sabent que es tenen l’un a l’altra.

He regalat, als meus fills, una camisa. Perquè és mentida que li calgui només a ella, n’hi he portat una a ell també. Perquè demà serà un home i és important que la sàpiga germana, de sang i de molt més. Perquè per a les nenes l’opressió és tan evident que no cal ni dir-la, però el feminisme també ha de servir per fer-los més lliures a ells. Perquè vivim junts, perquè ens estimem. Perquè sense els homes, recordem-ho, no hi ha revolució. Perquè vull uns fills valents.

Cintes, botons, llibres

La dona que desperta quan somia tanca el llum, mira per últim cop les fotos que S. li ha enviat al mòbil, somriu, s’estira. Ronca al seu costat el marit, molt suau, sense estridències. Molt com és ell, ni excitant ni enervant ni apassionant ni molest. Suau, gastat, tebi. La dona que desperta quan somia tanca els ulls, recolza el cap sobre l’espatlla del marit, costum dels anys. Disposada a viure intensament, s’adorm.

S’adorm i somia. La camisa d’S., la camisa a mig descordar d’S., que en realitat és ara un llibre. I ella, com qui descorda els botons, passa les pàgines; com qui busca un mugró, arriba a la cinta vermella que marca el capítol que vol encetar. En el somni, en la lucidesa absurda del somni, sap que les lletres li diuen sal i li diuen besa’m, i llegeix cada pàgina i devora i s’hi enfila, i al final el llibre obert és una catifa que s’enlaira i l’enlaira i ella vola, per fi desperta de veritat mentre somia.

A les set, el despertador. El marit que remuga suaument, que es gira, que es lleva, que li ofereix un cafè. Ella que diu que no, que avui entra més tard, que vol dormir una mica més. La dona que viu de veritat quan somia no vol despertar, avui. Vol posar-se a escriure, enviar-li a S. les fotos de la cinta vermella que adornarà el seu primer llibre. I que S. li descordi, botó a botó, la camisa.

La belle réveillée

Té, de cop, una pell molt fina. Estirada a la gespa desigual del parc sent el sol traspassar-li la pell, la carn, el moll de l’os; sent a l’entranya la llum i el color del raig. O al vespre, tornant cap a casa, el vent li glaça les orelles i el calfred s’estén per tot el cos, intens plaer físic de sentir-se, de sobte, molt viva.

Quan escura la tassa de xocolata, quan M. li ofereix un dit de formatge, quan l’amargor del glop de cervesa se li escola entre les dents. Quan li cau a l’esquena l’aigua de la dutxa, quan es calça uns mitjons suaus, quan ella li diu alguna cosa a cau d’orella i sent fregant-li el coll el seu alè.

No és el plaer cru del sexe, ni l’escalfor agradable de la manta que l’embolcalla a l’hivern. És una fiblada de vida, de pura vida, de vida brutal que la pren i la clava a l’instant. És adonar-se que hi veu en color, que té olfacte i té cos. És despertar-se després de molt de temps d’estar adormida. És sentir que té, de cop, una pell molt fina. I voler oferir-se, i voler oferir-se-la.