parole, parole, parole

Archive for juliol de 2011|Monthly archive page

La bassa sense oques

In cròniques de la veritat aparent on 31 juliol 2011 at 10:47 am

El poeta és poeta i ja se sap, ens llevem raonablement d’hora però jo tinc feina i ell té les seves coses i encara no sap exactament on hem d’anar ni quan, així que tampoc no és sorprenent arribar dues hores tard i sense res a les mans a la primera edició del Poesia & Bassa, un dinar que aplega ments sensibles en un ambient distès amb l’objectiu d’intercanviar idees, sentir poesia, passar el dia.

Al mas de Rosina Ballester, a les Borges del Camp, s’hi han aplegat vuit poetes oficials, un gos juganer i sis acompanyants pacients (entre els quals, dos nens impressionantment tranquils, un terapeuta amb molt d’humor, un pare exemplar, una menorquina transplantada i una cronista vocacional). Els més ben informats han dut coques, embotits, amanides, pa. I vi, molt de vi.

I així, entre el fuet i les mongetes, ens posem al dia de què ha escrit aquell, quins premis s’han guanyat darrerament, comentem la inversemblant resolució d’ajuts de la ILC (no li ha tocat la grossa a cap dels presents, enguany, tot i el talent evident que desborda tothom), parlem del misteriós «poeta maleït» i el busquem al Facebook, que els que encara no ens ha esborrat el tenim com a «amic». Jorge Brotons pren apunts en un quadern ple d’aquarel·les precioses, Mireia Vidal-Conte l’informa que en fan amb paper més gruixut, Ramon Boixeda no explica a ningú que ell també duu una llibreta amb dibuixos ràpids i interessants. Quan arriba Francesc Todó s’interessa de seguida pel pinzell amb aigua incorporada de Brotons, que el regala encantat al pintor.

En alguns moments la Vita, una pastora belga jove i enèrgica, rebolca per terra l’Andreu i en Curial alternativament i fa com qui els mossega les orelles. Tot i que el primer cop hi ha una cronista que està a punt de tenir un atac de cor, sembla que és un joc innocent i ni els pares ni els nens implicats s’immuten gaire.

Quan tothom sembla tip enretirem els plats i comencem el vell joc del cadavre exquis. El resultat sembla bo, però es podria deure a l’excel·lent lectura de la rapsode Cèlia Sánchez-Mústich, o als litres de vi que han anat baixant. I després de l’entrant, el plat fort: els poetes treuen llibres, llibretes, fotocòpies, i comencen a recitar versos propis o aliens. Òscar Palazón llegeix les traduccions que ha fet a l’anglès d’un llibre inèdit de Meritxell Cucurella-Jorba, Raquel Estrada recita ordenadament, Mireia Vidal-Conte deixa anar un torrent imparable de versos, algú recorda els Imparables i es reivindica com a «aturat». La cronista treu la càmera i dispara a tort i a dret; una altra part de l’obsessió documental. Ballester i Todó regalen llibres, la tarda va passant.

Llavors, enmig de la voràgine poètica, algú recorda la bassa, i tots cap allà. El cel s’ha tapat, però Boixeda i Ballester són uns valents i acaben de cap a l’aigua; els altres remullen els peus tímidament. Els núvols insisteixen que es banyi tothom i deixen caure unes gotes poc convençudes que ens empenyen a la cuina del mas. La poesia i l’aigua obren la gana, la coca que no és devorada acaba en paquetets que Ballester reparteix als que marxem.

Ja al cotxe, amb la panxa plena i un somriure difícil d’esborrar, posem Leonard Cohen. Encara no sabem que a Barcelona hi ha hagut una tempesta torrencial i interroguem el cel, que aquí no es decideix a ploure de veritat. I ens fem el bon propòsit que, si a la pròxima edició ens tornen a convidar, portarem una quiche de verdures i arribarem a l’hora que cal. De veritat.

Quan “moltes” no són tantes, en realitat

In cròniques de la veritat aparent on 26 juliol 2011 at 2:13 pm

Un home intel·ligent, sensible, un home que respecto, va fer ahir un comentari al Twitter que em va sobtar. Afirmava que hi ha “moltes” denúncies falses de maltractaments, i que qualsevol dona que odiï el seu ex pot destrossar-li la vida enviant-lo a la presó (preventiva) amb una simple acusació. El tema és massa complex com per tractar-lo en 140 caràcters, així que aviat ho vaig deixar córrer, però hi ha alguna cosa dins meu que no vol deixar-ho tot en un parell de piulades  de resposta més o menys contundents. Així que he buscat dades, per veure què vol dir “moltes”.

Un diari tan poc sospitós de feminisme radical com El Mundo publicava que durant el primer semestre de 2010 el Consejo General del Poder Judicial va detectar 3 denúncies falses en els 23.762 dictàmens que es van fallar en aquell període a Espanya. Això, per a qui tingui mandra d’agafar la calculadora, és un 0,01% dels casos. Aquestes dades estan molt lluny de la meitat de denúncies falses que argüeixen que hi ha alguns blocs, majoritàriament amb arguments fal·laços i fent un ús (en el millor dels casos) parcial de les dades.

De fet, sovint afirmen que tots els casos en què no se sentencia com a culpable l’acusat (i recordem que “no culpable”  o “absolt” no és el mateix que “innocent”), serien denúncies falses. Però aquí, evidentment, falla alguna cosa. Com pot ser que les mateixes persones que es declaren defensores del dret a la pressumpció d’innocència (dels maltractadors) la neguin a les víctimes? No caldria demostrar que la denúncia és efectivament falsa (com passa en el 0,01% dels casos) abans d’afirmar que ho és?

Entenc perfectament la ràbia que van sentir els tres homes que el primer semestre de 2010 van ser jutjats injustament. Les dones que fan servir una arma com aquesta contra un innocent mereixen el càstig que indiqui la llei, i segurament més. Són les insolidàries que desprestigien les que pateixen de debò, són les imbècils que ens fan haver de tornar a repetir fins a la sacietat que els maltractaments són un problema real, són les filles de puta que donen als violents arguments per defensar el que no es pot defensar. Però són el 0,01% de les denunciants, no la meitat. I recordem que hi ha un nombre indeterminat (ara diria “moltes”, però no vull dinamitar-me l’argumentació) de dones que no denuncien els maltractaments que pateixen.

L’any 2010 van morir a Espanya 73 dones a mans de les seves parelles. Em sap molt greu pels tres homes que van passar dies a la presó preventiva sense haver fet res de res, de debò. Però em sembla que el dret a la vida passa per davant de la pressumpció d’innocència, ja em perdonareu. I em sembla que hauríem de lluitar perquè els fills de puta, tant els que maten com els que denuncien el que no ha passat, acabin a la presó. I no tractem segons quins temes a Twitter, que prendrem mal, de debò.

*He fet servir xifres d’Espanya perquè, atès com està muntada la paradeta, són més fàcils de trobar. Sí, tu, hi ha estudis que no es fan per nació, sinó per estat. Però això seria tema d’infinits altres posts.

Eppur si muove

In esvoranc on 23 juliol 2011 at 4:51 pm

Hi ha un autobús que va de Santiago a Lima. Són quatre dies de viatge, hores i hores de Pacífic inundant-te la finestra. M’imagino dins del bus, amb uns auriculars i una llibreta. M’imangino amb 96 hores per perdre. M’imagino els paisatges que canvien, la pols del camí, l’esquena cansada i les cames inflades. M’imagino un avi que porta un formatge, un bebè que plora a estones, música estranya pels altaveus vells.

Crec que aquest imaginar viatges impossibles és en realitat les ganes d’aturar-se. No és res de nou, ja ho sabem; la immobilitat perfecta seria el moviment continu. Crec que aquest autobús representa 5.760 minuts per regalar-me. No sé què faria un cop arribada a Lima, ni què hauria fet abans de sortir de Santiago. Només veig (en aquest imaginar que produeix només moments perfectes) el tedi desplegant-se al meu davant i clavant-me les dents fins a sagnar-me. Tota la pressa d’aquests dies regalimant-me entre les cames, com una menstruació dolorosa i necessària que et neteja les entranyes de l’existencialisme impertinent.

Hi ha un autobús que va de Lima a Santiago, un autobús que encara no agafaré. Però em guardo a la motxilla aquests 345.600 segons de llibertat absoluta, per anar a tancar-m’hi quan calgui aturar aquesta vida que hi ha dies que sembla un tren exprés.

Sense filtre

In és quan volo que hi veig clar on 11 juliol 2011 at 3:19 am

Folla’m amb la justa desmesura que em cal per oblidar totes les passes. Que les teves mans modelant-me el cul o la cintura siguin un vespre d’estiu suant present, siguin una àncora que s’ha menjat el temps, si el temps és record o és projecció que em voldria a un altre lloc ara mateix.

Tatua’m a la gola la saliva i reclama’m amb els ulls, el cos, el vesc. Que aquest donar-te sigui un exigir-me que m’alliberi de mi per un moment, que m’inscrigui dins l’instant i em vulgui tota, però tota sense boires ni costures, tota continguda en carn i en vent.

Després ja em vestiré de sucre i nata, després seré paraules i tinters. Seré sopar qualsevol cosa,  seré pel·lícula o passeig. Després seré somriure i passes dòcils, després seré el que vulguem ser. Però ara dóna’m l’ara sense obstacles, ara siguem ara i prou, a pèl.

Les paraules màgiques

In paraules on 5 juliol 2011 at 11:35 am

Hi ha estones que la veritat tampoc no té tanta importància. Mirem documentals revestits de ciència que sabem positivament que fan trampa, però és bonic creure’ls una estona. Sembla que Masaru Emoto li parla a l’aigua i ella respon amb cristalls bells o torturats, segons què els digui. Sembla que un dia Déu es va llevar i va dir que es fes la llum, i es va fer. Sembla que una nit, des de molt lluny, algú em va dir que m’estimava i em va sortir el sol per dins. Sembla que hi ha paraules màgiques, que el verb pot fer néixer universos i conformar la realitat.

Ja sé que tens les teves limitacions, que no vols crear móns ni ponts ni llums. Sé que, en realitat, vols cada mot que em dius com una llança o com un dard enverinat. Però pensa un moment que potser Emoto té raó, que potser el meu 80% d’aigua es torna lleig uns segons i això podria anar-te en contra. Pensa que potser tinc un arsenal de paraules que juraria que no vols sentir. Pensa que si he callat fins ara ha sigut més per tu que per mi.

I digue’m clàssica, si vols, però és que trobo que no costa res dir “bon dia” sense sentir-ho, dir “si us plau” i revoltar-se per dins. Si prou vegades ets amable, ni que sigui per costum, ni que sigui per inèrcia, podries arribar a sentir-te una mica més feliç. I, en última instància, la pràctica hipocresia de les formes et pot servir.  Perquè en el fons saps que, al joc de les paraules lletges, si ens hi posem, guanyaré jo.

I, ara, respirem. Ohm…

De donar-se així

In esvoranc on 2 juliol 2011 at 8:36 am

Oferir-se com qui s’ofereix de franc i llavors veure que no, que hi ha peatge. Que aquest donar-se en punt volat vol una ela a cada banda, que no hi ha petó sense galtes, llavis, pell estenent-se al davant com un desert de matinada.

Voldria fer una llista d’exigències que fos fàcil de complir. I escric baixar la tapa del vàter, portar-me l’esmorzar al llit. I no se m’acut res més, però és només la mala memòria. Perquè llavors passen dies i de cop recordo condicions que s’havien amagat entre els plecs del plaer explosiu, de la tendresa primera, de les mirades inclements a mitja nit.

Tímidament aixeco el dit, mentre et descordo el cinturó m’acosto molt i a cau d’orella et recito el punt tercer de l’apartat segon del contracte de cessió d’aquest cos que va amb una ànima massa intensa i un cap massa exigent i unes mans que no saben sortir del teu damunt. I tu fas que sí, ara mateix només sabries dir-me sí, però hi afegeixes una addenda que m’escombra cap a casa teva i que jo accepto sense protestar; ara mateix només sabria dir-te sí.

I així anem fent, clavem un clau rere l’altre sobre les fustes que ens trobem pel camí. Volíem fer-nos unes ales però jo crec que al final serà un vaixell. Perquè jo m’oferia com qui s’ofereix de franc, però no hi ha missatge a la deriva si no hi ha ulls que el sàpiguen llegir.