parole, parole, parole

Archive for octubre de 2012|Monthly archive page

Promeses potencials

In paraules on 30 octubre 2012 at 12:19 pm

La temptació és dir-te que no et puc prometre res. Que el futur és un full en blanc, o un llençol net que perdrem en alguna bugada. Que no tinc cap garantia de viure més enllà d’ara mateix i que prometre res seria oferir-te un temps que no sé si tinc. La temptació és espolsar-se compromisos, no prometre, no oferir. La temptació és anar fent, qui dia passa any empeny, i sorprendre’s quan arriba el fred.

Podria prometre-ho tot, també. Només es poden complir les promeses que s’han fet, només aconsegueixes el que ets capaç de proposar-te, diu que diu. I llavors una incomoditat a l’estómac que fa que no, que si miro enrere veig que he tingut al palmell de la mà tot de coses que no havia imaginat que existissin. Que he arribat a platges desconegudes just quan sortia el sol i parava el vent, que he escrit línies inversemblants al currículum, que si fa deu anys m’haguessin ensenyat per un foradet la vida d’ara hauria cridat d’alegria però, sobretot, d’incredulitat.

Així, si vols, quedem que t’ho puc prometre tot, però no ho faré. Que no és que defugi responsabilitats o que no em cregui aquest castell de vent. Que, simplement, esperarem amb els ulls oberts a veure on ens porten els dies. Sembla que són savis i tenen més imaginació que el meu pobre cervell.

El futur és dels poetes

In cròniques de la veritat aparent on 30 octubre 2012 at 12:01 pm

Algú que em coneix bé m’ha posat entre les mans The Time of the Assassins, un estudi de Henry Miller sobre Rimbaud. Sempre que llegeixo crítica literària penso en Cortázar i en la seva estupefacció per algunes interpretacions de contes com Casa tomada, però Miller no fa ben bé crítica; Rimbaud és més aviat una excusa per fer-nos arribar les seves idees, les seves obsessions, retalls de la seva vida. Una mica com fa a l’obra “de ficció”.

Al prefaci que va escriure deu anys després de la primera edició del text, entre moltes altres coses, parla de la manca de somiadors a Estats Units. “Vivim totalment en el passat, ens alimentem de pensaments morts, de creences mortes, de ciències mortes.” Compara llavors l’obra de Rimbaud i la dels grans innovadors religiosos, que ens exhorten a crear noves visions del món (i del paradís). “Si no convertim el desig d’una vida nova en una convicció viva per a tots nosaltres, sense excepció, l’existència terrenal no pot ser res més que un purgatori o un infern”.

Ara semblarà un triple salt mortal colar, just després de Miller, una teòloga queer, però la veritat és que hi té molt a veure. En una de les seves intervencions a les Jornades d’Estudis Feministes en Religió que van tenir lloc a Palma el juliol passat, Ulrike Auga, professora de la Universitat Humboldt de Berlín, parlava precisament de la necessitat de crear nous discursos. Sabem que els discursos hegemònics serveixen uns interessos que no acostumen a coincidir amb els generals, i fa molt que una quantiat considerable de gent reacciona a aquests discursos, mira de denunciar-los, de criticar-los, d’atacar-los des de tots els fronts possibles. Però Auga, igual que Miller, igual que Rimbaud, proposa que anem més enllà. Que deixem d’alimentar-nos de pensaments morts (o que volen matar-nos) i imaginem altres maneres de relacionar-nos. A la vella cantarella de “el capitalisme és el mal menor” (i qui diu capitalisme, diu democràcia representativa o retallades dels gorverns diversos), hem de respondre amb veu ferma que no volem cap mal, ni gran ni petit. Que és possible un altre món, que només cal inventar-lo.

Com diu Miller, doncs, el futur és dels poetes, dels visionaris, dels que són capaços de crear alguna cosa més enllà del que ja coneixem. Llàstima que el seu prefaci acabi dient “El futur és tot seu, encara no hi hagi futur”.

[Text publicat al número 60 de la revista Caràcters]

Whatever gets you through your life

In inficcions on 21 octubre 2012 at 2:53 pm

És fàcil escriure. Mirar els personatges i saber què senten, perquè t’ho estàs inventant. Donar-los coartades, sortides, desesperança. És fàcil escriure-ho i llavors queden les lletres sobre la pantalla, i al cap d’un temps hi tornes i encara són allà, en la seva vida perfecta d’unes poques pàgines plenes d’el·lipsis i mancances.

Llavors, un dia, envies aquestes pàgines a algú que li sembla que sí, que val la pena convertir-les en un llibre, i escampa les vides que vas escriure, i gent que no coneixes obre el llibre i llegeix el dolor, la ràbia, la llum. Alguns t’escriuen, normalment per Facebook, i t’expliquen que han llegit el llibre, que els ha agradat llegir-lo. I sents una escalfor a dins, com una culpa o una satisfacció o una estranyesa, i penses si no vas trair els teus petits personatges deixant-los a la vista de tothom perquè els jutgin i els qüestionin i els valorin. I no saps què dir i dius, només, gràcies.

Altres, els professionals, el llegeixen perquè és feina i després et fan preguntes. Per què escrius, què llegeixes, què pretens amb aquest llibre. I et trobes parlant, reflexionant en veu alta, inventant-te coartades, sortides, desesperança. Com si fossis un personatge, surts i somrius i parles, i quan ja has parlat arribes a casa i llegeixes el que diuen que dius, i veus el que li has fet dir al personatge que porta la teva cara, i sents que no te’n surts tan bé quan no hi ha la pantalla de l’ordinador, les tecles blanques i les lletres negres, ni el botó d’esborrar llest per tirar enrere a mitja paraula.

Amb tot això vull dir que em sento estranya. Que, com sempre, em refugio en Cortázar, que deia, crec que a La vuelta al día en ochenta mundos, que quan llegia les interpretacions que feien alguns crítics dels seus contes, pensava que ell no havia posat tot allò allà, com a mínim a nivell conscient, però que si els altres ho trobaven, ja estava bé.

Amb tot això vull dir que no sé què dir, així que, simplement, gràcies. Continuaré escrivint perquè és fàcil escriure i fer coses fàcils és el que fa la vida, amb totes les seves dificultats, suportable.

És música viure

In és música viure on 14 octubre 2012 at 1:16 am

La bona gent de Llegim i piulem em proposava de fer una llista a Spotify amb la banda sonora de La mala reputació. A mi Spotify em fa mandra però, amb tot, no m’he pogut resistir a pensar quines cançons hi posaria. La primera de la llista ha de ser, evidentment, la de Brassens. Hi ha contes que en tenen alguna de molt clara, però en d’altres costa més. Si hagués de fer una proposta, aniria per aquí.

No hi ha cançó per a “Garlandes”. Només el crit de les erugues o el crepitar del foc a la llar.

“Lalalà” podria ser aquella que sona a qualsevol casa, per la televisió engegada sola al menjador mentre els habitants feinegen o fan les seves coses amb el soroll de fons. Podria ser aquesta, o aquesta, o aquella que saps de memòria perquè de petit l’havies sentit mil vegades.

“For no one” és fàcil, i “Niña de fuego” també.

“Roma, città aperta”, tindria moltes cançons. M’imagino B. i el seu amant llunyà abraçats escoltant Mano Solo, o potser ella ja farta de tot plegat, decidida a dir-li adéu, o ell recordant-la sense aconseguir trobar-la en cap aroma, quan en realitat el que voldria es cantar-li això altre, o ja vell i borratxo, una nit d’hivern. Potser la vida de B., del seu amant i d’en Claude seria més fàcil si s’aclarissin amb què volen dir quan parlen d’amor. I, si ens posem menys greus, també aquesta, per què no.

“Aquesta banda del mirall” hi escau tant, tantíssim, Preisner… La doble vida de la Mila.

Per a “Res no té lloc”, el desconcert del llamp que es veu abans que soni el tro.

“Des de la finestra” ens la prendrem amb humor, per treure’ns de sobre l’olor enganxosa de la mort.

“Celobert amb papallones” es mereix un clàssic. Perquè tot sembla en calma fins que…

Per a “Tender is the night”, un món de bojos.

A “Móns petits” hi ha la cançó maleïda que sentirà per sempre més la mare de la Hannah, i potser hi podem afegir un bonus track de Björk.

Aquestes cançons són una manera d’esgarrapar més vida de la que vaig donar als personatges del llibre. Com pensar en un amic que ja no hi és, o que viu molt lluny, o que per algun motiu fa temps que no veus, i preguntar-te com deu anar-li. Si els trobeu, doneu-los records.

Opening night

In cròniques de la veritat aparent on 13 octubre 2012 at 11:57 pm

No fa gaire sentia Angela Volpini dient que, per ser una mica més feliç, cal escoltar-se i, un cop s’ha descobert què es vol, fer-ho. Qualsevol que no sigui un ingenu veurà de seguida que no és tan fàcil. Saber què vols, què vols de veritat. I, quan ho saps, o quan et penses que ho saps, portar-ho a la pràctica, que pot voler dir deixar la parella, canviar-se de continent o fer una tria professional que sospites ruïnosa.

Quan era petita, desitjava intensíssimament tres coses: ser pèl-roja (com l’avi que no vaig conèixer), tenir un piano (i saber tocar-lo), i escriure. Llavors no havia sentit mai què deia Volpini, però íntimament sabia que només podia ser feliç perquè estava segura, no en tenia cap dubte, que aquests tres desitjos es complirien. El darrer, contra el que podria semblar, va ser el més fàcil. Només calia un full blanc i un llapis, fins que va arribar la màquina d’escriure, fins que van arribar els ordinadors. Carpetes plenes de contes, primer carpetes tangibles, després carpetes figurades a la memòria del portàtil. Escriure com una altra manera de llegir, o com una altra manera de viure.

Els altres dos van haver d’esperar molt de temps, fins que vaig ser gran i vaig poder anar a la perruqueria tota sola, fins que vaig ser gran i vaig deixar d’escoltar els homes que em deien com odiaven els tints, fins que vaig ser gran i em vaig atrevir convertir-me en el que la meva pell blanca i la meva cara pigada feien evident: havia nascut per ser pèl-roja i el castany era només un camuflatge temporal.

El piano també va acabar arribant, tot i els dits massa curts i la poca traça. Tocar peces fàcils hores i hores i hores, fins que més o menys sonen, i anar-les repetint per no oblidar-les. Tocar Bach i desitjar que no existeixi l’altra vida o que, si existeix, no hi hagi manera que em senti destrossar-li les partitures.

Arribar als trenta-cinc amb els somnis d’infantesa complerts dóna molta feina, perquè cal pensar-ne més per omplir l’altra mitja vida que, segons les estadístiques, m’ha de tocar viure. Però per aquesta data especial en què La mala reputació arribava a les mans de qui la volgués, vaig voler escoltar-me i fer exactament el que em vingués de gust. Era complicat, perquè necessitava la complicitat de força gent, però els amics s’hi van prestar encantats i els que encara no són amics però sospito que acabaran sent-ho, també.

Així, imagineu-vos la llibreria Documenta, que va fer néixer el meu primer llibre de narrativa, plena d’amics (de feines diverses, de la universitat, de l’institut, de l’escola). Imagineu-vos un editor que ha fet coincidir el dia de sortida del llibre amb el del meu aniversari. Imagineu-vos una dona que em va marcar amb la seva manera de llegir, un amic que posa la veu a un conte, una amiga a qui no havia vist mai vermella llegint un paràgraf dens, una dona que canta.

Si he trigat tants dies a explicar-vos tot això potser ha sigut per aquella prevenció que t’ensenya l’experiència. This too shall pass, les males estones, com els moments de joia. Però passen els dies i, quan em desperto, hi ha els cabells ataronjats, el piano, els llibres. Hi ha, fins i tot, coses que no havia somiat i que ara no m’imagino fora de la meva vida. No havia gosat, de petita, desitjar l’amor, perquè l’amor feia mal i era incomprensible. I, en canvi, com s’escampa en forma de fills, parella, amics. Aquesta família peculiar que em faig a mida.

Escoltar-te, doncs, i fer el que vols, si et deixen. I, un cop que ho has dut a la pràctica, acceptar l’error, si ho era, o abraçar la joia, si n’hi ha, o buscar-te un altre somni, si cal. De moment, tinc còmplices que m’hi animen. This too shall pass però crec que recordaré molts anys aquell moment en què vaig ser lliure.

El cel de cada dia

In inficcions on 3 octubre 2012 at 12:02 pm

Sortíem de la cerveseria, xerrant encara, com si la conversa fos més densa que la cervesa i ens hagués de durar tota la nit. Sortíem de la cerveseria i ells també van aixecar-se, i ell li va agafar la jaqueta i li va posar a sobre les espatlles, i ella el va mirar, sorpresa, i va somriure. En tenien menys de trenta i es tocaven amb la delicadesa de qui comença a descobrir el cos de l’altre, de qui ja l’ha vist nu i l’ha besat i l’ha resseguit, però encara no gaires vegades.

Van fer-me enveja, és clar. Aquells primers dies en què penses què serà el primer que et trauràs en despullar-te, en què cada cop que en passar notes com et frega el seu aire t’estremeixes, en què cada petó és electricitat d’alt voltatge. Van fer-me enveja i et vaig mirar i vaig pensar en aquella nit que jo tornava de viatge i vaig passar a buscar-te per fer un beure i vam parlar, com sempre parlem, però sense mirar-nos als ulls, mirant de no tocar-nos, amb la timidesa que no havíem sentit mai un davant de l’altra.

Va durar molt aquella copa, i el sopar va semblar interminable, i en arribar a casa teva encara vam esperar a fer la darrera, xerrant, rient, com si tinguéssim tot el temps del món i l’endemà no fos dilluns i no calgués dormir. Va durar molt però al final vaig deixar el got a la taula i em vas apartar els cabells de la cara i em vas besar, i no vam dormir i l’endemà la son era la prova que havia passat i el pes a les parpelles se’m feia agradable.

Quan trobo a faltar els dies en què em tocaves com si hagués de trencar-me, penso en aquella nit, i en les que van venir més tard. I de vegades, un moment, et miro com et mirava llavors. Després pregunto què farem per sopar i véns a la cuina i m’abraces per darrere i em beses una galta, i és bell també aquest gest de saber-se el cos i estimar-lo potser sense tanta cerimònia, potser sense tanta reverència, però amb la màgia de qui mira el cel estrellat de cada nit i no sap deixar de meravellar-se.