Em vaig treure el barret de copa per oferir-te un espectacle conegut, la maga que fa aparèixer davant els teus ulls mil meravelles. Anava amb l’esmòquing mal planxat, però esperava que el focus m’il·luminaria només les mans, la taula amb estovalles de setí, el barret negre. I els llavis vermells i el somriure, si de cas.
Em vaig treure el barret de copa i en ficar-hi la mà en va sortir un pom de flors, un colom blanc, mil mocadors enllaçats, un conill. Però, entre les flors, una vespa; entre els mocadors, un drap brut. Apareixien sense que pogués fer-hi res les meves fotos d’infància, els vestits que no van quedar-me mai bé, aquell nòvio que tenia i no sabia per què. Apareixien moments bons i dolents i no podia aturar-ho, i tu observaves i no deies res.
Vaig voler amagar-me entre bambolines, amb un gest de la mà vaig exigir que s’apaguessin els llums. No va servir de res; em seguies.
Havia volgut donar-te un miratge, una nit de conte, una il·lusió innocent. Em trobava, en canvi, nua, desarmada, perduda. Indefensa davant la màgia que se m’escapava de les mans, m’hi vaig rendir. Un, dos, tres, sóc dins el barret de copa, ja no em veus, desaparec. Un, dos, tres, l’agafes, te’l poses, em prens.