parole, parole, parole

Archive for Novembre de 2012|Monthly archive page

Ever so lightly

In inficcions on 29 Novembre 2012 at 6:48 pm

Anaven als bars dels hotels perquè no hi ha mai ningú, i si hi ha algú és estranger o està de pas i, en tot cas, té altra feina que espiar converses. Anaven als bars dels hotels i feien una copa de vi o un cafè, deixaven que la música d’ascensor els omplís els silencis amb el seu aire lleuger i innecessari, i es miraven als ulls tanta estona que semblava que el temps no s’acabés. Sempre n’hi havia un que de sobte enrogia i abaixava la mirada, com si de cop tota la veritat del desig contingut li caigués al damunt de la consciència;  l’altre li agafava llavors la mà i li acariciava els dits com qui diu “no passa res”.

Anaven als bars dels hotels però no hi reservaven mai habitació, ni sucumbien a la temptació d’endur-se a una cambra estranya les imatges que els ocupaven el cap els dies que no es veien. No és que no pensessin en els llits ben fets i buits que tenien a l’abast només de pujar una escala. La idea de despullar-se mútuament, de descobrir el cos que s’havien avesat a tenir tan a prop i no tocar, era una presència densa aquelles tardes. Però se n’estaven.

Ningú no sabia que quedaven, ni la dona d’ell ni el marit d’ella. No ho sabien els amics ni els companys de feina, no ho sabia ningú més que els bàrmans dels hotels, sempre diferents, que visitaven. Sobretot al principi, no haurien pogut dir exactament per què quedaven d’amagat si no hi havia res a amagar, si l’única cosa que feien era xerrar, fer un te, mirar-se. Amb el temps el motiu es feia cada cop més evident: tenien por que el “som amics” no sonés prou convincent, que en la ment dels altres l’explicació senzilla del sexe s’imposés per sobre de la contenció gairebé absoluta amb què es relacionaven.

Cada cop que quedaven es preparaven com si realment haguessin de despullar-se. Els nervis, l’anticipació, l’alegria de saber que quedaven poques hores per trobar-se. Es posaven cremes d’olor agradable, triaven la roba que creien que agradaria a l’altre. No sabien del cert que fos un hàbit compartit, però ho sospitaven. A la nit, de vegades, la parella oficial descobria unes calces amb puntes o uns eslips nous de tacte agradable, l’olor de net, la pell excitada. Deixaven llavors que el cos fes els gestos que havien reprimit unes hores abans, tancaven els ulls, sospiraven.

Hi havia dies que semblava que no ho suportarien més i, cadascú per la seva banda, pensaven que no tornarien a trobar-se. Passaven un parell de setmanes de missatges discrets i bromes banals sobre això o allò, miraven de treure’s del cap l’olor de l’altre. Al final un dels dos proposava de veure’s, trobaven el dia, quedaven. A l’entrada de l’hotel s’abraçaven un moment més del que seria raonable i es feien un petó a la galta. El rastre dels llavis damunt la pell els acompanyava amb més insistència que de costum; aquelles tardes parlaven menys i abaixaven més cops la mirada.

Van caure les fulles, van florir els cirerers, van néixer les móres. Van passar molts anys, van passar dècades, va passar el temps. Va arribar el dia que no podien quedar, ja, als bars dels hotels. Cadascú al jardí de la seva residència, somrients, tanquen els ulls i es deixen acaronar pel sol. Un moment senten les mans de l’altre, entre els dits, com dient “no passa res”. I els puja el color a les galtes i senten que els omple la vida i el desig es fa present.

Anaven als bars dels hotels i hi ha cambrers que recorden encara com es miraven, sense gairebé tocar-se, els amants discrets.

XI

In esvoranc on 25 Novembre 2012 at 1:53 pm

Com si l’instint et digués

no volies faldilles.

T’esgarrinxaven les cames

quan t’enfilaves als arbres

o un cop de vent les aixecava

i quedaven al descobert

les calces

blanques

vergonya.

No volies faldilles

però te’n posaven

i et pentinaven les trenes

i et deien

nena

maca

i cada gest s’imposava

brusc

somriure

tens

de carceller amable.

A la nit

molt quieta

fingint dormir

et llepaves les ferides

t’arrencaves les crostes

i petites perles de sang

s’afegien a constel·lacions

impassibles.

XXIV

In cròniques de la veritat aparent on 15 Novembre 2012 at 12:46 am

Avançàvem pel desert

quan vam arribar a la ratlla;

files perfectes

de botes que brillaven

com espurnes de mar

esclafant les onades.

Eren fills d’algú, aquells soldats.

Eren fills, eren nens, eren pares.

Mentre travessàvem la frontera

eren fills.

Vaig mirar-los als ulls.

Alguns no disparaven.

Love me tender

In inficcions on 4 Novembre 2012 at 1:08 am

Despullar-me, davant del mirall. Descobrir el ventre, els pits, les espatlles. Descordar els pantalons, fer-los lliscar, treure’n un peu, un altre. Girar-me una mica, mirar-me el cul al vidre fred, tocar-lo, notar la sensació simultània d’escalfor a una pell i fred a una altra, baixar per les cames.

Obrir l’aixeta, pensar que serà una dutxa llarga, posar el tap i veure com s’omple la banyera, com baixen les gotes deixant caminets entre els pits, mirar-me el cos en aquesta llum estranya que hi ha rere les cortines, escoltar com brolla l’aigua pel silenci llis que acaricia la casa. Estirar-me, submergir el cap, deixar que surti l’aire. Triar un sabó d’olor dolça, fer una mica d’escuma, notar els cabells que s’enganxen al coll. Mirar-me els genolls, les ungles dels peus, les pigues formant un triangle a l’interior de la cuixa esquerra. Resseguir-lo amb el dít índex, amb el cor, amb l’anular, amb la mà sencera. Acostar-me, llavors, al sexe, i sentir que ara mateix el sexe és tot el cos, immers en l’aigua. Dibuixar-me a la pell el desig de mi que feia temps que no sentia.

Tocar-me, i no pensar en cap altre cos que no sigui el meu. I tu, potser, mirant-me.