parole, parole, parole

Aquí, ara

In vasilika on 17 Agost 2016 at 12:56 pm

Un dia tanques la porta i marxes de casa. Amb els nens, amb la parella. Has venut el cotxe i has buidat el compte amb els estalvis. Has agafat quatre coses que acabaràs abandonant pel camí, però encara no ho saps. Tens sort: tenies casa, cotxe, diners. No gaires, però suficients com per poder decidir marxar.

Agafes un avió o un autobús que et porti fins on et deixa passar el passaport. I allà busques on lloc on viure, provisional, i feina. Però no n’hi ha. S’estan acabant els estalvis. No pots tornar enrere, hi ha les bombes. T’han dit que es pot travessar la frontera per mar. Ho parles amb la família. El viatge no és gaire llarg, quatre hores. De nit. En una barca plena de gent amuntegada.

Us faran pujar a la barca a cops de peu, com si fóssiu animals, i sentiràs per primer cop que ja no ets una persona als ulls dels altres. Sentiràs per primer cop la fiblada de no tenir res, de no ser res. Que els teus fills, que ho són tot per a tu, no són res. Per primer cop.

En arribar, un campament. Fred, pluja, fang. Només hi ha mantes per tapar-se, que de seguida es xopen d’aigua. Arriba una remesa d’abrics, donació de la Xina, tots iguals. I bufandes d’Escòcia, totes iguals. Gent de totes les mides amb els mateixos abrics grisos, les mateixes bufandes verdes. Un exèrcit desorganitzat que camina per la carretera que porta del camp al poble, del poble al camp.

Desallotgen. Una altra barca, aquest cop més gran, oficial. No tens temps de recollir res; a l’últim moment agafes el mòbil. Les quatre coses que tenies ja no són res.

El camp nou és en uns hangars on els militars hi han muntat les tendes que haureu d’habitar. Hi ha unes màrfegues, algú reparteix mantes. A fora hi ha una filera de poliklins, unes fonts. A dins l’hangar enorme, fileres i més fileres de tendes.

Podeu marxar, si voleu. Per anar a on, si la frontera està tancada? Per viure on, si no teniu com guanyar-vos el pa? Reparteixen unes capsetes de plàstic amb espaguetis i tomàquet. Coberts de plàstic, tovallons de paper. Dinar, sopar, esmorzar a la tenda. Cada dia, de plàstic.

I de nit sortir a fer una volta, mirar el cel. Recordar el balcó de casa. Demanar-te si tornarà a haver-hi un lloc per dir-ne casa, si serà aviat, si serà com t’ho imaginaves. Tornar a la tenda, abraçar la parella, sentir com respiren els nens que dormen. En el silenci de la nit ja no hi ha bombes.

Els cossos fàcils

In inficcions on 6 Agost 2016 at 10:05 pm

Vam estimar-nos molt poc, molt per sobre, molt sense esperar res l’un(a) de l’altra. Vam estimar-nos breument, el temps d’una cervesa i una conversa llarga, el temps d’una mirada que ens portés a les mans, a les pells, a besar-nos.

Vam estimar-nos tan efímerament que potser no hauria de dir-ne estimar-se. No sé si recordaria el seu nom entre tots els altres, no sé si confonc les pigues d’ella amb els malucs d’ell, no sé si sabria dir exactament de quin color té els ulls, ni si li agrada la xocolata.

El cas és que ens vam estimar, o ho vam fer veure prou bé, una estona, vam estimar-nos, i el seu cos i el meu cos es van donar i es van prendre, flors obertes, mans badades.

Va ser tan meravellosament insignificant; tan lleuger, tan senzill, que és igual si se’m barregen els seus cabells amb els d’altres. Va ser tan petit el gest, ens va costar tan poc estimar-nos aquella mica, aquella estona, aquella matinada, que només tinc somriures per a ells.

I la gratitud d’haver-los habitat, ara que els recordo sense recordar-los, i que m’habitin encara. La gratitud que fos un cos fàcil, un cos dòcil, un cos disposat a acompanyar-ne un altre.

La gratitud que hi hagi aquests amors petits, passatgers, generosos, que fan possible viure encara més intensament els altres. La gratitud d’haver sabut donar-me tan bé a cossos fàcils, a amants amables.

La gratitud que la vida sigui cada dia una meravella incontrolable i que m’esclati al cor el que havia de ser un amor petit i es faci gran i arreli i llavors, també, donar-me encara. No tenir por, contra tot pronòstic, o fer com si no. Deixar que creixi i estirar-me al costat del teu cos una nit, i una altra, i una altra. Estirar-me al costat del teu cos fàcil i aprendre’t els racons i les dreceres, aprendre’t els camins i les parades.

Deixar-me meravellar i compartir la vida, per què no, amb un cos més fàcil que els altres. Deixar-me estimar més d’un dia, més d’una setmana. I convidar-te a acompanyar-me més enllà del llit, més enllà d’aquella nit primera que havia de ser l’última i dura encara.

Convidar-te a convidar-me i caminar, no sabem on. Però fàcil, molt fàcil. Un cos i un altre cos, compassats, escoltant-se. Un cos i un altre cos, habitats per una ànima i una altra. I donar-nos la mà quan hi ha tramuntana.

Sí, no?

In fent amics on 22 Juliol 2016 at 11:32 am

La meva mare em va ensenyar a no insistir d’una manera molt efectiva: si demanava una cosa i em deia que no i hi insistia, em clavava un clatellot. No vaig trigar gens a veure que valia més acceptar el no a la primera. No aprovo la pedagogia una mica pedestre de la meva mare, però no es pot negar que a nivell dissuasiu era infal·lible.

He de reconèixer que la impossibilitat de clavar clatellots quan algú m’insisteix m’exaspera, de vegades. És una impossibilitat autoimposada, és clar. Si volgués, podria. Però prefereixo no fer-ho. Per tot allò que la violència no porta res de bo i hi estic en contra i tal, és clar, però també perquè clavar-li un clatellot a un desconegut que no sap que ha fet res de dolent és perillós: es pot veure legitimat a tornar-s’hi.

I aquí hi ha el problema. La majoria de desconeguts que t’aborden (típicament als bars, però també hi ha els valents que ho fan pel carrer) no troben que hi hagi res de dolent a exigir-te atenció i temps quan tu estaves tan tranquil·la fent una altra cosa (que pot ser perfectament pensar en les teves coses).

Aquests homes (perquè és lleig generalitzar, però cal admetre que en general són homes) insistents troben una ofensa que no hi vulguis interactuar. Et demanen l’hora, els la dius, i si no vols tenir-hi més relació, et troben antipàtica (i de vegades t’ho retreuen i tot!).

No ens enganyem, n’hi ha prou amb un cop d’ull per saber si vols parlar amb aquella persona o no. Quan no et ve de gust, et demana l’hora, l’hi dius per cortesia social, i desitges que aquí s’acabi tot. Però llavors et demana el nom, què fas a la vida i, si no el talles abans, el número de telèfon. Tu vas responent sabent que en algun moment li hauràs de posar el límit, però tens l’esperança (contra tot el que et diu l’experiència) que es retirarà abans que hagis de ser antipàtica.

Això no sol passar. Així, resumint: tu estàs tan tranquil·la, ve un desconegut amb qui no t’interessa interactuar, respons a algunes de les seves demandes per cortesia, no té el poc sentit comú de veure que no hi tens cap interès, continua pressionant i quan finalment dius que prou la mala persona ets tu per no voler-hi tenir res. Ahà. Tot molt normal.

La cantant Meghan Trainor ens dona la solució més senzilla: tallar-ho des del principi. Mireu-vos el vídeo, que s’ho mereix: https://www.youtube.com/watch?v=cMTAUr3Nm6I

Serem antipàtiques igual, però ens haurem estalviat la sensació d’idiota que et queda quan has intentat ser amable amb algú que ni et va ni et ve i a sobre s’enfada amb tu. M’agrada pensar que aquesta cançó la posaran en alguns dels llocs típics on els plastes (en llenguatge tècnic, assetjadors) fan la seva feina.

Més enllà de la solució pràctica, hi ha una cosa que em té encuriosida. Com hi ha gent tan impermeable al llenguatge no verbal? No dic que no s’hagi d’abordar mai algú desconegut. Però no hi ha un mínim contacte visual necessari abans d’atrevir-se a entrar-li a algú? Que l’altra persona només participi en la conversa posterior a “l’abordatge” amb monosíl·labs no els dóna una pista que la cosa no acaba de girar rodona? No tenen cap mena d’alarma que els faci pensar “ei, crec que no sóc benvingut, me’n vaig”?

I d’on treuen aquesta autoestima que fa que quan una dona els diu que no, ni els passi pel cap la possibilitat de, simplement, no ser desitjats? Com arriben a la idea que en realitat la pobra no sap el que es perd i, pel bé d’ella, cal convèncer-la que sí que vol? O és que pensen només en el propi bé, en sortir-se amb la seva peti qui peti, com sigui, ni que l’altra acabi cedint perquè va borratxa, per cansament, per acabar d’una vegada?

Ara podríem parlar de l’objectificació de la dona, de com ens neguen el desig i ens converteixen en objectes, de com l’espai públic és dels homes i les dones hi som per entretenir-los, de com es creuen amb el dret de disposar del nostre temps tant si ens ve de gust oferir-lo com si no, etc. Però no cal anar tan enllà. Seria predicar als conversos, perquè els troglodites no són troglodites per casualitat.

Per acabar, doncs, un comentari sobre fraseologia popular: la idea que “si una senyora diu que no, vol dir potser, si diu potser vol dir sí, i si diu que sí no és una senyora” no només legitima que els pesats continuïn sent pesats (perquè, clarament, no es pot confiar en el que diu una dona), sinó que a sobre ens sanciona per dir obertament si volem sexe o no. Si dius que sí “no ets una senyora”, que vol dir “ets una puta”, i ser una puta és terrible. Sobretot si no et paguen i ho fas per vici.

Al meu barri, on érem tots de famílies pobres i molt allunyades dels “senyors” del centre, hi havia una dita: “si soy puta, mi coño lo disfruta”. I això és el que els molesta de veritat als insistents: que disfrutem quan ens dóna la gana, amb qui ens dóna la gana, com ens dóna la gana. I que no soli ser amb ells.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 208 other followers