parole, parole, parole

De roig encès

In és música viure on 27 Juny 2017 at 10:42 pm

He comprat síndria, avui. Un quart de síndria com una boca, com una escletxa. Hi he enfonsat la cara, els llavis, les dents. M’hi he enfonsat tota i he deixat el roig baixar-me pels braços i pel coll, pels pits i per la panxa. Era un roig fresc que m’ha despertat el sexe, obert avui, ofert al món.

He comprat síndria i l’he devorada com una salvatge, sense coberts ni miraments. Després, pel carrer, vestida de persona respectable, a sota les calces hi duia un roig encès de síndria fresca que no ha vist ningú, però s’ensumava.

Al fons dels ulls, un desig aspre.

Rússia al juny

In és quan volo que hi veig clar on 19 Juny 2017 at 12:02 pm

Fa temps que la guionista de somnis em dóna de nits el que no tinc temps (manera, paciència) de viure de dies. Quina diferència hi ha entre la felicitat somiada i la viscuda en vigília? Somio.

Som ben lluny, per alguna cosa de feina, i fa fresca. M’acostes els llavis i sento aquelles muntanyes russes, aquelles. Sé vagament que és un somni i que el tornar que tenim de remor de fons és en realitat el despertar-nos que vindrà massa d’hora. Gairebé perdem l’avió.

Aquest matí he estat a punt de trucar-te. “Ha sigut bonic, avui, a Rússia, oi?”, t’hauria dit. I tu hauries dit “Sí. Hi tornem?”. I aquí hi ha l’abisme. Era jo, ben sola, aquesta nit, a ser feliç. Les muntanyes russes eren meves i prou.

Me les guardo, però. Quan ens veiem jo et miraré tres segons més del que caldrà i tu no sabràs per què. No sabràs res d’aquesta nit i potser t’acostaràs un moment a comentar-me allò que havíem de parlar, t’acostaràs tres centímetres més del que caldrà, i muntanyes russes. Jo faré com si res, com si no sabés per què.

Voldria regalar-te-la, la felicitat que ens he fet aquesta nit. I passejar com passejàvem, i xerrar com xerràvem, i despullar-nos, és clar. Voldria regalar-nos-la per compartir. A falta de circumstàncies més propícies, la deixo aquí.

 

La vida als tròpics de dins

In esvoranc on 22 Mai 2017 at 11:49 pm

A la ciutat d’un amic hi ha uns vuit tifons cada estiu, m’ha dit. Quan arriba el tifó, es queden a casa una setmana. Les estones que no fa vent poden sortir a veure els veïns. Aquí, a casa nostra, no. Aquí de vegades plou i la riuada s’endú els cotxes mal aparcats, els trens deixen de funcionar i se’ns xopen les sabates. Però continuem com si no passés res; la tempesta dura només unes hores i cal anar a la feina igualment.

Trobo a faltar aquest aturar-se el món de la ciutat del meu amic. Aquest entendre que diluvia, que és perillós sortir al carrer, i quedar-se a casa una setmana, perquè no hi ha res més a fer. Trobo a faltar un cartell que pogués penjar-me a la porta de casa: “tifó interior, torna a venir d’aquí a una setmana”, i que tothom entengués que tinc per dins vents huracanats que em fan impossible sortir.

En canvi, vaig pel món com si res. “Fas cara de cansada”, diuen, i si no els conec gaire faig com que sí, que massa feina. Reviu un moment el tifó, si havia callat el vent, i l’aigua em puja als ulls com si hagués de vessar la tempesta.

No es pot demanar baixa per desbordament d’emocions, m’han dit. Només si estàs deprimit, m’han dit. I jo no estic deprimida. Només un tifó que no amaina, moviments que podrien acabar en terratrèmol, i el mur de contenció que comença a cedir.

De tant en tant aixeco el cap, aparto la vista del meu melic. Miro el vianant amb qui estic a punt de creuar-me i em demano quin temps li fa al cap, i si somriuria si em veiés. Normalment, sí.