parole, parole, parole

Archive for the ‘cròniques de la veritat aparent’ Category

Ordenar la disbauxa

In cròniques de la veritat aparent on 15 febrer 2015 at 10:19 pm

Sona cada dia el despertador. Ens llevem, ens dutxem, ens rentem les dents. Ens vestim, esmorzem, anem a l’escola. No hi anem de qualsevol manera, a l’escola. Hi anem presentables, amb la roba que evitarà que els companys es riguin de nosaltres. No anem a l’escola amb la disfressa de Spiderman o de metgessa, ni amb les ales de papallona que ens van regalar per Nadal. Hi anem amb texans, amb xandall, amb pinta de persona normal que fa una vida normal i que se sent com totes les altres. Hi anem amb l’uniforme que ens fa invisibles.

L’uniforme té moltes normes i les sabem totes, i les seguim. Si ets un nen, prohibit el rosa, el lila, les faldilles, les cues, la purpurina. Si ets una nena, prohibides aquelles vambes que t’agraden tant però fan xicotot, prohibits els cabells massa curts. No és banal equivocar-se. Et poses per error els mitjons de ta germana i la policia de gènere, que som tots i no és ningú, t’assenyalarà amb el dit i et farà envermellir.

I llavors arriba carnaval, que volem un espai lliure per vestir-nos com vulguem. Pintar-nos la cara de verd, posar-nos aquell vestit que ens encanta però ens fa vergonya dur un dia de cada dia, dur sabates de taló i barret de copa.

Arriba carnaval i voldríem disbauixar-nos, però de l’escola ens envien un paper. Dilluns cal anar-hi amb pijama, dimarts ens posarem corbata, dimecres ens pintarem bigotis. Se’ns esborra el somriure.

Ens ordenen la disbauxa, ens endrecen la rebel·lia. Ens imposen l’uniforme un altre cop, com la resta de l’any. Si no et ve de gust anar-hi en pijama, cal pagar el mateix peatge que pagaries si el portessis qualsevol altre dia: ser el que no fa el que ha de fer, el que no s’ha vestit adequadament, el raret de la classe.

I així anem fent, sempre carnaval, sempre uniforme, sempre el mateix.

No ens descomptem

In cròniques de la veritat aparent on 15 Octubre 2014 at 10:56 am

El Punt-Avui ensenya una portada impactant plena de fotos de gent que opina sobre la “nova” consulta i, via Twitter, Montserrat Palau fa notar al vicedirector del diari que, de les 28 persones de la portada, només tres són dones. Al setembre va haver-hi una conversa semblant sobre els equips a les ràdios, en què la majoria de programes són liderats per homes. Podria seguir tot el dia: periodistes que signen articles als diaris, tertulians diversos, convidats, entrevistats… Però ja m’enteneu.

Ens sembla normal, perquè ho hem vist tota la vida. Ens sembla tan normal que cal que surti la feminista de torn (femení genèric, però ja m’enteneu) a dir “ei, on són les dones?”. I llavors algú respon “és casualitat, buscàvem un expert i ha sortit aquest”. O “és un gran periodista”. O “no podem contractar algú només perquè és una dona”. O “hem mirat de convidar dones, però ens diuen que no”. Afortunadament, Carles Ribera va acceptar el comentari sense excuses barates i cal suposar que mirarà d’actuar en conseqüència.

A risc de fer-me pesada, desmuntaré breument els tres primers arguments, tot i que ja aviso que en realitat m’interessa el darrer i, si ja us sabeu la cançó, podeu passar directament al següent paràgraf. 1) Les casualitats no existeixen, i si busques un expert és fàcil que et sonin noms d’homes, perquè són els homes els qui solen aparèixer a tot arreu. N’hi ha prou de buscar una mica més, de dedicar-hi tres minuts en comptes de dos. 2) Sí, evidentment que hi ha homes que són grans professionals i no cal fer-los tots fora. Però també hi ha dones que són grans professionals i no les veiem per enlloc, o no les veiem en les proporcions que seria raonable esperar si fem un cop d’ull als estudiants de les universitats, per exemple, en què a carreres com periodisme hi ha moltes més dones que homes (i això és així des de fa prou anys com perquè ja n’hi hagi amb experiència). 3) No podem deixar de contractar algú només perquè és una dona. M’explico, oi?

I ara el que em preocupa: hi ha gent en situació de prendre decisions sobre a qui es dóna veu (i molts són homes) que voldria fer sortir més dones però que es troben que els costa més que comptar amb un home, perquè quan truquen una dona per demanar-li una col·laboració en un mitjà, una entrevista, etc., moltes vegades la dona respon que no.

No us embaleu, que no vull dir en absolut que la culpa sigui nostra, només faltaria. Quan les dones diuen que no (i parlo en tercera persona perquè, com deia la meva mare, jo “me apunto a un bombardeo”) és la societat qui diu que no. En general, les propostes que declinen són poc o gens remunerades. Ja carreguem amb el pes de la feina dins i fora de casa i això vol dir menys temps per fer altres coses que no aportin significativament a la feina o la família (sí, s’espera que la realització personal vagi després, si hi cap).

D’altra banda, per a les feines remunerades dins l’espai públic, no només no avancem en la igualtat, sinó que retrocedim. La crisi reforça els valors retrògrads, en què el pare de família és qui ha de portar el pa a casa, la qual cosa és preocupant per a tothom, però encara més per a les famílies on no hi ha pare, que cada dia són més. Més de dues-centes associacions han elaborat un informe que explica la situació a l’Estat Espanyol, i podeu llegir-lo fent clic aquí.

Si cal “donar la cara”, oferir una opinió o demostrar intel·ligència als mitjans, a més lluitem contra la idea generalitzada que els homes en saben més, tenen més raó i parlen millor (si cliqueu aquí trobareu un article que en parla i que enllaça estudis sobre el tema). Aquesta idea juga en contra de les dones que expressem opinió de tres maneres: d’una banda, se’ns escolta amb el prejudici que segurament ens equivoquem (o que no tenim tanta raó com el company amb qui debatem); d’altra banda, és una creença que no només afecta els homes, sinó també les dones, que de vegades preferim callar i escoltar. Finalment, fins i tot les dones que ens sentim segures de la validesa de les nostres opinions i argumentacions, sovint preferim no expressar-les als mitjans de comunicació per evitar les crítiques personals que se’ns adrecen, i per evitar ser jutjades per motius extra-professionals (si anem o no anem ben vestides, si som o no som atractives, si som o no som bones mares…).

Tot això, evidentment, reparteix “la culpa” del desequilibri en la representació de la població als mitjans i explica una situació tan irregular com l’actual, en què la meitat de la població sembla arraconada. I, si “la culpa” és repartida, la solució també. Els directius dels mitjans poden dedicar més temps i més esforços a trobar expertes, periodistes, opinadores. Tots podem començar a adonar-nos que no és normal (per molt que sigui habitual) engegar la ràdio i sentir quatre veus masculines per cada veu femenina, trobar vuit fotos d’homes per cada foto de dona (i que a sobre sigui un anunci de colònia en què aquesta dona està objectificada). I quan sona la flauta i ens truquen per demanar la nostra opinió, les dones podem mirar de fer un esforç més i trobar el temps i el coratge per dir que sí, i els homes que tenim al costat poden mirar de fer un esforç i trobar el temps i el coratge per animar-nos i fer-nos-ho més fàcil (recollint els nens a l’escola, fent el sopar, netejant el lavabo, recordant-nos que la nostra opinió val la pena i està bé que sigui escoltada).

El cas és que estic cansada de comptar dones i homes, i voldria començar a poder escoltar, llegir i veure persones que fan bé la seva feina, de la manera més natural. I per poder deixar de comptar necessito que el primer cop d’ull no sigui tan descoratjador com ho és ara. Fins llavors, no ens descomptem, perquè comptem, i molt.

La mort dels monstres no serà televisada

In cròniques de la veritat aparent on 13 Mai 2014 at 6:25 pm
Aquesta remor que se sent no és de pluja,
ja fa molt temps que no plou […]
I, tanmateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol

Van prohibir pensar i van prohibir parlar, com havia predit el poeta, i si hi havia alguna remor persistent l’ofegava l’estrèpit constant dels engranatges que comandaven els monstres. Quan dic parlar no vull dir les converses de tràmit, hola, bon dia, una barra de quart. Vull dir escoltar-se i entendre’s i anar més enllà del que se sabia. Vull dir el parlar que segueix i precedeix idees més brillants. Vull dir enraonar, que no deixa de ser una manera de pensar amb els altres.

Van prohibir pensar però era difícil controlar-ho. La gent sabia dissimular, fer cara de lluç quan per la sang bullia la idea més subversiva, o es clavava al fons de la retina la imatge viva d’un estiu més lliure. Molts haurien preferit eradicar els records, eliminar-los com els havien fet cremar les cartes i les fotografies, però sempre hi havia petits brins de felicitat passada que arrelaven en el moment més inesperat. O, encara més perillosos, instants de felicitat present, absurda, silent, fugissera, però innegable com la lluentor dels ulls que calia abaixar per no descobrir-se. Algú que et somreia quan els guàrdies no miraven, una mà que fregava la teva un segon més del que era estrictament imprescindible. I l’inconfessable, el que hauria estat castigat amb la pena de mort: l’esperança, ni que fos tímida, que algun dia les coses canviarien.

Els monstres no eren estúpids; sospitaven, si no sabien, que la gent continuava pensant, tot i el guió impecable que es dictava cada dia a les escoles, a les places, a les pantalles. Intuïen que es feien servir les paraules més innòcues (cactus, forquilla) per passar missatges secrets (t’estimo, mira’m), però no tenien manera de saber del cert quines paraules, quins missatges, i a més els codis canviaven cada dia.

Van prohibir pensar però havien d’acontentar-se, doncs, amb la semblança de la ment en blanc, o de la ment en el color exacte que dictaven aquella setmana els monstres. I els monstres van estar contents un temps amb la façana de pau morta.

Hi havia, però, petits atacs als engranatges. Sense que ningú confessés per què, un dimecres qualsevol l’alba descobria els carrers entapissats de roses de paper. Un diumenge hi havia arcs de Sant Martí pintats a les parets de les fàbriques. Un dilluns al vespre molta gent, molta, feia com que s’havia oblidat d’engegar la televisió.

Els monstres enviaven llavors els sequaços a investigar i ningú no en sabia res, ningú no en pensava res. O això deien, seguint el guió. Fins que els monstres van trobar la manera d’ofegar també els sabotatges i, un temps, va tornar la pau més morta que mai, més dòcil encara, més estèril.

Van trobar el primer sequaç amb el cap esclafat contra el vitrall del banc nacional, com volent dir. Ràpidament es va netejar qualsevol indici d’insubordinació, es va ofegar l’alè de qui va gosar apuntar que havia passat res fora del normal, es va programar un partit important per a aquella mateixa tarda.

Els següents van aparèixer penjant de les antenes enormes que presidien la ciutat, empalats davant les botigues d’articles de luxe, embrutant de sang les estores dels millors hotels.

Era fàcil, però molest, trobar sequaços nous, i als monstres no els agradava el caire violent que prenia la situació. Preferien els temps de calma, no haver d’interrompre les sessions de golf o de massatge. Dormir tranquils perquè la plebs tenia pa per menjar més o menys cada dia, i escoles per aprendre el guió més o menys amablement, i un sostre precari que els cobria. Preferien que de camí cap a la feina els ciutadans de bé no trobessin els cossos morts dels sequaços, que cada cop apareixien més mutilats i en escenaris més difícils de netejar.

I, a més, hi havia els rumors difícils de tapar que deien que aviat serien els monstres mateixos, i no els sequaços, qui rebentaria. Rumors en codi (cullera, síndria) que anaven canviant, però que regaven sense dubte fins les esperances més tímides (futur, alegria).

Van prohibir parlar i van prohibir pensar, sense adonar-se que el que prohibien era somiar, imaginar un futur millor, si no per a un mateix, per als fills dels fills, algun dia. Van prohibir pensar i no van veure que la violència de viure sense somnis era l’única intolerable, l’única impossible d’empassar amb la sopa fada del futbol i els programes de xafarderies. Van deixar la gent sense somnis i no hi va haver més remei que exterminar els monstres, un a un. Mirar-se els cadàvers i la sang ben vermella, ara sí, tacant-los les mans. La sang que feia anys que vessaven, a cop de llei injusta, cada dia.

*Article publicat al diari ARA el 23 d’abril de 2014

Deixem de fracassar

In cròniques de la veritat aparent on 3 febrer 2014 at 2:35 am

No tinc ni idea de si Woody Allen va abusar de la seva filla o no. I no us deixeu enganyar, tots els que hi escriuen a favor o en contra, tampoc no ho saben. Si Allen és bona persona, si el moment en què va saltar la notícia era estranyament favorable a Farrow, si això o allò, és igual. No ho sabem i no ho sabrem mai (excepte en el cas poc probable que Allen fos culpable i decidís explicar-nos-ho).

Però hi ha algunes coses que sí sé. Fa anys que, per la meva tasca en la prevenció dels abusos sexuals a menors (http://www.fundacionrana.org/web/ca/programes/crida-ben-fort.html, entre d’altres), he tingut més ocasions de les que voldria de parlar amb persones que van ser abusades quan eren petites. No deixa de sorprendre’m que la reacció pràcticament universal davant d’un adult que explica el que va passar-li sigui “i per què no ho vas dir llavors? com és que no et vas defensar?”. Massa pocs pregunten “i per què devia fer una cosa així? com és que ningú et va ajudar?”.

La societat ens fa mirar cap a la víctima, examinar-la, obligar-la a justificar-se, mentre que als abusadors rarament se’ls qüestiona. Quan diem que un abusador és un monstre o un malalt, estem traient-li del damunt qualsevol responsabilitat. És “així” i no s’hi pot fer res. La víctima, en canvi, “podria haver reaccionat”, “podria haver demanat ajuda”, podria… Podria? De veritat? Els que teniu a prop canalla menuda sabeu, en el fons, que no. De fet, a qualsevol persona li costa defensar-se d’aquells a qui estima i en qui confia (i els abusos sexuals a menors són, majoritàriament, perpetrats per persones en qui la víctima confia) perquè no ens han ensenyat que calgui defensar-nos de qui estimem. I quin bé que ens faria, de vegades!

Si deshumanitzem els abusadors és perquè no és agradable la sensació d’indefensió que ens provoca pensar que el veí, la companya de feina (o la nostra parella!) podrien ser-ne un. La bona gent, la gent amb qui anem a fer unes cerveses, no fa aquestes coses. Oi? I, si algú ens explica que aquell tiet que ens queia tan bé va grapejar-lo fa vint anys, és més fàcil pensar que aquest algú està sonat que no pas que el tiet que ens queia tan bé i no és un monstre ni un malalt “faci aquestes coses”.

Però anem una mica més enllà: als qui defensen a mort Allen tenint tan poca idea com jo (o com qualsevol) de si ho ha fet o no, no només els incomoda que, en el cas que ho hagués fet, els semblaria lleig continuar adorant-lo com a director (o com a amic, com és el cas de qui escriu aquest article http://www.thedailybeast.com/articles/2014/01/27/the-woody-allen-allegations-not-so-fast.html). Diria que la incomoditat és més profunda: ens neguem a acceptar que els abusadors existeixen perquè acceptar que hi són, i que són bona gent, que no són monstres ni malalts, vol dir acceptar la nostra incapacitat i el nostre fracàs com a societat en la protecció dels nostres infants. I això és un cop molt dur.

Així, fem callar les víctimes, mirant de desacreditar-les, o negant la veracitat d’unes enquestes de prevalença que donen resultats tossudament semblants al món occidental, les faci qui les faci, d’un 20% de nens abusats, i molt pitjors en països on el turisme sexual és el pa de cada dia, mai més ben dit.

Però el que més em molesta del debat que està aixecant la carta de Dylan Farrow (http://kristof.blogs.nytimes.com/2014/02/01/an-open-letter-from-dylan-farrow/?_php=true&_type=blogs&_php=true&_type=blogs&_r=2&) és que demostra que com a societat ens preocupem molt poc dels nens. Si Allen no va abusar d’ella, Farrow va convèncer-la que havia estat així. En qualsevol cas, es tractava d’una nena maltractada per un dels pares. La investigació no va arribar enlloc i no va haver-hi judici. No es va protegir la menor. Si creien que Allen no havia fet res mal fet, com justifiquen deixar una nena en mans d’una mare tan desequilibrada com per fer-li creure una història semblant?

Per tot això, i com recomana Antoni Bassas en l’únic article assenyat que he llegit fins ara sobre el tema (http://www.ara.cat/premium/opinio/Sobre-Woody-Allen-Dylan-Farrow_0_1078092284.html), val més que ens deixem de debats estèrils sobre casos concrets en què no sabrem mai què va passar, i que posem la passió on toca: la prevenció. Que comencem a acceptar que la seva família no sempre és el millor lloc per a un nen. Que recordem que un abusador no és un malalt, que sap perfectament quan i on abusar sense ser detectat i que, per tant, se li ha d’exigir que es faci responsable del que ha fet.

I escoltem les víctimes sense jutjar-les. No tingueu por si no se us acut res mínimament sensible per dir quan us en parlen, ja sabem que davant d’aquestes coses costa pensar. Amb un “em sap greu” sincer n’hi ha prou.

Tic, tac, bum

In cròniques de la veritat aparent on 7 Octubre 2013 at 10:16 am

Sembla que fa fresca i em calço sabates tancades. No m’havia adonat del soroll que fan els talons fins que no he entrat al rectorat i he enfilat el passadís, i a l’edifici mig buit rebotaven les meves passes contra les parets.

Semblava segura, caminant cap a nòmines i personal, amb aquestes sabates. Tic, tac, contra les parets, de bon matí. Ha estat una casualitat i al principi m’ha inquietat tant de renou.

Després, tic, tac pel passadís tan llarg, he pres el ritme de les passes, i m’hi he reconegut, i m’he sentit més ampla. Fins i tot he aixecat el cap i he mirat endavant, mirant de cara com arribava el futur. Un futur immediatíssim de rajoles que s’acosten i ràpidament queden enrere i ja són passat, però un futur al cap i a la fi.

No sé si estic contenta o trista, o simplement resignada a aquesta relació amb la UAB que cada any sembla que s’acaba i cada any torna a allargar-se. Sé que quan d’aquí a una estona entri a classe, tic, tac, sabates tancades, alguna cosa farà bum i seran les ganes de conèixer aquesta gent que té eternament vint anys, cada curs vint anys escassos.

Recordaré l’octubre de 1995, ara fa exactament mitja vida, quan vaig arribar a la universitat com una pionera de la família, com qui conquereix un continent. Aquell curs en què vaig conèixer les amigues que acabarien apadrinant els meus fills, el nòvio que em va presentar la patafísica, els professors amb qui ara comparteixo despatx.

Aquest any torno a la facultat on vaig estudiar; després d’anys de parlar de llengua amb futurs mestres i periodistes, ara em toquen traductors estrangers que volen aprendre català. Tic, tac, bum, sabates tancades, I’ll do my best, de veritat.

Amistats literals

In cròniques de la veritat aparent on 27 Abril 2013 at 8:46 am

Si l’èxit es mesura pel nivell de felicitat assolit, es pot dir que dimarts vaig triomfar de totes totes. Tant de bo tots els sant jordis que em queden trobi tanta complicitat, tanta alegria i tant d’amor com dimarts.

Image

I, si les voleu veure amb detall, podeu anar aquí.

XXIV

In cròniques de la veritat aparent on 15 Novembre 2012 at 12:46 am

Avançàvem pel desert

quan vam arribar a la ratlla;

files perfectes

de botes que brillaven

com espurnes de mar

esclafant les onades.

Eren fills d’algú, aquells soldats.

Eren fills, eren nens, eren pares.

Mentre travessàvem la frontera

eren fills.

Vaig mirar-los als ulls.

Alguns no disparaven.

El futur és dels poetes

In cròniques de la veritat aparent on 30 Octubre 2012 at 12:01 pm

Algú que em coneix bé m’ha posat entre les mans The Time of the Assassins, un estudi de Henry Miller sobre Rimbaud. Sempre que llegeixo crítica literària penso en Cortázar i en la seva estupefacció per algunes interpretacions de contes com Casa tomada, però Miller no fa ben bé crítica; Rimbaud és més aviat una excusa per fer-nos arribar les seves idees, les seves obsessions, retalls de la seva vida. Una mica com fa a l’obra “de ficció”.

Al prefaci que va escriure deu anys després de la primera edició del text, entre moltes altres coses, parla de la manca de somiadors a Estats Units. “Vivim totalment en el passat, ens alimentem de pensaments morts, de creences mortes, de ciències mortes.” Compara llavors l’obra de Rimbaud i la dels grans innovadors religiosos, que ens exhorten a crear noves visions del món (i del paradís). “Si no convertim el desig d’una vida nova en una convicció viva per a tots nosaltres, sense excepció, l’existència terrenal no pot ser res més que un purgatori o un infern”.

Ara semblarà un triple salt mortal colar, just després de Miller, una teòloga queer, però la veritat és que hi té molt a veure. En una de les seves intervencions a les Jornades d’Estudis Feministes en Religió que van tenir lloc a Palma el juliol passat, Ulrike Auga, professora de la Universitat Humboldt de Berlín, parlava precisament de la necessitat de crear nous discursos. Sabem que els discursos hegemònics serveixen uns interessos que no acostumen a coincidir amb els generals, i fa molt que una quantiat considerable de gent reacciona a aquests discursos, mira de denunciar-los, de criticar-los, d’atacar-los des de tots els fronts possibles. Però Auga, igual que Miller, igual que Rimbaud, proposa que anem més enllà. Que deixem d’alimentar-nos de pensaments morts (o que volen matar-nos) i imaginem altres maneres de relacionar-nos. A la vella cantarella de “el capitalisme és el mal menor” (i qui diu capitalisme, diu democràcia representativa o retallades dels gorverns diversos), hem de respondre amb veu ferma que no volem cap mal, ni gran ni petit. Que és possible un altre món, que només cal inventar-lo.

Com diu Miller, doncs, el futur és dels poetes, dels visionaris, dels que són capaços de crear alguna cosa més enllà del que ja coneixem. Llàstima que el seu prefaci acabi dient “El futur és tot seu, encara no hi hagi futur”.

[Text publicat al número 60 de la revista Caràcters]

Opening night

In cròniques de la veritat aparent on 13 Octubre 2012 at 11:57 pm

No fa gaire sentia Angela Volpini dient que, per ser una mica més feliç, cal escoltar-se i, un cop s’ha descobert què es vol, fer-ho. Qualsevol que no sigui un ingenu veurà de seguida que no és tan fàcil. Saber què vols, què vols de veritat. I, quan ho saps, o quan et penses que ho saps, portar-ho a la pràctica, que pot voler dir deixar la parella, canviar-se de continent o fer una tria professional que sospites ruïnosa.

Quan era petita, desitjava intensíssimament tres coses: ser pèl-roja (com l’avi que no vaig conèixer), tenir un piano (i saber tocar-lo), i escriure. Llavors no havia sentit mai què deia Volpini, però íntimament sabia que només podia ser feliç perquè estava segura, no en tenia cap dubte, que aquests tres desitjos es complirien. El darrer, contra el que podria semblar, va ser el més fàcil. Només calia un full blanc i un llapis, fins que va arribar la màquina d’escriure, fins que van arribar els ordinadors. Carpetes plenes de contes, primer carpetes tangibles, després carpetes figurades a la memòria del portàtil. Escriure com una altra manera de llegir, o com una altra manera de viure.

Els altres dos van haver d’esperar molt de temps, fins que vaig ser gran i vaig poder anar a la perruqueria tota sola, fins que vaig ser gran i vaig deixar d’escoltar els homes que em deien com odiaven els tints, fins que vaig ser gran i em vaig atrevir convertir-me en el que la meva pell blanca i la meva cara pigada feien evident: havia nascut per ser pèl-roja i el castany era només un camuflatge temporal.

El piano també va acabar arribant, tot i els dits massa curts i la poca traça. Tocar peces fàcils hores i hores i hores, fins que més o menys sonen, i anar-les repetint per no oblidar-les. Tocar Bach i desitjar que no existeixi l’altra vida o que, si existeix, no hi hagi manera que em senti destrossar-li les partitures.

Arribar als trenta-cinc amb els somnis d’infantesa complerts dóna molta feina, perquè cal pensar-ne més per omplir l’altra mitja vida que, segons les estadístiques, m’ha de tocar viure. Però per aquesta data especial en què La mala reputació arribava a les mans de qui la volgués, vaig voler escoltar-me i fer exactament el que em vingués de gust. Era complicat, perquè necessitava la complicitat de força gent, però els amics s’hi van prestar encantats i els que encara no són amics però sospito que acabaran sent-ho, també.

Així, imagineu-vos la llibreria Documenta, que va fer néixer el meu primer llibre de narrativa, plena d’amics (de feines diverses, de la universitat, de l’institut, de l’escola). Imagineu-vos un editor que ha fet coincidir el dia de sortida del llibre amb el del meu aniversari. Imagineu-vos una dona que em va marcar amb la seva manera de llegir, un amic que posa la veu a un conte, una amiga a qui no havia vist mai vermella llegint un paràgraf dens, una dona que canta.

Si he trigat tants dies a explicar-vos tot això potser ha sigut per aquella prevenció que t’ensenya l’experiència. This too shall pass, les males estones, com els moments de joia. Però passen els dies i, quan em desperto, hi ha els cabells ataronjats, el piano, els llibres. Hi ha, fins i tot, coses que no havia somiat i que ara no m’imagino fora de la meva vida. No havia gosat, de petita, desitjar l’amor, perquè l’amor feia mal i era incomprensible. I, en canvi, com s’escampa en forma de fills, parella, amics. Aquesta família peculiar que em faig a mida.

Escoltar-te, doncs, i fer el que vols, si et deixen. I, un cop que ho has dut a la pràctica, acceptar l’error, si ho era, o abraçar la joia, si n’hi ha, o buscar-te un altre somni, si cal. De moment, tinc còmplices que m’hi animen. This too shall pass però crec que recordaré molts anys aquell moment en què vaig ser lliure.

Que pesat és ser pesat, tot i que calgui

In cròniques de la veritat aparent on 29 Juliol 2012 at 1:43 pm

M’encantaria que tothom funcionés com descriu l’autora d’aquest post. Que ningú es dediqués a valorar res més que si una obra és bona o dolenta, si fa vibrar o no. Que no importés el gènere, la raça, res. Que fóssim tots, simplement, persones. Que pogués obrir una revista, anar a un museu, o al cinema, i tot el que s’hagués valorat per fer-me arribar una obra d’art en concret fos el seu interès o la seva vàlua.

Però alguna cosa em diu que és impossible que, avui dia, la cosa funcioni així. No està demostrat que el gènere (que no es defineix segons si es té cony o polla, sinó per moltes altres coses) afecti la creativitat, la capacitat d’escriure, la genialitat. Seria esperable, doncs, que de manera natural les obres que ens arriben fossin creades per homes o dones més o menys en igual percentatge, i que hi hagués un percentatge (avui dia encara petit) d’obres fetes per persones que no s’adscriuen a cap d’aquests gèneres, sinó que viuen la seva vida intentant saltar-se aquesta dicotomia. En canvi, la majoria masculina és manifesta.

Què voleu que us digui, em nego a creure que l’únic motiu pel qual m’arriben més creadors que creadores és perquè siguin més bons. Hi ha d’haver més motius. Que ells ho tenen més fàcil per tenir una cambra pròpia, que els que seleccionen atorguen valor a un determinat tipus de discurs i a un altre no, que som educats per una televisió que ens diu a què podem aspirar i a què no… Ompliu els buits vosaltres mateixos.

El desequilibri no és només de gènere, evidentment. El nombre d’autors amb recursos econòmics elevats sobrepassa qualsevol expectativa que, com a col·lectiu minoritari a la societat, poguessin tenir si les oportunitats de creació (i no només de publicació) es repartissin de manera igualitària. Això, com és natural, afecta la temàtica de les obres d’art, l’enfocament, el que es considera interessant. La seva manera de veure el món té un altaveu privilegiat.

Per sort, cada persona és un món, i fins i tot entre els privilegiats hi ha diferències significatives. I, encara per més sort, hi ha talents que superen tota mena de barreres i arriben a fer-se un lloc als nostres prestatges tot i ser pobres, dones, negres…

Amb tot, no voler veure que existeix la desigualtat és viure amb les normes que regeixen un món que encara no ha arribat. Espero que entre tots hi puguem arribar aviat, perquè reclamar la igualtat entre les persones és com reclamar el dret d’autodeterminació dels pobles. Ens ho fan necessari quan ens ho neguen, però cansa molt. I tota l’energia que hem de dedicar a aquestes lluites la podríem dedicar, per exemple, a llegir els llibres millors que existirien.