parole, parole, parole

Sense urpes

In és música viure on 1 Març 2016 at 10:09 am

Tinc un gat negre, o és ell que em té a mi. Quan treballo, de vegades, ordinador a la falda, cara de concentració, aliena al món, se’m rebel·la. Se m’asseu al damunt, m’immobilitza els braços, ronroneja mentre em mira fixament.

M’acosta la pota al nas, als llavis, a les galtes. M’acarona, sense urpes, suaument. Recolza el cap al meu pit, tanca els ulls. Sucumbeixo, llavors. Deixo un moment l’ordinador, li passo la mà pel llom, per sota la barbeta, li agafo una pota, l’abraço. El pel tan suau, el ronroneig tan dolç. El moc una mica, llavors, el recol·loco. El just per poder continuar escrivint el que sigui que escric; una traducció, un article, un tuit, un post. Quan se’n cansa se’n va, normalment no gaire lluny, a ignorar-me un altre cop.

Com m’agradaria que les persones fóssim així de netes. Ei, fes-me cas, sóc aquí. Acarona’m la vida amb els dits. Ei, ara ja està, marxo una estona a fer la meva. No pateixis, no me’n vaig lluny, sóc per aquí.

I la vida un voler-se anar trobant quan ens va bé, un fer-nos cas quan ens cal, un deixar-nos estar quan ens convé. Sense urpes, dits suaus de coixinet.

 

Advertisements
  1. Totalment d’acord, no pas com els pesats dels gossos que estan tot el dia a sobre teu molestant com si no tinguessin independència

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: