parole, parole, parole

Archive for febrer de 2015|Monthly archive page

Ordenar la disbauxa

In cròniques de la veritat aparent on 15 febrer 2015 at 10:19 pm

Sona cada dia el despertador. Ens llevem, ens dutxem, ens rentem les dents. Ens vestim, esmorzem, anem a l’escola. No hi anem de qualsevol manera, a l’escola. Hi anem presentables, amb la roba que evitarà que els companys es riguin de nosaltres. No anem a l’escola amb la disfressa de Spiderman o de metgessa, ni amb les ales de papallona que ens van regalar per Nadal. Hi anem amb texans, amb xandall, amb pinta de persona normal que fa una vida normal i que se sent com totes les altres. Hi anem amb l’uniforme que ens fa invisibles.

L’uniforme té moltes normes i les sabem totes, i les seguim. Si ets un nen, prohibit el rosa, el lila, les faldilles, les cues, la purpurina. Si ets una nena, prohibides aquelles vambes que t’agraden tant però fan xicotot, prohibits els cabells massa curts. No és banal equivocar-se. Et poses per error els mitjons de ta germana i la policia de gènere, que som tots i no és ningú, t’assenyalarà amb el dit i et farà envermellir.

I llavors arriba carnaval, que volem un espai lliure per vestir-nos com vulguem. Pintar-nos la cara de verd, posar-nos aquell vestit que ens encanta però ens fa vergonya dur un dia de cada dia, dur sabates de taló i barret de copa.

Arriba carnaval i voldríem disbauixar-nos, però de l’escola ens envien un paper. Dilluns cal anar-hi amb pijama, dimarts ens posarem corbata, dimecres ens pintarem bigotis. Se’ns esborra el somriure.

Ens ordenen la disbauxa, ens endrecen la rebel·lia. Ens imposen l’uniforme un altre cop, com la resta de l’any. Si no et ve de gust anar-hi en pijama, cal pagar el mateix peatge que pagaries si el portessis qualsevol altre dia: ser el que no fa el que ha de fer, el que no s’ha vestit adequadament, el raret de la classe.

I així anem fent, sempre carnaval, sempre uniforme, sempre el mateix.

Sobre “espatllar-se”

In fent amics on 11 febrer 2015 at 10:00 am

Si a hores d’ara no sabeu que Uma Thurman s’ha operat és perquè no teniu accés a internet i, en aquest cas, és altament improbable que estigueu llegint això, de manera que donaré per fet que heu vist les fotos, heu llegit els comentaris que se’n foten, us heu horroritzat del fet que “una dona tan maca” “s’hagi fet això a la cara”.

Deixarem de banda si és cert que l’operació és tan radical com sembla o no (podeu llegir-ho aquí), perquè és irrellevant. El cas és que una dona que viu de la seva imatge comença a notar que ja no sembla que tingui menys de trenta anys i decideix fer servir la cirurgia.

Podria arribar a semblar-me natural criticar Uma Thurman (o Nicole Kidman, o Renée Zellweger) per ser estúpides i desfigurar-se, si no fos pel petit detall que vivim en la societat en què vivim. I aquesta societat ens inunda amb el missatge que les dones només som a l’esfera pública per la nostra aparença. Mentre siguem joves i mones, cap problema. I si no som joves i mones, tranquil·les: ens venen dietes màgiques, gimnasos xiripitiflàutics, cremetes futuristes. Amb una mica d’esforç i molts diners podem arribar a semblar joves i mones. I si les cremetes i les dietes no funcionen, els nostres amics el cirurgians ens “arreglaran”.

Quan ahir comentava a Twitter que les dones no tenim escapatòria possible a la crítica social, perquè així que envellim se’ns critiquen les arrugues, i si ens operem se’ns critica per no semblar “naturals”, hi va haver qui es va entestar a afirmar que la pressió sobre el cos és igual per a homes i dones. Aquesta afirmació em sembla molt poc en contacte amb la realitat.

Amb això no vull dir que els homes no pateixin cap pressió, només vull dir que no hi ha comparació possible entre la quantitat de dones “guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, a la publicitat o al cine. Els presentadors dels telenotícies o els homes del temps en serien un bon exemple. Algú recorda una dona del temps que no sembli model de passarel·la? Segurament sí us ve al cap més d’un home del temps grassonet o no especialment atractiu. I ens és igual, perquè la seva feina és predir el temps, no alegrar-nos la vista. Oi?

La pressió es tradueix en una distribució anormal (és a dir, no representativa de la demografia) dels clients de la cirurgia estètica, que a l’Estat Espanyol és del 88% de dones i el 12% d’homes (no he trobat dades sobre la proporció de persones en transició entre gèneres).

La idea que les dones hem de complir unes expectatives pel que fa a la nostra imatge i que si ens hi esforcem poden “millorar” no només empeny algunes dones a operar-se, sinó que també abona el terreny als trastorns alimentaris. De nou, les xifres canten: el 90% dels afectats per trastorns alimentaris són noies en plena pubertat, quan les noies entren en el mercat de la carn i són valorades sense pietat segons la talla de pantalons i sostenidors. El missatge és que no tindràs mai la cintura prou estreta ni els pits prou grossos.

Tot i que la pressió és la mateixa per a totes, no totes tenim problemes amb el menjar o ens operem. N’hi ha que compten amb una xarxa de suport familiar o d’amistats que ajuden a fomentar una autoestima més sana, n’hi ha que són més fortes, n’hi ha que tenen més eines per suportar-la. Però per això hem de riure’ns de les que cauen al parany de voler ser com se’ls demana que siguin?

I encara hi ha una idea més inquietant: el que ens molesta del cas d’Uma Thurman és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho. Si fos lletja acceptaríem que s’operés? Si no es notés que s’ha operat, ens semblaria bé que es mutilés la cara i es fes desaparèixer les arrugues? Ens semblaria “natural” una Uma Thuman de més de quaranta anys amb la cara (i el cos) de quan en tenia vint? Per què ens costa tant mirar-nos els uns als altres i acceptar que sí, que vivim, i que se’ns nota a la cara? Que la majoria no som súpermodels ni ens cal ser-ho? Que el nostre cos és perfectament perfecte perquè ens permet estar vius? Que el nas és fantàstic si ens deixa respirar, que els pits són esplèndids si ens donen plaer o ens serveixen per alletar els fills, que el cul és ideal si hi podem seure ben còmodes?

Bona gent, ja n’hi ha prou. Les vostres bromes sobre Uma Thurman maten. O, com a mínim, fan més infeliç molta gent. De fet, us fan més infeliços a vosaltres també, quan us mireu al mirall i no hi trobeu l’Uma Thurman o el George Clooney de fa vint anys.

With a lot of help from my friends

In és quan volo que hi veig clar on 8 febrer 2015 at 11:08 pm

Perquè és en els moments difícils que saps qui t’estima bé, cal agrair a l’univers (digue’n déu, digue’n fill de puta de torn) que et posi al davant un repte. Perquè fins ara te n’has sortit sempre, i amb honors, i tens la certesa que la cosa només pot continuar millorant. Perquè és bonic obrir-se a rebre, com una flor que no s’atrevia a demanar aigua fins que no s’ha posat a ploure. Perquè segurament no caldrà, però escalfa la vida saber que si cal hi són. Perquè hi ha missatges de veu que et fan riure i plorar i ser feliç. Perquè hi ha abraçades que et fan riure i plorar i ser feliç. Perquè si l’univers (digue’n déu, digue’n fill de puta de torn) t’avisés que et queda una última hora per viure, series exactament allà on vols ser, fent exactament el que vols fer, amb qui vols compartir-ho. Perquè no vas donar la vida per perduda quan se’t feia difícil respirar, i des de llavors que no ha parat d’agrair-t’ho. Perquè això també passarà i val més ballar ara que els nens riuen. Perquè sí.

I que insignificant que sembla tota la resta en vespres com avui, en què el present vibra així de bé.