parole, parole, parole

Archive for febrer de 2016|Monthly archive page

Fil a l’agulla

In esvoranc, Uncategorized on 23 febrer 2016 at 12:01 pm

Se’ns ha fet a la carn del desig, la ferida. Has quedat a l’altra banda, mirant les vísceres del futur, mirant la sang que brolla, tendresa que vessa i no sabem amb què eixugar. He quedat ferida ençà, mirant-te els ulls, buscant raons.

Se’ns ha fet a la carn del desig que ja fa temps que no és el nostre, que és el teu i el meu, i la ferida ha marcat, clara, la ratlla. Tu aquí, jo allà, o viceversa. Massa lluny, en tot cas.

Era esmolat, el ganivet, o potser eren molts. No en sabem el nom. N’intuïm la fulla flexible, implacable, segura, que ha tallat aquesta carn que era nostra, aquesta carn que era tu i jo.

I ara res més a fer que buscar fil, cremar l’agulla, desinfectar el perímetre. Cosir-la, ni que faci mal, abans no se’ns desagnin tantes hores, tant d’amor, tanta complicitat. Cosir-la una puntada tu i una altra jo, i posar-hi iode i fer-hi un petó, i que corri l’aire i que hi toqui el sol.

Res més a fer que voler-la neta, aquesta ferida, que no s’enquisti, que no supuri, que no ens faci por. Voler-la neta i estimar-la, perquè és ben nostra. Veure-la fer-se cicatriu, marca brillant al tou del cor, i resseguir-la amb el dit de tant en tant, com qui et resseguia la cintura un matí de diumenge.

Se’ns ha fet a la carn del desig, perquè és a la carn del desig que es fan totes les ferides. A la carn del desig de carn, desig de vida, desig de set, desig d’amor.

Imperatiu categòric

In és música viure on 16 febrer 2016 at 12:35 am

Conec un home que es desperta cada dia, metòdicament, una hora abans del que és imprescindible per arribar puntual a la feina. Es masturba tranquil·lament, fa una dutxa, esmorza assegut a taula, es posa una cançó que li agrada. Diu adéu al gat, va cap a la feina sense pressa.

Des de la meva anarquia d’avui em llevo a les sis i demà a les nou, des del meu no sé exactament què faré demà, admiro aquest home. Admiro el seu estimar-se, perquè cal molt d’amor per dedicar-se una hora, cal estimar-se molt per fer l’esforç de llevar-se a les sis i no a les set, cal molt conèixer-se i saber-se i respectar-se els ritmes per decidir que sí, que el que li cal són dues hores (i no l’hora preceptiva) per estar a punt per sortir de casa.

Jo voldria també estimar-me així, o d’una altra manera. Jo voldria tenir la constància de part meva, i no només la tossuderia. Jo voldria ser aquest home que es lleva, només per a ell, una hora abans del que diuen que cal.

Jo voldria que tots els homes, que totes les persones, ens estiméssim així a nosaltres mateixes. Que tothom sabés cuidar-se una mica, un molt, un món. Que comencéssim per nosaltres i anéssim estenent aquest amor.

Arribaríem, tots, llavors, cantant a la feina la cançó de l’esmorzar, a les mans l’olor de la darrera fantasia, la panxa contenta i el cap clar. Sembla utòpic, direu, i és veritat. Però jo conec un home que se sap estimar.