No fa el fred que vaig trobar-hi ara fa un any, sinó un sol persistent que enganya la tardor ja ben entrada aquí aquests dies. Podria dir la feina i les copes amb els amics tan lluny de casa, o aquest riu que sembla profund de tant com és ample.
Però la veritat és que rebo fotos de nens somrients i missatges de la dona que m’espera passejant-se vora el mar, i no recordo com es deia el vent que em travessava el cos el passat novembre.
És un vent gelat que recorre el Danubi, va explicar-me una bòsnia o una lituana, i aquell novembre em vaig descordar la jaqueta per deixar-me sentir el fred i vaig oferir el cos a l’hivern que s’acostava. I va acabar sent un hivern suau amb una primavera tendra, lluny del Danubi, a prop del mar, a prop del foc.
Recordo ara tot això perquè les ciutats on no vaig sovint són capses de records que, quan les destapo, tornen a embolcallar-me amb tota l’olor, amb tota l’alegria, amb tot el dolor. Llàstima que per obrir-les calgui enfilar-se a un avió. O sort.