parole, parole, parole

Archive for the ‘fent amics’ Category

Sí, no?

In fent amics on 22 juliol 2016 at 11:32 am

La meva mare em va ensenyar a no insistir d’una manera molt efectiva: si demanava una cosa i em deia que no i hi insistia, em clavava un clatellot. No vaig trigar gens a veure que valia més acceptar el no a la primera. No aprovo la pedagogia una mica pedestre de la meva mare, però no es pot negar que a nivell dissuasiu era infal·lible.

He de reconèixer que la impossibilitat de clavar clatellots quan algú m’insisteix m’exaspera, de vegades. És una impossibilitat autoimposada, és clar. Si volgués, podria. Però prefereixo no fer-ho. Per tot allò que la violència no porta res de bo i hi estic en contra i tal, és clar, però també perquè clavar-li un clatellot a un desconegut que no sap que ha fet res de dolent és perillós: es pot veure legitimat a tornar-s’hi.

I aquí hi ha el problema. La majoria de desconeguts que t’aborden (típicament als bars, però també hi ha els valents que ho fan pel carrer) no troben que hi hagi res de dolent a exigir-te atenció i temps quan tu estaves tan tranquil·la fent una altra cosa (que pot ser perfectament pensar en les teves coses).

Aquests homes (perquè és lleig generalitzar, però cal admetre que en general són homes) insistents troben una ofensa que no hi vulguis interactuar. Et demanen l’hora, els la dius, i si no vols tenir-hi més relació, et troben antipàtica (i de vegades t’ho retreuen i tot!).

No ens enganyem, n’hi ha prou amb un cop d’ull per saber si vols parlar amb aquella persona o no. Quan no et ve de gust, et demana l’hora, l’hi dius per cortesia social, i desitges que aquí s’acabi tot. Però llavors et demana el nom, què fas a la vida i, si no el talles abans, el número de telèfon. Tu vas responent sabent que en algun moment li hauràs de posar el límit, però tens l’esperança (contra tot el que et diu l’experiència) que es retirarà abans que hagis de ser antipàtica.

Això no sol passar. Així, resumint: tu estàs tan tranquil·la, ve un desconegut amb qui no t’interessa interactuar, respons a algunes de les seves demandes per cortesia, no té el poc sentit comú de veure que no hi tens cap interès, continua pressionant i quan finalment dius que prou la mala persona ets tu per no voler-hi tenir res. Ahà. Tot molt normal.

La cantant Meghan Trainor ens dona la solució més senzilla: tallar-ho des del principi. Mireu-vos el vídeo, que s’ho mereix: https://www.youtube.com/watch?v=cMTAUr3Nm6I

Serem antipàtiques igual, però ens haurem estalviat la sensació d’idiota que et queda quan has intentat ser amable amb algú que ni et va ni et ve i a sobre s’enfada amb tu. M’agrada pensar que aquesta cançó la posaran en alguns dels llocs típics on els plastes (en llenguatge tècnic, assetjadors) fan la seva feina.

Més enllà de la solució pràctica, hi ha una cosa que em té encuriosida. Com hi ha gent tan impermeable al llenguatge no verbal? No dic que no s’hagi d’abordar mai algú desconegut. Però no hi ha un mínim contacte visual necessari abans d’atrevir-se a entrar-li a algú? Que l’altra persona només participi en la conversa posterior a “l’abordatge” amb monosíl·labs no els dóna una pista que la cosa no acaba de girar rodona? No tenen cap mena d’alarma que els faci pensar “ei, crec que no sóc benvingut, me’n vaig”?

I d’on treuen aquesta autoestima que fa que quan una dona els diu que no, ni els passi pel cap la possibilitat de, simplement, no ser desitjats? Com arriben a la idea que en realitat la pobra no sap el que es perd i, pel bé d’ella, cal convèncer-la que sí que vol? O és que pensen només en el propi bé, en sortir-se amb la seva peti qui peti, com sigui, ni que l’altra acabi cedint perquè va borratxa, per cansament, per acabar d’una vegada?

Ara podríem parlar de l’objectificació de la dona, de com ens neguen el desig i ens converteixen en objectes, de com l’espai públic és dels homes i les dones hi som per entretenir-los, de com es creuen amb el dret de disposar del nostre temps tant si ens ve de gust oferir-lo com si no, etc. Però no cal anar tan enllà. Seria predicar als conversos, perquè els troglodites no són troglodites per casualitat.

Per acabar, doncs, un comentari sobre fraseologia popular: la idea que “si una senyora diu que no, vol dir potser, si diu potser vol dir sí, i si diu que sí no és una senyora” no només legitima que els pesats continuïn sent pesats (perquè, clarament, no es pot confiar en el que diu una dona), sinó que a sobre ens sanciona per dir obertament si volem sexe o no. Si dius que sí “no ets una senyora”, que vol dir “ets una puta”, i ser una puta és terrible. Sobretot si no et paguen i ho fas per vici.

Al meu barri, on érem tots de famílies pobres i molt allunyades dels “senyors” del centre, hi havia una dita: “si soy puta, mi coño lo disfruta”. I això és el que els molesta de veritat als insistents: que disfrutem quan ens dóna la gana, amb qui ens dóna la gana, com ens dóna la gana. I que no soli ser amb ells.

Contra la igualtat

In fent amics on 8 març 2016 at 9:45 am

Sí, Facebook també m’ho recorda: avui és el dia internacional de les dones. “Per la igualtat per a les dones”, diu el recordatori. I em grinyola. Igualtat per a les dones? La igualtat ha de ser entre les persones. Igualtat per a les dones implica que nosaltres ens hem d’assemblar a algú altre, els homes, que són el model.

I aquesta és la idea. Els homes són persones i les dones són dones i, per tant, si volem ser persones, hem d’igualar-nos als homes. I aquí està la trampa, senyores. Jo no vull ser com els homes.

Jo no vull tenir el monopoli de la violència (més del 96% dels delictes violents els cometen homes). Jo no vull cobrar més que els altres per la mateixa feina (hola, bretxa salarial del 24%). Jo no vull ocupar més lloc del que em mereixo (9 homes per cada dona a les tertúlies). Jo no vull estar sobrerepresentada en tots els llocs de poder, a tots els mitjans de comunicació, en tots els àmbits. Jo no vull oprimir ningú.

No tots els homes són iguals, em direu. I sí, que no tots els homes són iguals és igual de cert que totes les coses que diu el paràgraf anterior. No tots els homes són iguals, però tots els homes es beneficien d’una estructura social que els afavoreix sense contemplacions. Aprofitar-se d’aquest sistema, no fer res per canviar-lo, justificar-lo pels “mèrits propis” (perquè només en tenen ells, de mèrits propis), fer com si la discriminació fos casualitat i no estructura, això els fa (gairebé, que algun feminista radical he conegut) tots iguals.

Així que no, Facebook, no m’interessa la igualtat. No vull ser com els homes. No vull el seu model ni el seu consell ni el seu ser persona, que em sembla altament deficitari. Vull, simplement, els mateixos drets. I no sobre el paper, que ja veiem de què ens serveix: vull els mateixos drets efectius.

No vull ser com els homes, però encara més: no vull que hi hagi una única manera de ser home o de ser dona. Vull que siguem, efectivament, tots, persones. Com ens doni la gana. Com ens atrevim a ser. I ho vull aviat, que la vida és llarga però no tant. T’hi poses amb mi, o continues callant?

 

 

A favor de la discriminació

In fent amics on 16 març 2015 at 12:26 pm

Quan fas notar que als mitjans se senten només les opinions dels homes, hi ha dues línies de resposta habituals: que és casualitat o que hi ha més experts homes i, per tant, és normal que opinin més.

La primera, que nega el biaix i el deixa en mans de la sort, és tan inversemblant que no m’hi aturaré gaire: és com si cada dia toqués el mateix número a la loteria i els organitzadors s’ofenguessin quan els dius que sembla que el bombo està manipulat.

La segona és més perversa, perquè justifica el biaix. Per a qui pensa així, el que és important no és que hi hagi un nombre similar d’homes i dones a la societat i, per tant, pugui ser interessant sentir les opinions de tots dos gèneres. Ells posen l’accent en el fet que “hi ha més experts de prestigi que són homes” i, per tant, “és normal” que opinin més.

És innegable que hi ha més experts reconeguts que són homes, però no em sembla motiu suficient per excloure sistemàticament del discurs públic les expertes. Com és, que tenim “més experts reconeguts” que no pas expertes? Per casualitat? No: la igualtat d’oportunitats és un somni més que no pas una realitat. Si no donem veu a les que hi ha, el que estem fent és acceptar una realitat injusta i reforçar-la.

Al meu entendre, la funció dels mitjans públics ha de ser treballar per eradicar les injustícies, no pas perpetuar-les. En comptes de recórrer a la tria fàcil de tertulians, prescriptors i alliçonadors de tota mena que hem sentit mil vegades, els mitjans públics poden apostar per mostrar què pensen les expertes que ens amaguen.

Per què acceptar que a la immensa majoria de tertúlies de la CCMA, que jo pago en la mateixa mesura que els meus companys mascles, s’hi sentin només veus d’homes? Per què no podem exigir que els que ofereixen un servei públic busquin expertes? És cert, cal una mica més de feina. Però en ple segle XXI em sembla inversemblant que, es parli del tema que es parli, els únics humans amb capacitat d’opinar siguin els mascles.

La pregunta és: volem reproduir les desigualtats eternament, o volem que les nostres filles tinguin les mateixes oportunitats que els nostres fills? Que elles sentin que poden aspirar a ocupar l’espai públic i que ells s’acostumin a escoltar-les, i no només a alliçonar-les? Així, aplicar la discriminació positiva per arribar al 50% d’expertes en el discurs públic no només em sembla acceptable, sinó necessari.

Proposo un exercici ben senzill: si el primer nom que et ve al cap quan penses en un convidat és d’home, pensa-hi una mica més. Si no coneixes dones expertes en el camp que t’interessa, busca-les. Truca a les universitats, fes servir els cercadors a Internet, posa’t en contacte amb l’Institut Català de les Dones. Les expertes existeixen, no cal convidar sempre els mateixos.

No cedeixis a la realitat injusta, canvia-la. Publica el mateix nombre de columnes d’opinió escrites per homes que per dones. Convida tants tertulians homes com dones. Fes l’esforç de buscar-les sota les pedres, fins al dia que no calgui. Si insistim a donar a les dones l’accés al discurs públic que mereixen, arribarà el dia que ens semblarà tan normal que, llavors sí, la sort s’equilibrarà màgicament i ja no caldrà pensar-hi.

Llavors, quan engeguem la ràdio i a la tertúlia hi hagi quatre senyors, no ens semblarà sexista, perquè segurament l’endemà hi haurà tres senyores i un senyor, i un altre dia seran tot dones, i un altre dia dos i dos. La sort haurà entrat en joc de debò i no sortirà sempre el mateix número a la loteria.

Hi vols jugar?

Sobre “espatllar-se”

In fent amics on 11 febrer 2015 at 10:00 am

Si a hores d’ara no sabeu que Uma Thurman s’ha operat és perquè no teniu accés a internet i, en aquest cas, és altament improbable que estigueu llegint això, de manera que donaré per fet que heu vist les fotos, heu llegit els comentaris que se’n foten, us heu horroritzat del fet que “una dona tan maca” “s’hagi fet això a la cara”.

Deixarem de banda si és cert que l’operació és tan radical com sembla o no (podeu llegir-ho aquí), perquè és irrellevant. El cas és que una dona que viu de la seva imatge comença a notar que ja no sembla que tingui menys de trenta anys i decideix fer servir la cirurgia.

Podria arribar a semblar-me natural criticar Uma Thurman (o Nicole Kidman, o Renée Zellweger) per ser estúpides i desfigurar-se, si no fos pel petit detall que vivim en la societat en què vivim. I aquesta societat ens inunda amb el missatge que les dones només som a l’esfera pública per la nostra aparença. Mentre siguem joves i mones, cap problema. I si no som joves i mones, tranquil·les: ens venen dietes màgiques, gimnasos xiripitiflàutics, cremetes futuristes. Amb una mica d’esforç i molts diners podem arribar a semblar joves i mones. I si les cremetes i les dietes no funcionen, els nostres amics el cirurgians ens “arreglaran”.

Quan ahir comentava a Twitter que les dones no tenim escapatòria possible a la crítica social, perquè així que envellim se’ns critiquen les arrugues, i si ens operem se’ns critica per no semblar “naturals”, hi va haver qui es va entestar a afirmar que la pressió sobre el cos és igual per a homes i dones. Aquesta afirmació em sembla molt poc en contacte amb la realitat.

Amb això no vull dir que els homes no pateixin cap pressió, només vull dir que no hi ha comparació possible entre la quantitat de dones “guapes” i homes “guapos” que veiem al cap del dia a la televisió, a la publicitat o al cine. Els presentadors dels telenotícies o els homes del temps en serien un bon exemple. Algú recorda una dona del temps que no sembli model de passarel·la? Segurament sí us ve al cap més d’un home del temps grassonet o no especialment atractiu. I ens és igual, perquè la seva feina és predir el temps, no alegrar-nos la vista. Oi?

La pressió es tradueix en una distribució anormal (és a dir, no representativa de la demografia) dels clients de la cirurgia estètica, que a l’Estat Espanyol és del 88% de dones i el 12% d’homes (no he trobat dades sobre la proporció de persones en transició entre gèneres).

La idea que les dones hem de complir unes expectatives pel que fa a la nostra imatge i que si ens hi esforcem poden “millorar” no només empeny algunes dones a operar-se, sinó que també abona el terreny als trastorns alimentaris. De nou, les xifres canten: el 90% dels afectats per trastorns alimentaris són noies en plena pubertat, quan les noies entren en el mercat de la carn i són valorades sense pietat segons la talla de pantalons i sostenidors. El missatge és que no tindràs mai la cintura prou estreta ni els pits prou grossos.

Tot i que la pressió és la mateixa per a totes, no totes tenim problemes amb el menjar o ens operem. N’hi ha que compten amb una xarxa de suport familiar o d’amistats que ajuden a fomentar una autoestima més sana, n’hi ha que són més fortes, n’hi ha que tenen més eines per suportar-la. Però per això hem de riure’ns de les que cauen al parany de voler ser com se’ls demana que siguin?

I encara hi ha una idea més inquietant: el que ens molesta del cas d’Uma Thurman és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho. Si fos lletja acceptaríem que s’operés? Si no es notés que s’ha operat, ens semblaria bé que es mutilés la cara i es fes desaparèixer les arrugues? Ens semblaria “natural” una Uma Thuman de més de quaranta anys amb la cara (i el cos) de quan en tenia vint? Per què ens costa tant mirar-nos els uns als altres i acceptar que sí, que vivim, i que se’ns nota a la cara? Que la majoria no som súpermodels ni ens cal ser-ho? Que el nostre cos és perfectament perfecte perquè ens permet estar vius? Que el nas és fantàstic si ens deixa respirar, que els pits són esplèndids si ens donen plaer o ens serveixen per alletar els fills, que el cul és ideal si hi podem seure ben còmodes?

Bona gent, ja n’hi ha prou. Les vostres bromes sobre Uma Thurman maten. O, com a mínim, fan més infeliç molta gent. De fet, us fan més infeliços a vosaltres també, quan us mireu al mirall i no hi trobeu l’Uma Thurman o el George Clooney de fa vint anys.

A casa meva mano jo

In fent amics on 1 desembre 2014 at 3:57 pm

Senyors, tinc una notícia que us pot semblar xocant: el meu mur de Facebook, els comentaris al meu blog o el meu compte de Twitter no són una democràcia.

Fa deu anys que tinc diferents blogs i que corro per aquests mons d’internet, normalment, amb resultats feliços. Hi he fet amics, hi he trobat feines, hi he llegit coses interessants. Em permet estar en contacte amb els amics que viuen lluny i oberta a idees que no m’arribarien d’altra manera.

Amb tot, al llarg dels anys, hi ha hagut un problema que ha anat apareixent de tant en tant: persones (o personatges) que exigeixen una resposta quan no els en vols donar cap. Gent que s’enfada perquè deixes l’amistat a Facebook o bloques el seu compte a Twitter. Gent que apel·la a una estranya democràcia perquè es creu amb el dret d’omplir-te el mur amb les seves opinions.

Així que tornaré a dir-ho: el meu mur de Facebook, els comentaris al meu blog o el meu compte de Twitter no són una democràcia. Són un espai meu que decideixo compartir. Jo decideixo com, amb qui i fins a quin punt. No deixar que un pesat s’expressi al meu mur, al meu blog o al meu timeline no és censura. Qualsevol pot anar tranquil·lament al seu mur, al seu blog o al seu compte de Twitter i dir-hi el que li passi pel cap, no em necessita en absolut per exercir el dret d’expressió.

Llegir què escric en una plataforma social no dóna cap dret sobre mi. No dóna dret a obligar-me a escoltar ningú, no dóna dret a obligar-me a respondre a ningú i, sobretot, no dóna dret a fer-me sentir insults.

Exerceixo el dret de bloqueig molt poques vegades (aproximadament un cop cada tres anys, de moment), però amb una gran alegria. Que bonic que seria que a la vida no virtual fos així de fàcil. Bloquejar. Adéu. Bon vent. Que siguis feliç.

“Periodisme” digital

In fent amics on 5 novembre 2014 at 11:20 am

Si teniu un compte de Twitter o de Facebook, és possible que hàgiu clicat més d’una vegada en un enllaç que sembla interessant i, si l’enllaç és d’un diari que respecteu, pot ser que us hagi decebut especialment el tractament superficial de “la notícia”.

Escric això pensant en el vídeo d’un model que camina per la ciutat de Nova York mentre una càmera oculta grava les coses que li diuen, en resposta al vídeo en què una actriu feia el mateix (amb resultats força inquietants). Ahir va sortir la “notícia” a l’Ara (podeu llegir-la aquí) i avui sortia a La Vanguardia (podeu llegir-la aquí), i tot plegat ja havia sortit abans, com podeu imaginar, en webs ianquis (per exemple, aquí).

L’hàbit de copiar continguts de mitjans internacionals no és nou. Abans que tinguéssim la premsa mundial a un clic de distància, ja corria la brama que alguns articulistes aclamats es dedicaven simplement a adaptar els textos d’altres col·legues americans o anglesos. Si en comptes d’un article d’opinió és una notícia en què es parla de “fets”, es pot al·legar que els fets no canvien i, per tant, s’està copiant la realitat, en última instància.

Amb tot, aquest “periodisme” ràpid té alguns vicis que me’l fan especialment antipàtic. En primer lloc, els errors de traducció que cometen alguns periodistes quan s’inspiren en fonts anglòfones. El mínim que es pot demanar a un mitjà en català és que sigui en català de debò, i no un calc barat de l’anglès (per no parlar dels bunyols causats per la traducció automàtica i mal corregida del castellà).

D’altra banda, la rellevància per als lectors catalans de molts d’aquests articles és mínima. Tot i el pes econòmic i social dels EUA a nivell mundial, hi ha un percentatge important d’informacions que no s’entén que ens arribin sense el paral·lelisme necessari amb la nostra realitat. Les estadístiques sobre l’obesitat infantil als EUA estan molt bé, però en un diari català seria desitjable trobar-ne sobre el nostre entorn més immediat, per exemple.

Amb tot, el que més em preocupa és  la manca de crítica cap a les “informacions” que ens donen i com s’ofereixen algunes “veritats” sense qüestionar-les. En l’exemple que he donat, s’ensenya el vídeo del model masculí com a mostra del fet que no només a les dones els diuen coses els desconeguts quan val pel carrer, sinó que als homes també.

Més enllà del fet de la incidència (quantes “floretes” rep una dona al llarg de la seva vida per part de desconeguts, i quantes en rep un home), hi ha la violència sistèmica d’objectificació de les dones que comencen a patir també els homes (i aquest seria un punt interessant a tractar), i l’innegable desequilibri pel que fa a la seguretat percebuda (de tot això en parlo aquí).

Quan un diari de prestigi obvia tot això i es limita a produir un text superficial que té l’única funció d’acompanyar un vídeo que es creu que serà viral, no està fent periodisme, està pescant visites. I això ens porta al debat del preu de la cultura i la informació. Si cada dia comprem menys diaris en paper i mirem més continguts digitals pels quals no paguem, l’estratègia bàsica de finançament dels diaris és la publicitat. Com més visites, més anunciants.

Però quant duraran les visites? Quants lectors hi tornaran a clicar? Els que busquem alguna cosa més que el comentari superficial que podria fer qualsevol a Facebook ens n’estem cansant.

Ho diré ben alt: PROU

In fent amics on 22 agost 2014 at 12:31 am

Hi ha un noi que ha escrit un article molt benintencionat sobre la cultura que perpetua la violació (és a dir, la nostra) i per què és important que els homes en siguin conscients. Hi ha algunes idees amb què no acabo de combregar, però la veritat és que ja és un bon començament que algú perdi el temps i l’energia a dir algunes obvietats que cal anar repetint perquè hi ha una majoria que les nega sistemàticament, i encara està millor que les digui un home, per variar.

Entre els que necessiten que els repeteixin obvietats hi ha alcaldes com el de Màlaga, més preocupat per la imatge de la seva fira que pel benestar d’una dona agredida per cinc conciutadans (no, no espereu el “presumptament”), o el de Valladolid, que té por de pujar als ascensors per si l’acusen de violació. Així que aquí en van un parell.

Sí, és una putada que pel sol fet de ser un home se’t pugui prendre per un violador en potència. Però sabeu què? Encara és més putada que per ser una dona se’t pugui prendre per una presa en potència. La majoria de dones no tenim por de pujar a l’ascensor amb un desconegut per si ens acusa de violació, sinó per si ens violen. Bé, de fet, en un ascensor seria complicat, però ja vaig parlar en el seu dia dels carrerons foscos.

Aquesta por no sol ser racional. La majoria de dies de la nostra vida no ens viola ningú, i la majoria d’homes que ens envolten no ens violaran mai. Però hi ha el perill que ho intentin, i no sabem qui serà, ni quan. Per això tenim por, no sense una mica de raó. Però el que la fa irracional és que ens han ensenyat a sentir-nos víctimes potencials, sense la força de defensar-nos, independentment de les nostres característiques individuals o de les de l’agressor.

D’una banda, la idea seria que, com que les dones són més febles que els homes, jo sóc més feble que qualsevol home, és igual si peso el doble que ell o tinc uns bíceps que fan caure d’esquena. L’altra banda és més perversa, i és la socialització directa i indirecta que rebem unes i altres: com que l’altre és un home jo no tinc el dret d’insubordinar-me. I aquesta idea, que les dones ens hem de subordinar als homes (a qualsevol home, en qualsevol circumstància), és a la base de totes les agressions, grans i petites, a què ens sotmeten i davant de les quals moltes dones no reaccionem amb la violència que seria raonable esperar.

En aquest vídeo hi ha una nena que no s’ho ha cregut. Un home intenta agredir-la en un ascensor i ella, que sap arts marcials, s’hi torna. Aquest vídeo, tant si és real com si és un muntatge, hauria de ser present en l’educació de la canalla. Noies, podeu defensar-vos, no està prohibit. Nois, podem defensar-nos, no està prohibit. I que tothom ho tingui present quan pugi en un ascensor, o quan passi per un carreró fosc.

La legitimitat de defensar-se no comporta, però, l’obligació de resistir-se activament. Si algú em coacciona per agredir-me i no crido ni esgarrapo ni pico de peus, no és culpa meva que m’agredeixin, ni deixa de ser una agressió. És culpa de l’agressor, que no té dret a fer-me el que li sembli simplement perquè no m’hi resisteixo. Sobre això en vaig fer un conte fa un temps, ja em perdonareu l’autobombo. En el cas de la noia de Màlaga, he llegit que la jutgessa considera que no hi ha prova de violació perquè “no sembla que s’hi resistís”. Doncs mira, si hi ha cinc paios contra una, i a més aquesta una ha begut, potser és intel·ligent no resistir-s’hi.

Com que amb la violació sembla que hi ha qui no veu clar que el silenci no és consentiment, posarem un altre exemple d’agressió. Si jo sóc al carrer i ve un paio i comença a estirar-me els cabells i, com que quedo paralitzada i no m’hi torno, decideix fotre’m uns quants cops de puny i deixar-me inconscient, els fets constitueixen una agressió. M’ha fet mal, encara que en el moment no hagi pogut moure’m ni demanar ajuda ni dir-li cabronàs.

Ara els cinc mascles malaguenys treuen pit perquè “no s’ha demostrat que la violessin” i la denunciaran per mentir. Doncs bé, com a grans amants de la presumpció d’innocència que són, esperem que no la crucifiquin abans de poder demostrar que menteix. Perquè no poder demostrar una violació és el més habitual del món, i això no vol dir que no hagi succeït. Les violacions rarament són com a les pel·lícules. Si teniu la bona sort de no haver-vos-hi trobat mai, aquest còmic us pot ajudar a entendre com va moltes vegades.

Però hi ha una cosa que em preocupa molt: el missatge que s’està donant aquests dies, passés el que passés a la fira, és que si et violen val més callar. Si no tens cops i hemorràgies mortals, no et creuran. I encara que en tinguis, serà culpa teva, que anaves amb faldilles curtes, o estaves “carinyosa” amb el violador. Et diran mentidera, puta, lianta. Calla. Val més callar.

No seré jo qui posi a sobre de la víctima la responsabilitat de denunciar. Ja té prou feina a recuperar-se com per haver de carregar, a sobre, amb la culpa de no ser una bona ciutadana. Però em fa ràbia cedir a aquesta lògica, i no puc negar que em fa vergonya viure en una societat en què si una amiga meva s’hi trobés, l’opció més intel·ligent seria dir-li que no anés a comissaria si no tenia proves físiques incontestables i un expedient impecable de verge impol·luta.

Així que ho diré ben clar: PROU. Prou de dir xorrades sense pensar-hi cinc minuts, sense tenir en compte que les dones som persones amb dret a anar pel món sense que ens toquin quan no ho demanem. Si per casualitat us sento dir alguna barbaritat sobre aquest tema i us cau un calbot, no us queixeu. Penso al·legar que era un calbot consentit, perquè no us hi heu negat, o heu protestat massa tard. Que semblo menuda però estic forta i no tinc por d’insubordinar-me, esteu avisats.

Tertulians

In fent amics on 16 juliol 2014 at 1:44 pm

Va sonar el telèfon, ara deu fer un mes i mig. Era un home de veu agradable, que amablement em convidava a ser tertuliana. Era mitja tarda, els nens campaven per casa, arribats de l’escola, entre berenar i discussions de germans. Vaig tancar-me a la cuina per sentir-lo millor.

Em convidava a fer de tertuliana a la versió estiuenca del programa que sento als matins. Fa molt de temps que escolto només Catalunya ràdio, més per mandra que per convenciment. Em van robar l’antena del cotxe i, des que van eliminar Icat de les ones, no sintonitzo res més. No he comprat una altra antena perquè segurament tornaria a desaparèixer, i perquè m’agrada Catalunya ràdio. La Tribu, sobretot, però això és a les tardes i no hi ha tertulians.

Em convidava a fer de tertuliana i pel cap, en pocs segons, em van passar totes les vegades que, fent viatges a l’institut i a l’escola, anant cap a la feina, fotia un crit que els meus fills coneixen i ja no els altera: “Però què diiiu!”. Sí, crido a la ràdio quan diuen coses que em semblen barbaritats. De vegades els nens, si estaven escoltant, em demanen explicacions, i ens muntem la nostra tertúlia particular. De vegades vaig sola i em pregunto i em responc dins el cap; això que en diuen pensar. Si m’emprenyo prou, escric un post llarg.

Em convidava a fer de tertuliana però a mi no m’agraden els tertulians. Són experts en economia, en sociologia, en res. I parlen de tot. De política local i mundial, de l’apujada del transport i de les eleccions americanes. Alguns parlen un català deficient, alguns interrompen, alguns no escolten, alguns es passen pel folre del ous les normes més evidents de la lògica formal, fan trampes dialèctiques.

Em convidava a fer de tertuliana i vaig dir que sí. Només són set programes, els dijous d’un estiu que passarà massa ràpid, segur. Vaig dir que sí, com qui fa una dolenteria. Vaig dir que sí.

Perquè duc anys queixant-me que a la ràdio hi ha massa homes blancs heterosexuals de classe mitjana/alta, i que les xarnegues bisexuals de classe baixa estem subrepresentades, vaig dir que sí.

Perquè trobo a faltar veus menys conformes amb els sistema, menys obedients a les lleis del mercat, vaig dir que sí.

Perquè si conviden els dissidents a la ràdio pública i diem que no, de què serveix que ens queixem que no ens donen veu?

Em convidava a fer de tertuliana i vaig dir que sí, tot i saber-me poc preparada, tot i no saber res de política, sociologia o economia. Tot i intuir que és poc probable que es parli de res que jo domini mínimament (literatura francesa d’avantguarda, subtitulació de cinema, el color del mar les tardes d’hivern), vaig dir que sí.

Demà, a quarts de nou del matí, morta de son i de por, aniré a l’estudi i jugaré a ser una tertuliana. Per posar-me en el paper, deixaré anar una llatinada: excusatio non petita, accusatio manifesta. Durarà poc, no cal patir.

Tots som (potencialment) estèrils

In fent amics on 23 juliol 2013 at 2:42 pm

Darrere la idea que les dones soles o les lesbianes amb parella no haurien de tenir el mateix dret a quedar-se embarassades que les que s’aparellen amb homes hi ha un raonament que molts accepten: no es queden embarassades perquè han triat un estil de vida determinat. Si volen quedar-se embarassades amb recursos públics, que canviïn d’estil de vida. És a dir, que es busquin un mascle pol·linitzador com s’ha fet tota la vida.

Aquest raonament podria tenir la seva lògica (dins l’esquema demencial del masclisme imperant) si no fos perquè, quan s’aplica a les parelles heterosexuals, també fa aigües. Si una heterosexual amb parella no es queda embarassada perquè el mascle que ha triat no és fèrtil, podríem dir-li el mateix que a les altres: que es busqui un mascle pol·linitzador que sigui fèrtil, o que es pagui el caprici de ficar-se al llit amb qui no dóna bons resultats reproductius.

Si veieu com una falta de tacte demanar-li a una dona que vol tenir fills que canviï de parella en cas que l’actual sigui estèril, potser també veureu la falta de tacte de demanar-li a una dona que busqui parella o que es passi a l’altre sexe si vol tenir fills.

Diverses amigues que han intentat inseminar-se utilitzant el sistema públic a Catalunya que paguem entre tots (sí, també dones soles i lesbianes amb parella), han rebut com a resposta que “només poden accedir a aquest servei les persones amb problemes de fertilitat”. Davant d’això, la resposta evident és que tots tenim problemes de fertilitat si estem sols o si anem al llit amb algú del nostre sexe. De moment, no es coneixen casos d’autofertilització espontània o de dones que deixin prenyades altres dones. Per tant, no hi ha problema de fertilitat més greu que la manca de parella (o la manca de parella de l’altre sexe). Per què se suposa que els heterosexuals infèrtils han de tenir més drets que els solters o els homosexuals? La constitució no deia no sé què sobre la no discriminació i la igualtat i blablablà?

Amb tot això vull dir que prou ja de prendre’ns el pèl. Que ens estan inflant els pebrots (metafòrics) una mica massa. I que mira, no tinc previst reproduir-me més pròximament, però tot plegat em fa venir ganes de plantar-me davant la meva ginecòloga i exigir els meus drets reproductius anant al jutjat si cal. A veure qui té nassos de demostrar que, en aquest moment de la meva vida, no tinc cap problema de fertilitat.

Projecte firma

In fent amics on 17 abril 2013 at 1:37 pm

Enguany he decidit no escapar a la humiliació potencial d’asseure’m darrere una taula en mig de la rambla el dia de Sant Jordi amb un bolígraf a la mà, esperant a veure si passa algun despistat que vulgui que li firmi un llibre, ni que no sigui el meu. Enguany he decidit que sí, que m’apunto a un bombardeig, i entre les cinc i les vuit recorreré tres paradetes (Abacus Rambla a les cinc, TR3SC a les sis, La Central a les set).

He pensat que, ja que seré allà, podria aprofitar per divertir-me… i he ideat un miniprojecte fotogràfic (ja sabeu que m’agrada fer fotos). Així, us demano que vingueu a veure’m i em porteu alguna cosa per firmar. Un post del blog imprès, el guix d’un braç trencat, uns sostenidors vells… Us fotografiaré amb l’objecte (sense que se us vegi la cara, si voleu) i faré alguna cosa amb les fotos (potser una crònica il·lustrada, no ho sé encara exactament) que publicaré al blog.

Si no ve ningú, amenaço de fotografiar les sabates dels passejants, que és un tema fotogràfic recurrent que em fascina. Au, ja ens veurem!