parole, parole, parole

Archive for Abril de 2011|Monthly archive page

On the road

In és música viure on 30 Abril 2011 at 1:09 am

Podríem ser Thelma & Louise, però tot i la promesa d’un Brad Pitt jovenet en un motel de carretera ens fan mandra les violacions, els assassinats i, sobretot, els suïcidis, així que estem contentes de ser Jo & Bel. A més, el cotxe no és descapotable, però plou gran part del camí i és com si tot fos exactament com ha de ser, jo conduint a velocitats inversemblants, que en aquest país a estones no hi ha límit, i ella dient-me si he de sortir per aquí o tombar per allà. Quilòmetres i quilòmetres per córrer, perseguint la posta de sol que sembla un llarguíssim orgasme ataronjat, intens però tranquil, d’aquells que no acaben d’acabar-se i que, al final, moren a les mans d’un amant cansat.

I així cau la nit, i ja hem cantat totes les cançons d’Emiliana Torrini, d’Anne Brun, de Diana Krall, i arriba Antònia Font i una dosi extra de cafeïna (droga dura, droga fina). El motel de carretera és en realitat un hotel d’autopista, amb cobrellits d’estampats inclements però les parets blanques i un bany espaiós. I jo deturo un segon el temps, ho escric perquè de vegades escriure podria ser una manera d’aconseguir que la felicitat sigui eterna, si més no sobre el paper. Un post com una ampolleta per guardar-hi el moment, un bloc com una col·lecció d’ampolletes per reobrir els dies que plogui o que l’aire sigui massa dens.

I ara diria que brum, brum is the new I love you, però segurament no entendríeu res.

Anuncis

Teoria dels principis

In és quan volo que hi veig clar on 26 Abril 2011 at 11:38 am

Érem el·lipsi, només.

Intuïció de l’abisme,

vol

o caiguda

(lliure, sense fils).

Érem el·lipsi i, llavors,

cercle

(per no dir lluna plena)

que tendeix a la perfecció

malgrat les arestes del triangle

que descosim

d’aquest absurd

paracaigudes.

La ressaca de la ressaca

In paraules on 25 Abril 2011 at 11:39 am

Entrevistador atabalat: Així, és el teu primer Sant Jordi?

Entrevistada listilla: No, és el trentatresè.

Ha ha. Podria explicar les passejades, el vermut, les roses, els llibres. Els somriures còmplices amb altres “joves escriptors prometedors”, les converses amb escriptors que ja han complert les promeses i venen i venen i venen llibres com qui ven el cos a preu de luxe. El sopar entre amics, les copes fins no tan tard, la nit molt llarga perquè és primavera i el món està per encetar i la vida t’arrossega. L’emoció d’haver vist el meu petit llibre per les parades, indefens entre tants col·losos impressionants.

Podria explicar moltes coses que ja imagineu, que ja suposeu, que no cal que expliqui. Però el resum seria que va fer sol, quan les previsions deien que havia de ploure. I això és una gran metàfora de la vida, trobo. Si Déu existís, seria poetessa.

Que parlin els altres

In paraules on 19 Abril 2011 at 8:26 pm

Hi ha dies que la mandra, o simplement algú altre que ja ha dit exactament el que diries, o potser és més aviat el que callaries. I avui parlava del dolor i de l’amor, i de cop m’han posat aquest poema als nassos, i si més no el somriure de ser tan poc original, fins i tot amb la consciència d’estar copiant.

POEMA D’AMOR I DOLOR
Tot el temps que vam estar junts
fórem com unes bones i útils tisores.
Després de separar-nos vam tornar
a ser dos esmolats ganivets
clavats a la carn del món
cadascú al seu lloc.
(Iehuda Amikhai)

Deixar-se vèncer

In inficcions on 18 Abril 2011 at 12:20 pm

El dolor fa estona que s’ha esvaït quan algú l’agafa per darrere, molt suament, i li diu alguna cosa que no acaba de comprendre. Té la cara plena de sang  i un brunzit antic a les orelles, com restes de mel enganxoses  a sobre una taula sense desparar que encara conté el record d’un berenar de fa dos segles. I puntets que es mouen, milers de puntets mòbils a les retines, com cuques de llum que s’han apagat perquè ha arribat el dia però et deixen un rastre de llum indeleble.

Llavors les mans, les mans una mica aspres i molt netes, se l’emporten més enllà, la fan seure, treuen un mocador de roba banyat amb aigua tèbia, i li netegen la cara amb tanta tendresa que de cop es desferma un plor com una tempesta. I llavors sí, el dolor, la ferida oberta al front, i la consciència estranya d’haver estat picant contra aquell mur inflexible molta, molta estona. Anys, segurament.

Es mira el mur de reüll, perquè el sap encara dret i orgullós, impertorbable. Es mira el mur però pensa que no, que no val la pena, que picar-hi de cap no té cap sentit, que cal buscar una altra estratègia. I agafa les mans que encara li passen aigua tèbia per la cara, i en besa els caps dels dits, i estira aquells braços desconeguts fins al mur, i de sobte el veu petit.

-Vine, alça’m.

I així, gairebé sense adonar-se’n, ja és a l’altra banda. L’altra banda és com aquí, no ens enganyem. Però sense el mur al davant, sense la força tossuda de la impossibilitat de passar, tot es veu més ample. Llavors comença a cantar una cançó petita, una cançó que havia sabut feia molt de temps però no recordava. Una cançó que potser no té exactament la lletra que canta, però és igual, perquè té la força del vent. I efectivament s’aixeca el vent, i bufa i bufa, i cau una fulla del plataner gegant que hi ha vora la murada.

Ella segueix la fulla amb els ulls, la veu caure a sobre el mur, veu com les pedres comencen a esfondrar-se. I de cop ja no hi ha paret, només runes i un gran forat per on es veuen unes mans que tenen uns braços que tenen un cos que té un cap que té un somriure. I ella somriu, també, tot i que en somriure li fa mal el trau obert del front, encara:

-Vine, no véns?

This is how it works

In inficcions on 16 Abril 2011 at 9:15 am

Hi ha un botó màgic que fa desaparèixer els contactes al xat del gmail. És un botó discret i cal anar-lo a buscar. “Never show”, diu. I jo, que m’he cregut l’article que em vas enviar sobre la química de l’amor, i sobre com és important tractar les relacions que s’acaben com si fossin addiccions perilloses, l’apreto. Never show. I la teva boleta verda omnipresent desapareix. Entenc que és un alleujament absurd, encara hi ets, encara em veus amb la meva boleta vermella omnipresent. Però jo no et veig. Si un dia em llevo sense recordar que existeixes, és com si no existisis. Never show.

Tu també fas aquestes coses. Tornes a ser soltera al Facebook, escrius posts vitals sobre nous amors i barques noves que diria que no t’acabes de creure ni tu. Hi poses la nostra cançó, per què no, que segurament ja havia sigut la vostra abans de mi. I anem fent, com qui està bé, com qui ja ha passat la trentena i ha trencat mil vegades i ja sap com va la cosa.

Jo escolto Regina Spektor, perquè té ritme i perquè m’agrada esgargamellar-me amb les seves lletres mig absurdes pel menjador. I perquè no t’havia agradat mai gaire i feia temps que l’havia deixat d’escoltar. And this is how it works: you’re young until you’re not, you love until don’t, you try until you can’t,  you laugh until you cry, you cry until you laugh, and everyone must breath until their dying breath.

Em miro el xat del gmail de reüll, perquè sé que els “mai” digitals són fàcilment reversibles. Però em continc. I espero que un dia, un dia que no sigui massa tard, tornem a parlar, i veure llum als teus ulls, i que no et faci mal si somric.

Adéu, lluna plena

In és música viure on 13 Abril 2011 at 9:57 am

Pensava primavera, i sol que esclata, i cel d’un blau inclement. Pensava que passen els dies, i que tinc una dotzena de roses esplèndides a sobre la taula que seran marcides quan torni divendres. Pensava que és estrany estar trista quan fa sol, i que es estrany ser feliç quan s’està trista, i que Tadeusz Rózewicz, i que jo també voldria udolar, ni que sigui a una lluna de paper.

Pensava en la dona que em mira i no m’entén. Pensava que “entendre” està sobrevalorat. Que sentir, a l’estómac, una bola enorme que se’ns menja i ens empeny. I un parell d’ales per mirar de no ensopegar. I un cel núvol que em visita avui i que no està gens malament, després de tant de sol, que plogui una mica. Pensava que ara hauria de deixar de pensar, atacar la traducció que tinc entre mans, imprimir els exàmens de terminologia, mirar per la finestra i no veure’t. I que la lluna plena sigui per sempre més el record d’una nit de final d’hivern.

I només una cosa important: t’estim com un locu i m’aguant.

Bandes sonores

In és música viure on 5 Abril 2011 at 8:59 pm

Cinc d’abril, ja. No recordo què feia l’any passat, el cinc d’abril, ni en fa cinc, ni deu, ni vint, ni trenta. Coneixent-me, devia estar inundant-me de sol, o mirant la pluja per la finestra. Començant a pensar l’estiu i espolsant-me l’hivern del damunt, que sempre m’ha deixat pàl·lida i trista i amb set de flors i aigua i colors.

Segurament, a partir d’ara, si algú em pregunta què feia el 5 d’abril de 2011, en recordaré cada detall. L’amiga que m’ha vingut a veure quan no l’esperava i m’ha dut la seva filla minúscula i preciosa. La classe plena de joves esverats perquè les hormones i la calor i aquestes coses. Espaguetis amb espàrrecs, Maika Makovski i primavera en flor. Absències que fan mal, cançons al piano, bugada per estendre. I, a sobre la taula, el llibre que em recorda que és cinc d’abril (per fi!) i ja sóc escriptora de debò.

Tot just avui comença el seu camí a les llibreries,  i algú que m’estima el troba i me n’envia una foto al costat dels seus nous companys. M’agradaria pensar que trobarà lectors que també se l’estimin una mica, que el llegeixin amb afecte. Que la Maria i la Monika i la María trobaran somriures còmplices i algun gest solidari de preocupació. De moment, aquí us deixo la banda sonora d’aquestes poc més de cent pàgines que no es poden acabar d’entendre del tot si no se senten les cançons que les fan bategar. N’hi podria haver més, però de moment hem trobat:

Petit, un viatge en cotxe cap al mar.

Anna Roig i l’ombre de son chien, un dissabte assolellat de tardor.

Kitsch, la típica discussió en què no es parla perquè no cal.

Mishima i Manel, regar les plantes en una terrassa de Gràcia.

Roger Mas, sota la pluja de gener.

Els nens eutròfics d’en Pedrals, perquè la monogàmia està sobrevalorada.

L’Eduard Canimas, quan l’amor es respira.

Sanjosex, que m’ha deixat un vers per al títol.

Clara Andrés, una nit molt llarga.

Raimon, buscant els orígens.

Feliu Ventura, que haurà d’esperar a la segona edició per sortir-hi ben anomenat.

Carles Belda, quan la felicitat és ballar per jamaicanes.

Lídia Pujol, i les seves històries belles i terribles.

I gràcies als que ompliu de música no només aquest llibre, sinó la vida.