parole, parole, parole

Archive for desembre de 2012|Monthly archive page

Gospel with no Lord

In és música viure on 31 desembre 2012 at 10:09 pm

Penja a la paret el calendari que marca a quin ritme ha de bategar el cor. Si ja és temps que el dia allargui, si hem d’anar dient adéu a l’estiu, si ha passat un altre any i cal tornar a fer bons propòsits o simplement recuperar els que no vam complir el darrer.

No comença al gener, el meu any, em dic, que comença al setembre, quan recupero la jaqueta prima de l’armari i els nens estrenen bates i llibretes. No comença al gener però aquesta nit hi haurà raïm i festa a casa, i enviaré algun missatge a qui voldria abraçar però no hi és. I farem veure que els números tenen algun sentit, que les hores tenen algun sentit, i desitjarem.

A les projeccions de moments futurs que se superposen al paisatge de la finestra del tren que em porta a casa hi ha la taula del menjador convertida en pista de ping-pong i B. petit i jo arribant a fer més de tres tocs, bé! Sortim del cine amb B. gran, que hem vist Els miserables i ens ha encantat. C. treu la guitarra i, sense apartar-se el serrell, em canta aquella que m’agrada, la nova, molt fluixet. J. m’envia les propostes de portada per a la novel·la que en algun moment escriuré. M. obre la porta de casa seva i del darrere surten una nena, dues, tres. L’altra M. em porta a una platja i mandregem fins que se’n va el sol, i de camí cap a sopar li dono una carta d’aquelles que li escrivia fa molts anys i que encara van sortint d’entre llibres i papers vells. En un cafè petit, D. riu d’alguna bestiesa que acabo de dir-li i, per un cop, no hem de mirar el rellotge. Dino o sopo amb A., amb J., amb B. Converso apassionadament amb L., N., L., G., M., O. Torno de la feina i em faig un te. Llegeixo un llibre que em fascina. Em poso els mitjons més calents i miro una pel·li al sofà, tapadeta amb una manta, un nen a cada costat, el bol de crispetes a la falda.

No m’inquieta, ara que el calendari em diu que miri enrere i endavant, no saber si el 2013 serà un any bo o dolent. Els desitjos que tinc són intensos però els puc tocar amb els dits, gairebé. Només es tracta de viure, un any més. Viure, com fins ara, obstinadament. Amb tu que em llegeixes, les estones que vulguis ser-hi, també.

Bella

In inficcions on 23 desembre 2012 at 1:22 pm

Era més bonic, aquest cos teu, fa quinze anys. La pell més llisa, el ventre més pla. Era més bonic aquest cos teu i no sabies ben bé què fer-ne. El feies servir per a les coses justes, un peu davant de l’altre et portava, el portaves, pel món. Et senties estranya dins la pell i la cobries amb samarretes amples i texans vells, i esperaves que no s’hi fixessin gaire, que et miressin més aviat als ulls, o que no et miressin en absolut.

De vegades un petit miracle et descobria una veu fonda o algú amb els gestos dolços. Li oferies, llavors, el cos amb l’esperança que sabés donar-hi sentit, que trobés la clau per arribar-te més endins. I vivies, una estona que podien ser mesos, que podien ser anys, oferint els ulls i el cos, sense acabar mai de saber si la cosa girava rodona del tot. Amb la intuició, que ara és certesa, que no sabien ni per on començar a descobrir-te.

Era més bonic, aquest cos teu, i tan profundament absurd. Avui mires la pell estriada, les cuixes més amples, la carn relaxada, i saps exactament què fer-ne. Ha costat temps, ha costat solitud, ha costat carn de la teva carn obrint-te les entranyes. Han passat quinze anys, n’han passat trenta. Ara ja no ofereixes el cos esperant que ningú resolgui la incògnita. Ara llueixes jerseis de coll de barca i deixes que t’admirin les espatlles. Et mires al mirall, nua, i respires, i toques cada corba, i estimes cada arruga. De tant en tant un petit miracle et descobreix una veu fonda o algú amb els gestos dolços i comparteixes, llavors, la joia d’estar viva.

I ets més bonica, avui, amb aquest cos teu.

Una finestra al mar

In és música viure on 18 desembre 2012 at 2:46 pm

Construir, amb poques normes, una casa. Que hi toqui el sol, que hi passi l’aire. Que tingui un finestral molt gran, vistes al mar, terrassa. Que hi càpiguen els amics i les nits llargues, que hi puguin jugar els nens. Construir, amb les despulles de la tempesta, una casa. Encara que facin mal els braços, encara que faci fred. O potser per això mateix, construir una casa. Per descansar-hi. Per arrecerar-se. Una casa on tornar quan vas plena de món, quan vas plena de llum, per donar calor als altres. Una casa on tornar quan vas curta d’amor, quan vas justa de son, per recuperar-te.

Construir, amb pocs mots, una casa. I omplir-la de cançons qualsevol matinada.

Yes, sir

In fent amics on 15 desembre 2012 at 2:02 am

De vegades dic d’acord però voldria dir que et follin. No literalment, figurada, ja m’entens. Ho deus notar, perquè esperes en realitat que et digui que et follin, saps que estic pensant que et follin, i el meu d’acord et sorprèn, et cau a sobre i no te’l creus, et plou com una cagarada d’ocell al front que vas a eixugar-te i ja s’ha evaporat. Veus (acostuma a passar per escrit, això, en mails o sms o altres formes de comunicació a distància que no impliquen haver de parlar de veritat; no volem haver de parlar de veritat) les dues lletres, ok, o si estic molt esplèndida d’acord, clar i català, i llegeixes que et follin (que et follin imbècil, si estic molt esplèndida) i t’imagines la meva veu serena, d’una tranquil·litat posseïda, que dirien en anglès. Saps que no m’immuto, que el nivell d’incomprensió mútua és tan gran que ja ni m’altero, i et dic ok, sí, el que tu diguis, imbècil (si estic molt esplèndida), i tradueixo tot això a un simple ok per fer més fàcil el conviure de què no podem escapar-nos; és massa petit el planeta i sense voler anem trobant-nos. Notes, segur que has de notar, que t’estic engegant a la merda de la manera més educada que sé, que és callant. Dic d’acord i cedeixo perquè discutir seria perdre el temps. Dic d’acord i tu saps (ho saps, oi?) que t’estic dient que et follin. Imbècil. Esplèndida. I aquí matem el tema, jo dic d’acord i després faré el que em sembli, que acostuma a ser respectar el tracte, que és més fàcil que rebotar-se quan la paret és inescalable.

No et confonguis, et dic de tu però en realitat sou uns quants. No m’estic imaginant una cara concreta. Tampoc no sou gaires, uns quants imbècils amb qui no ens entendrem mai, i us dic d’acord i acabem abans. Jo tampoc no em confonc. Dic d’acord, com una imbècil, i m’acaben follant a mi, esplèndid, per no plantar-me. No literalment, figurada, ja m’entens.

Però vigila. Mesuro les forces. Les guardo per quan sigui important dir un no com una casa. Perquè quan dic que no és que no, no hi ha segona lectura i llavors has de cedir tu, que ets l’altre. Entesos? D’acord.

L’élégance du hérisson

In esvoranc on 10 desembre 2012 at 10:53 pm

Un full en blanc, com un llençol, com una nit, en blanc. Un full en blanc per dibuixar-hi, mentre espero, un eriçó. Que treu les punxes, que ara es fa bola però podria convertir-se, si t’hi acostes, en esquirol, salt elegant, estel fugaç, vol entre branques, miratge roig. Un full en blanc com una pista d’aterratge d’on enlairar-se sense rumb. Silenci estès, lluna creixent, un full en blanc com l’espiral de no dir res per por de malmetre els mots. Pressentiment, renou per fer, escuma d’aire, espai del tro. Com cabell d’àngel, melena llarga, cua de seda per trenar-hi l’oblit, momentani, del dolor. Un full en blanc, com un vaixell, com un avió. En blanc, un horitzó.

What didn’t kill me

In esvoranc on 4 desembre 2012 at 5:57 pm

Hart tenia raó; la gent a qui han ferit és perillosa perquè sap que té la capacitat de sobreviure.  Sap que ha viscut coses pitjors i hi és encara, ni que sigui difícil suportar-se alguna estona, ni que sigui un anar fent poc elegant. I així no li funcionen com als altres els mecanismes de la por, i quan decideix què cal fer tira pel dret, i no sap que el dolor vol dir que prou i aguanta el temporal, fins que passa i, efectivamnt, no s’ha trencat el jonc.

Però no faré veure avui que no he girat la clau a poc a poc, com qui tem obrir la porta i que ja res no sigui conegut. Que no m’han mort una mica les flors a sobre la taula, el buit als prestatges, la nota i les claus.

Una mica, m’han mort, però no del tot. Ara cal veure si la pell aguanta encara una altra capa dura, freda, de cicatriu. Si el cinisme que m’ajuda a sobreviure no es menja el brillar dels ulls. Si el somriure automàtic no pren tot l’espai del de veritat, més petit, més delicat, més jo. Si aquest fer-se més fort per no haver mort em permet viure i no ofegar-me en tanta màscara, amor.