parole, parole, parole

Rússia al juny

In és quan volo que hi veig clar on 19 Juny 2017 at 12:02 pm

Fa temps que la guionista de somnis em dóna de nits el que no tinc temps (manera, paciència) de viure de dies. Quina diferència hi ha entre la felicitat somiada i la viscuda en vigília? Somio.

Som ben lluny, per alguna cosa de feina, i fa fresca. M’acostes els llavis i sento aquelles muntanyes russes, aquelles. Sé vagament que és un somni i que el tornar que tenim de remor de fons és en realitat el despertar-nos que vindrà massa d’hora. Gairebé perdem l’avió.

Aquest matí he estat a punt de trucar-te. “Ha sigut bonic, avui, a Rússia, oi?”, t’hauria dit. I tu hauries dit “Sí. Hi tornem?”. I aquí hi ha l’abisme. Era jo, ben sola, aquesta nit, a ser feliç. Les muntanyes russes eren meves i prou.

Me les guardo, però. Quan ens veiem jo et miraré tres segons més del que caldrà i tu no sabràs per què. No sabràs res d’aquesta nit i potser t’acostaràs un moment a comentar-me allò que havíem de parlar, t’acostaràs tres centímetres més del que caldrà, i muntanyes russes. Jo faré com si res, com si no sabés per què.

Voldria regalar-te-la, la felicitat que ens he fet aquesta nit. I passejar com passejàvem, i xerrar com xerràvem, i despullar-nos, és clar. Voldria regalar-nos-la per compartir. A falta de circumstàncies més propícies, la deixo aquí.

 

La vida als tròpics de dins

In esvoranc on 22 Mai 2017 at 11:49 pm

A la ciutat d’un amic hi ha uns vuit tifons cada estiu, m’ha dit. Quan arriba el tifó, es queden a casa una setmana. Les estones que no fa vent poden sortir a veure els veïns. Aquí, a casa nostra, no. Aquí de vegades plou i la riuada s’endú els cotxes mal aparcats, els trens deixen de funcionar i se’ns xopen les sabates. Però continuem com si no passés res; la tempesta dura només unes hores i cal anar a la feina igualment.

Trobo a faltar aquest aturar-se el món de la ciutat del meu amic. Aquest entendre que diluvia, que és perillós sortir al carrer, i quedar-se a casa una setmana, perquè no hi ha res més a fer. Trobo a faltar un cartell que pogués penjar-me a la porta de casa: “tifó interior, torna a venir d’aquí a una setmana”, i que tothom entengués que tinc per dins vents huracanats que em fan impossible sortir.

En canvi, vaig pel món com si res. “Fas cara de cansada”, diuen, i si no els conec gaire faig com que sí, que massa feina. Reviu un moment el tifó, si havia callat el vent, i l’aigua em puja als ulls com si hagués de vessar la tempesta.

No es pot demanar baixa per desbordament d’emocions, m’han dit. Només si estàs deprimit, m’han dit. I jo no estic deprimida. Només un tifó que no amaina, moviments que podrien acabar en terratrèmol, i el mur de contenció que comença a cedir.

De tant en tant aixeco el cap, aparto la vista del meu melic. Miro el vianant amb qui estic a punt de creuar-me i em demano quin temps li fa al cap, i si somriuria si em veiés. Normalment, sí.

Daring to love

In Uncategorized on 4 Març 2017 at 11:11 am

Enyor és estar-me aquí asseguda i no tenir dits perfumats per endur-me a la boca. Una olor suau de sabó de fruita, ni sal ni nervi ni vida, i tu tan lluny que no sé on embrutar-los. Dur els llavis vermells i saber-te la pell tan blanca, sense cap rastre de mi.

No fa mal enyorar-se així si es té encara a les entranyes l’eco de l’últim cop que vas estremir-me, ja endins d’endins la premonició de l’estrènyer-te que ha de venir.

Fa una felicitat lleugera, enyorar-se així. Com una cançó que acabes d’aprendre i no et treus del cap, com la intuïció d’un poema a punt de néixer entre les mans.