Boldog, nem?

No fa el fred que vaig trobar-hi ara fa un any, sinó un sol persistent que enganya la tardor ja ben entrada aquí aquests dies. Podria dir la feina i les copes amb els amics tan lluny de casa, o aquest riu que sembla profund de tant com és ample.

Però la veritat és que rebo fotos de nens somrients i missatges de la dona que m’espera passejant-se vora el mar, i no recordo com es deia el vent que em travessava el cos el passat novembre.

És un vent gelat que recorre el Danubi, va explicar-me una bòsnia o una lituana, i aquell novembre em vaig descordar la jaqueta per deixar-me sentir el fred i vaig oferir el cos a l’hivern que s’acostava. I va acabar sent un hivern suau amb una primavera tendra, lluny del Danubi, a prop del mar, a prop del foc.

Recordo ara tot això perquè les ciutats on no vaig sovint són capses de records que, quan les destapo, tornen a embolcallar-me amb tota l’olor, amb tota l’alegria, amb tot el dolor. Llàstima que per obrir-les calgui enfilar-se a un avió. O sort.

Tic, tac, bum

Sembla que fa fresca i em calço sabates tancades. No m’havia adonat del soroll que fan els talons fins que no he entrat al rectorat i he enfilat el passadís, i a l’edifici mig buit rebotaven les meves passes contra les parets.

Semblava segura, caminant cap a nòmines i personal, amb aquestes sabates. Tic, tac, contra les parets, de bon matí. Ha estat una casualitat i al principi m’ha inquietat tant de renou.

Després, tic, tac pel passadís tan llarg, he pres el ritme de les passes, i m’hi he reconegut, i m’he sentit més ampla. Fins i tot he aixecat el cap i he mirat endavant, mirant de cara com arribava el futur. Un futur immediatíssim de rajoles que s’acosten i ràpidament queden enrere i ja són passat, però un futur al cap i a la fi.

No sé si estic contenta o trista, o simplement resignada a aquesta relació amb la UAB que cada any sembla que s’acaba i cada any torna a allargar-se. Sé que quan d’aquí a una estona entri a classe, tic, tac, sabates tancades, alguna cosa farà bum i seran les ganes de conèixer aquesta gent que té eternament vint anys, cada curs vint anys escassos.

Recordaré l’octubre de 1995, ara fa exactament mitja vida, quan vaig arribar a la universitat com una pionera de la família, com qui conquereix un continent. Aquell curs en què vaig conèixer les amigues que acabarien apadrinant els meus fills, el nòvio que em va presentar la patafísica, els professors amb qui ara comparteixo despatx.

Aquest any torno a la facultat on vaig estudiar; després d’anys de parlar de llengua amb futurs mestres i periodistes, ara em toquen traductors estrangers que volen aprendre català. Tic, tac, bum, sabates tancades, I’ll do my best, de veritat.