parole, parole, parole

Archive for febrer de 2011|Monthly archive page

#sensesenyal

In Uncategorized on 18 febrer 2011 at 7:41 pm

Incompetències

In inficcions on 16 febrer 2011 at 6:35 pm

Li pregunten què vol ser de gran i esperen una única resposta. La senyora de la camisa de puntes perd el somriure condescendent, es va tornant vermella, es mossega un llavi davant el torrent infantil que diu “fotògrafa” i després s’hi repensa i diu poeta i després futbolista, bombera, metgessa, malabarista i unes tres-centes coses més. El senyor de la corbata no se’n sap estar i l’interrromp. “Concreta, nena, concreta, t’has de decidir”, reclama, i la nena no cedeix perquè si no créixer és absurd; els grans fan el que volen i tot això és el que ella vol fer.

La nena anirà creixent i li demanaran el plat preferit, el dia de la setmana que li agrada més, l’escriptor que més la influeix. Finalment, haurà de triar un home (només un, com a mínim en cada moment) i estimar-lo i fer-lo el centre i fer-lo L’HOME de la seva vida i no mirar-ne cap més.

La nena pensarà que macarrons, o paella, o croquetes de bacallà, o amanida de tomàquet, o pizza d’espinacs. Que els divendres són com màgics, però els dimecres fan aquella sèrie, i els diumenges la llum és diferent. Que potser en Julio, però com renunciar a la Mercè, i què faria sense la Jeanette. Que aquest és molt divertit, i aquell altre és molt guapo, però aquella l’atrau, també.

Segurament arribarà el dia que transigirà i, per estalviar-se problemes, dirà, simplement, “sopa de llenties; dissabte; Haruki Murakami; tu per sempre més”. I a dins es trencarà un fil invisible que la connectava amb un món en què no hi ha competència, perquè  la felicitat no és un bé escàs sinó més aviat un mosaic de mil colors. I no ha sabut mai si decidir-se pel roig o pel verd.

Un naufragi (en un got de vi blanc)

In és música viure on 15 febrer 2011 at 10:04 pm

Voldria escriure casa, petjada, silenci. I que no sonés a tòpic desgastat. Que aquest silenci dens que duc a dins s’escampés per cada lletra i deixés una petjada a casa teva. Ni que sigui insignificant. Que el fred que em crema la casa se n’anés amb la boira, cap al migdia, i que aquests teus ulls, com una petita primavera, fonguessin la neu del meu camí.

Voldria escriure t’estimo i que m’entenguessis, per fi.