parole, parole, parole

Des de lluny

In és música viure on 13 Agost 2017 at 1:20 pm

Cada dia tinc més amigues que viuen lluny. Les de la universitat, que van marxar a altres terres que ara són casa seva, però també les que he conegut més tard i ja vivien on viuen. Parlem sovint, intercanviem articles o poemes. Teixim un vincle únic i preciós, de saber-nos allà, en un altre bar, en una altra casa, però sota el mateix cel mirant la mateixa lluna. Ens escrivim quan hi ha un moment difícil o bonic, quan hem somiat l’altra. Ens enviem fotos dels nens o dels llibres, de la cervesa amb amigues que viuen a prop, del mar que ens banya.

És estrany, estimar de tan lluny, i estimar tant. És estrany saber que l’abraçada que vols no arribarà aviat, que cal quadrar agendes i avions, que amb una mica de sort les veuràs un cop l’any. És estrany viure prescindint-ne i, alhora, sabent-les imprescindibles.

Cada dia tinc més amigues que viuen lluny i apareixen en una finestra mentre tradueixo, amb un sorollet mentre faig mandres, en una trucada quan acabo de sortir de la dutxa. Quan menys m’ho espero, n’arriba una que ha trobat una cançó que l’ha feta pensar en mi, o un estudi que m’anirà bé per a allò que estic escrivint, o que demana un consell perquè tu ja saps per què.

Fins que no s’inventi la teletransportació i puguem fer tot això mentre ens mirem als ulls i ens respirem la pell, acceptaré agraïda el succedani electrònic de l’alè. Però somio una festa, una festa preciosa, en què es trobin totes i es coneguin i ens estimem de prop, una nit. Qui sap si no la tindré.

De roig encès

In és música viure on 27 Juny 2017 at 10:42 pm

He comprat síndria, avui. Un quart de síndria com una boca, com una escletxa. Hi he enfonsat la cara, els llavis, les dents. M’hi he enfonsat tota i he deixat el roig baixar-me pels braços i pel coll, pels pits i per la panxa. Era un roig fresc que m’ha despertat el sexe, obert avui, ofert al món.

He comprat síndria i l’he devorada com una salvatge, sense coberts ni miraments. Després, pel carrer, vestida de persona respectable, a sota les calces hi duia un roig encès de síndria fresca que no ha vist ningú, però s’ensumava.

Al fons dels ulls, un desig aspre.

Rússia al juny

In és quan volo que hi veig clar on 19 Juny 2017 at 12:02 pm

Fa temps que la guionista de somnis em dóna de nits el que no tinc temps (manera, paciència) de viure de dies. Quina diferència hi ha entre la felicitat somiada i la viscuda en vigília? Somio.

Som ben lluny, per alguna cosa de feina, i fa fresca. M’acostes els llavis i sento aquelles muntanyes russes, aquelles. Sé vagament que és un somni i que el tornar que tenim de remor de fons és en realitat el despertar-nos que vindrà massa d’hora. Gairebé perdem l’avió.

Aquest matí he estat a punt de trucar-te. “Ha sigut bonic, avui, a Rússia, oi?”, t’hauria dit. I tu hauries dit “Sí. Hi tornem?”. I aquí hi ha l’abisme. Era jo, ben sola, aquesta nit, a ser feliç. Les muntanyes russes eren meves i prou.

Me les guardo, però. Quan ens veiem jo et miraré tres segons més del que caldrà i tu no sabràs per què. No sabràs res d’aquesta nit i potser t’acostaràs un moment a comentar-me allò que havíem de parlar, t’acostaràs tres centímetres més del que caldrà, i muntanyes russes. Jo faré com si res, com si no sabés per què.

Voldria regalar-te-la, la felicitat que ens he fet aquesta nit. I passejar com passejàvem, i xerrar com xerràvem, i despullar-nos, és clar. Voldria regalar-nos-la per compartir. A falta de circumstàncies més propícies, la deixo aquí.