parole, parole, parole

Vindrà la mort, també

In esvoranc on 29 Setembre 2016 at 6:33 pm

Vindrà la mort i no tindrà els teus ulls; serà freda, gelatina, viscosa, i se m’empassarà sense adonar-se’n. Vindrà la mort i no hauré vist prou vegades pondre’s el sol, ni els teus dits crispar-se’m als pits. No hauré mossegat amb prou força la poma àcida, ni hauré escrit el conte aquell que volia escriure.

No hauré canviat el món, ho sé. Ni li hauré dit prou vegades a la nena que l’estimo, ni hauré abraçat prou temps el noi, ni la noia haurà entès del tot com m’importa. Hauré sigut ben poc, estat només a estones. A l’aigua, gairebé sempre, o fent-me jo mateixa aigua oferta on viure.

És per això que no vull dormir aquesta nit. Que em vull sentir brillar una mica més, només una mica. Que vull beure’m el temps, que vull deixar les brides. És per això que no dormo, avui, que és sempre hora de viure.

Vindrà la mort i no tindré res més que aquest cos a oferir-li, i el prendrà amb desgana, com en pren tants d’altres. Gastar-lo abans, si de cas, i que el trobi usat d’amor, brut de felicitat, exhaust de tanta vida.

No passaran

In és quan volo que hi veig clar on 26 Setembre 2016 at 9:46 am

La guerra dels sexes té els cossos com a camp de batalla i no és una guerra, sinó una ocupació. L’ocupació del cos no masculí, no blanc, no poderós. L’ocupació dels cossos de les dones, sobretot, però també de tots els que no representen el poder patriarcal.

Ens ocupen de moltes maneres. Ens ensenyen a odiar tot allò del nostre cos que no és conforme a la norma, ens castiguen si som massa o massa poc. Massa o massa poc què? Depèn de què s’esperi de tu, però això ja ho saps. I aprenem a camuflar-nos, a torturar-nos (depila’t, fes dieta, opera’t), per semblar qui no érem.

L’ocupació és quotidiana i sovint hi col·laborem nosaltres, hi ha qui creu que de grat. Veiem els videoclips, els anuncis, les revistes, les pel·lícules, i volem ser com són elles, primes però amb corbes, obedients però picants. O com ells, forts i independents, rics, poderosos, llestos per sotmetre el món a la seva voluntat.

De vegades no. De vegades l’ocupació l’exerceixen els altres amb violència. Psicològica (no vals res), física (t’estamparé contra la paret), sexual (en el fons t’agrada).

Em sorprèn la quantitat d’amigues que han estat violades, però sobretot em sorprèn la quantitat d’amigues que se n’han escapat. Amb tàctiques diverses, s’han trobat en un intent d’invasió terrible del cos i l’han pogut aturar. No surten a les estadístiques, ni a les pel·lícules, ni se’n parla gaire fora dels cercles privats. Costen de comptabilitzar, però com a mínim al meu voltant són moltes.

La que es va trobar acorralada pel revisor del gas i no se sap com li va sortir de dir-li: «la teva mare no n’estaria gaire contenta, d’això que em fas», i el va fer saltar un metre endarrere, disculpar-se, marxar. La que es va trobar amb una navalla apuntant-la dins el portal de casa i, amb un xut d’adrenalina que no havia sentit mai tan fort, va agafar l’imbècil per la samarreta, el va aixecar un pam de terra, el va treure al carrer. La que van seguir quan sortia de la discoteca i, quan li van dir que no fes cap soroll i pugés al cotxe, va arrencar a córrer i es va escapar.

On són, les pel·lícules que ensenyen les dones defensant-se? Guanyant, si no la guerra, alguna batalla? On són les que no queden paralitzades, les que no criden indefenses, les que obliden per un moment que pertanyen al sexe dèbil i que els toca callar i empassar?

No em malentengueu, sé prou bé que no totes tenim la sort de reaccionar així. Sé que la por és un verí eficaç, sé que el cos et pot trair, sé que pots quedar sense esma ni per respirar.

I aquesta és la imatge que tenim gravada amb foc. A qualsevol telesèrie, barata o cara, bona o dolenta, arriba el capítol en què un depravat viola una noia. És gairebé infal·lible: la noia no es pot defensar. Ell és més fort, fa més por. No hi ha ningú, és fosc, i és igual si crida o no: no la sent ningú, no hi ha príncep blau que la vingui a rescatar. Així que la cosa passa i ella s’acaba suïcidant, o es torna drogoaddicta, o deixa de tenir vida sexual. En el millor dels casos, es torna una assassina en sèrie de violadors. Poques, poquíssimes, ho superen i tiren endavant una vida «normal», com passa majoritàriament en la realitat.

I així, amb imatges difícils d’oblidar, ens convencen que el nostre cos no és nostre, és de qualsevol que ens el vulgui robar. Ens convencen que som febles, que ells sempre guanyen, que val més no resistir-s’hi gaire i així potser no ens mataran. I no només això: ens ofereixen com a alternativa a la violació quedar-nos a casa, no sortir soles, no beure massa, vigilar.

La guerra dels sexes no és una guerra, és una ocupació en què l’exèrcit ocupant té tots els mitjans. Fins l’home més nyicris té al seu darrere segles d’opressió que li han fet la feina bruta. Han desarmat les dones de la idea que existeix la possibilitat de lluitar. Lluitar no com a obligació de mantenir el cos inviolat, com si fos un santuari que cal oferir a un mascle més o menys triat. Lluitar pel dret a l’espai propi, si podem, perquè de vegades podríem si no ens haguéssim cregut que no. Lluitar per servir-nos del nostre cos com ens plagui, per oferir-lo a qui ens plagui, si ens plau.

La guerra dels sexes no és una guerra, és una ocupació intermitent del cos, que comença per l’ocupació permanent del cervell. Veient com està el món, no crec que arribi a viure l’armistici, així que de moment em dedico a armar les guerrilles. Oblida les pel·lícules. Si te’l trobes en un carreró fosc i aconsegueixes vèncer la por (legítima, és clar), mira-te’l bé. Està sol, ell també. I potser no és ni tan fort ni tan gran. Potser si el sorprens, si el descol·loques, te’n podràs escapar. Ell no ho sap, però hauria de tenir-te por. Al cap i a la fi, sou en un carreró fosc, no hi ha ningú més. L’adrenalina que et corre a dojo per les venes podria fer-li molt de mal.

Ets forta. Ets capaç. Tens un cos que és teu. I tot el dret de servir-te’n.

*aquest article va ser publicat al número 3 de la revista Tentacles

Traïció del cos

In esvoranc on 17 Setembre 2016 at 12:00 pm

Potser has tingut la sort de no trobar-te mai en un lloc que creies segur quan, de sobte, algú t’immobilitza. Potser has tingut la sort de no sentir mai uns braços més forts, un cos més capaç que t’atura i no et deixa respirar. Potser has tingut la sort de no sentir mai unes mans que no volies sota (o sobre) la roba, buscant-te el sexe o el pits. Potser has tingut la sort de no reviure, més tard, el pànic, quan hi ha una olor o un color o un volum que et porten a aquell moment exacte. Potser no coneixes la por irracional dels cossos més forts, més capaços. Potser no t’has sentit mai òrfena de tu mateixa, que no t’has sabut protegir.

I saps què? Tant de bo no ho coneguis mai. Però, mentrestant, calla si dic la meva por, perquè no l’entens ni es pot entendre; no ve del cap, que ve del cos. Calla i mira’m als ulls, i ofereix-me un cos dòcil en què refugiar-me, una abraçada suau en què amagar-me, un cos més dolç que m’aculli. Ofereix-me silenci i calor.