parole, parole, parole

La vida als tròpics de dins

In esvoranc on 22 Mai 2017 at 11:49 pm

A la ciutat d’un amic hi ha uns vuit tifons cada estiu, m’ha dit. Quan arriba el tifó, es queden a casa una setmana. Les estones que no fa vent poden sortir a veure els veïns. Aquí, a casa nostra, no. Aquí de vegades plou i la riuada s’endú els cotxes mal aparcats, els trens deixen de funcionar i se’ns xopen les sabates. Però continuem com si no passés res; la tempesta dura només unes hores i cal anar a la feina igualment.

Trobo a faltar aquest aturar-se el món de la ciutat del meu amic. Aquest entendre que diluvia, que és perillós sortir al carrer, i quedar-se a casa una setmana, perquè no hi ha res més a fer. Trobo a faltar un cartell que pogués penjar-me a la porta de casa: “tifó interior, torna a venir d’aquí a una setmana”, i que tothom entengués que tinc per dins vents huracanats que em fan impossible sortir.

En canvi, vaig pel món com si res. “Fas cara de cansada”, diuen, i si no els conec gaire faig com que sí, que massa feina. Reviu un moment el tifó, si havia callat el vent, i l’aigua em puja als ulls com si hagués de vessar la tempesta.

No es pot demanar baixa per desbordament d’emocions, m’han dit. Només si estàs deprimit, m’han dit. I jo no estic deprimida. Només un tifó que no amaina, moviments que podrien acabar en terratrèmol, i el mur de contenció que comença a cedir.

De tant en tant aixeco el cap, aparto la vista del meu melic. Miro el vianant amb qui estic a punt de creuar-me i em demano quin temps li fa al cap, i si somriuria si em veiés. Normalment, sí.

Daring to love

In Uncategorized on 4 Març 2017 at 11:11 am

Enyor és estar-me aquí asseguda i no tenir dits perfumats per endur-me a la boca. Una olor suau de sabó de fruita, ni sal ni nervi ni vida, i tu tan lluny que no sé on embrutar-los. Dur els llavis vermells i saber-te la pell tan blanca, sense cap rastre de mi.

No fa mal enyorar-se així si es té encara a les entranyes l’eco de l’últim cop que vas estremir-me, ja endins d’endins la premonició de l’estrènyer-te que ha de venir.

Fa una felicitat lleugera, enyorar-se així. Com una cançó que acabes d’aprendre i no et treus del cap, com la intuïció d’un poema a punt de néixer entre les mans.

Silenci, sí

In esvoranc on 8 gener 2017 at 9:42 pm

No he sigut mai de silencis; em brollen als dits les paraules i no sé com apagar-les si no les escric. He callat, avui, però, i no has sabut, no sabràs, el precipici. És bell, d’aquesta riba, l’horitzó que m’imagino. Tardes de sol i mans que no tenen espera, versos terribles, mirades salvatges.

Jo no ho escric i tu no ho llegeixes i als ulls m’hi vesteixo només un somriure suau de diumenge al vespre, d’hauríem d’anar sopant, que demà tothom té feina. Acarono el gat, escolto música de fa molts anys que em sé tan de memòria com els palmells de les mans amb què no t’arrencaré la roba aquesta nit. No ho escric i no se’m coneix a la pell aquesta fúria de salvatge que no sé apagar si no és escrivint-te o follant-te.

Per no escriure-ho m’entretinc, penso si cine o ukelele, si llibre o sèrie o només dormir. Per no escriure-ho escric això, que vol ser un no escriure vine, un no escriure ara. Com si no sabés on ets ni amb qui, per no escriure-ho sóc assenyada, tanco el telèfon, esborro el teu nom.

Hi ha la feina endarrerida, hi ha aquell projecte nou. Hi ha que demà ja és dilluns i se’m menjarà el rellotge i llavors no caldrà no escriure-ho; serà fàcil anar vivint. Em pregunto si ara la vida, durant uns dies almenys, serà no escriure’t el camí que t’ha de portar fins a mi. I si em perdré deixant-te perdre’t, si aquest cap de la corda que se m’ha trencat a dins acabarà enredant-se als cabells d’una altra, o a la pota d’una cadira, o entre les algues d’un mar molt tranquil.

Però he decidit no escriure-ho. Callo, doncs. Bona nit.