Acaba arribant el dia que s’acosta la tardor i porta més promeses que desenganys, i l’hivern fa més il·lusió que por. Els nens llegeixen al llit i tu mires les fotos dels darrers mesos: somriures, copes de vi, roba de nadó, mans enllaçades. Les mateixes platges i postes de sol que fotografia tothom, però amb un filtre d’un altre color.
És diumenge al vespre i penses que demà tantes coses que et vénen de gust. Més enllà de la feina i el dia, la gran comença l’institut i vindrà a dinar amb mil històries. A la tarda recollireu el petit i potser anireu al cine, potser fareu un gelat, potser només seureu els uns vora els altres i sentireu que existiu, a prop.
Acaba arribant el dia que s’acosta la tardor i t’agafa amb ganes d’hivern, i no saps què se n’ha fet, de la por. Si has tingut paciència i no t’has obert les venes de dolor o d’indiferència, si has decidit viure i has decidit viure bé, si obstinadament has decidit viure, com qui creu que és possible, acaba arribant el dia. És diumenge al vespre i l’absència de tristesa t’indica que ets, sense més estridències, feliç. I qui hagués dit que era això.
