parole, parole, parole

Archive for Agost de 2014|Monthly archive page

Invertides

In és música viure on 29 Agost 2014 at 4:36 pm

L’Emanuela pregunta i jo improviso respostes, temptejo idees, assajo certituds. He de parlar, aquesta tarda, en un festival en què es dóna veu a les escriptores, i ella ha de fer-me dir alguna cosa que interessi un públic que no em coneix, que ni tan sols tinc la certesa que entengui la meva llengua. L’Emanuela pregunta i jo responc, amb una copa de vi a la mà, mentre els homes, a la cuina, fan el dinar i xerrotegen de les seves coses i els nens juguen amb peces de lego transformades en naus i personatges i històries fascinants. Hi ha un moment que parlo, com no, de l’opressió heteropatriarcal, del conte de les mandonguilles, de com ens eduquen per ser serventes i servits. Fem coses importants, l’Emanuela i jo, preparem una conferència, mentre els homes són a la cuina fent el dinar.

Somriem, no perquè ens sentim especialment importants, amb una copa de vi a la mà, arreglant el món; no per la situació invertida dels homes a la cuina i les dones parlant. Jo, concretament, somric perquè em sé feliç d’oferir als meus fills un món en què tothom té un lloc a ocupar, un lloc mòbil, flexible. Un món en què avui som l’Emanuela i jo les que diem paraules llargues, les que conceptualitzem, les que portem la conversa durant el dinar. Un món en què s’entén que cal dinar cada dia, que no és menys important cuinar que pensar. Un món en què ser home o ser dona no defineix el lloc que has d’ocupar. Un món en què avui cuino jo, demà cuines tu, i pensem plegats. Ens escoltem, discrepem amb respecte, no discutim per guanyar.

Somric perquè em sento afortunada de poder oferir als meus fills un món en què no hi ha rols invertits, perquè no hi ha rols predeterminats. Un món habitable, ni que sigui fràgil, ni que sigui privat. I els dono així les eines per fer-se el seu com vulguin, demà.

Anuncis

Ho diré ben alt: PROU

In fent amics on 22 Agost 2014 at 12:31 am

Hi ha un noi que ha escrit un article molt benintencionat sobre la cultura que perpetua la violació (és a dir, la nostra) i per què és important que els homes en siguin conscients. Hi ha algunes idees amb què no acabo de combregar, però la veritat és que ja és un bon començament que algú perdi el temps i l’energia a dir algunes obvietats que cal anar repetint perquè hi ha una majoria que les nega sistemàticament, i encara està millor que les digui un home, per variar.

Entre els que necessiten que els repeteixin obvietats hi ha alcaldes com el de Màlaga, més preocupat per la imatge de la seva fira que pel benestar d’una dona agredida per cinc conciutadans (no, no espereu el “presumptament”), o el de Valladolid, que té por de pujar als ascensors per si l’acusen de violació. Així que aquí en van un parell.

Sí, és una putada que pel sol fet de ser un home se’t pugui prendre per un violador en potència. Però sabeu què? Encara és més putada que per ser una dona se’t pugui prendre per una presa en potència. La majoria de dones no tenim por de pujar a l’ascensor amb un desconegut per si ens acusa de violació, sinó per si ens violen. Bé, de fet, en un ascensor seria complicat, però ja vaig parlar en el seu dia dels carrerons foscos.

Aquesta por no sol ser racional. La majoria de dies de la nostra vida no ens viola ningú, i la majoria d’homes que ens envolten no ens violaran mai. Però hi ha el perill que ho intentin, i no sabem qui serà, ni quan. Per això tenim por, no sense una mica de raó. Però el que la fa irracional és que ens han ensenyat a sentir-nos víctimes potencials, sense la força de defensar-nos, independentment de les nostres característiques individuals o de les de l’agressor.

D’una banda, la idea seria que, com que les dones són més febles que els homes, jo sóc més feble que qualsevol home, és igual si peso el doble que ell o tinc uns bíceps que fan caure d’esquena. L’altra banda és més perversa, i és la socialització directa i indirecta que rebem unes i altres: com que l’altre és un home jo no tinc el dret d’insubordinar-me. I aquesta idea, que les dones ens hem de subordinar als homes (a qualsevol home, en qualsevol circumstància), és a la base de totes les agressions, grans i petites, a què ens sotmeten i davant de les quals moltes dones no reaccionem amb la violència que seria raonable esperar.

En aquest vídeo hi ha una nena que no s’ho ha cregut. Un home intenta agredir-la en un ascensor i ella, que sap arts marcials, s’hi torna. Aquest vídeo, tant si és real com si és un muntatge, hauria de ser present en l’educació de la canalla. Noies, podeu defensar-vos, no està prohibit. Nois, podem defensar-nos, no està prohibit. I que tothom ho tingui present quan pugi en un ascensor, o quan passi per un carreró fosc.

La legitimitat de defensar-se no comporta, però, l’obligació de resistir-se activament. Si algú em coacciona per agredir-me i no crido ni esgarrapo ni pico de peus, no és culpa meva que m’agredeixin, ni deixa de ser una agressió. És culpa de l’agressor, que no té dret a fer-me el que li sembli simplement perquè no m’hi resisteixo. Sobre això en vaig fer un conte fa un temps, ja em perdonareu l’autobombo. En el cas de la noia de Màlaga, he llegit que la jutgessa considera que no hi ha prova de violació perquè “no sembla que s’hi resistís”. Doncs mira, si hi ha cinc paios contra una, i a més aquesta una ha begut, potser és intel·ligent no resistir-s’hi.

Com que amb la violació sembla que hi ha qui no veu clar que el silenci no és consentiment, posarem un altre exemple d’agressió. Si jo sóc al carrer i ve un paio i comença a estirar-me els cabells i, com que quedo paralitzada i no m’hi torno, decideix fotre’m uns quants cops de puny i deixar-me inconscient, els fets constitueixen una agressió. M’ha fet mal, encara que en el moment no hagi pogut moure’m ni demanar ajuda ni dir-li cabronàs.

Ara els cinc mascles malaguenys treuen pit perquè “no s’ha demostrat que la violessin” i la denunciaran per mentir. Doncs bé, com a grans amants de la presumpció d’innocència que són, esperem que no la crucifiquin abans de poder demostrar que menteix. Perquè no poder demostrar una violació és el més habitual del món, i això no vol dir que no hagi succeït. Les violacions rarament són com a les pel·lícules. Si teniu la bona sort de no haver-vos-hi trobat mai, aquest còmic us pot ajudar a entendre com va moltes vegades.

Però hi ha una cosa que em preocupa molt: el missatge que s’està donant aquests dies, passés el que passés a la fira, és que si et violen val més callar. Si no tens cops i hemorràgies mortals, no et creuran. I encara que en tinguis, serà culpa teva, que anaves amb faldilles curtes, o estaves “carinyosa” amb el violador. Et diran mentidera, puta, lianta. Calla. Val més callar.

No seré jo qui posi a sobre de la víctima la responsabilitat de denunciar. Ja té prou feina a recuperar-se com per haver de carregar, a sobre, amb la culpa de no ser una bona ciutadana. Però em fa ràbia cedir a aquesta lògica, i no puc negar que em fa vergonya viure en una societat en què si una amiga meva s’hi trobés, l’opció més intel·ligent seria dir-li que no anés a comissaria si no tenia proves físiques incontestables i un expedient impecable de verge impol·luta.

Així que ho diré ben clar: PROU. Prou de dir xorrades sense pensar-hi cinc minuts, sense tenir en compte que les dones som persones amb dret a anar pel món sense que ens toquin quan no ho demanem. Si per casualitat us sento dir alguna barbaritat sobre aquest tema i us cau un calbot, no us queixeu. Penso al·legar que era un calbot consentit, perquè no us hi heu negat, o heu protestat massa tard. Que semblo menuda però estic forta i no tinc por d’insubordinar-me, esteu avisats.

Viure’m, escriure’t

In és música viure on 9 Agost 2014 at 7:29 pm

No sabria dir si faig vacances. Diria, més aviat, que faig estiu. Treballo estones, entre el llit i la platja. Vaig a fer una cervesa amb les amigues i m’oblido que l’endemà hi ha despertador. Duc els grans a patinar, la petita a fer una volta. M’estiro a la sorra humida i miro la lluna, quasi plena. Em deixo assecar la sal a la pell, em dutxo a contracor abans de classe. Llegeixo, escric, divago. Veig amics que feia temps que no venien, faig plans per a viatges que no se sap si són de feina o de plaer.

Escric fora d’aquí, “coses serioses”. Acumulo pàgines que voldrien ser avions de paper, cartes als reis, llibres. Escric fora d’aquí i es va construint, ja fora del meu cap, la vida. La que no visc, la que només penso. La vida que em porta persones que són personatges, gent que vaig coneixent cada cop més, a qui a estones m’agradaria abraçar. Tot anirà bé, voldria dir-los, i llavors Stephen King que em diu a l’orella “kill your darlings”, i jo que sé que sí, que té raó, que no anirà tan bé, segurament.

Que el viure no et destorbi l’escriure, diu que diu, o potser era a la inversa. El cas és que no sé si hi ha tanta diferència, ni si el senyor que he vist avui sortint del cotxe no acabarà enfilat en un dels avions de paper, secundari involuntari en el drama que se’m desplega a la ment. No sé si quan desperti al teu costat un matí i t’enfili la mà per la cuixa fins arribar-te al cul, serà la meva mà o la d’ella, el personatge, que enfila la mà per la cuixa de paper de la seva amant impossible. Si serà la teva carn la que premeré, o la carn del jo de paper que et construeixo quan no hi ets.

Al final, no és tan important buscar la frontera, si a tu no et fa res que sigui jo i sigui mil, si no et fa res ser totes les altres quan et ressegueixo la pell. Les vacances se’m barregen amb la feina, i el viure amb l’escriure. I no me’n sé queixar, que és l’única manera de ser que conec.