parole, parole, parole

Archive for febrer de 2013|Monthly archive page

(re)tornar

In esvoranc on 26 febrer 2013 at 11:14 am

Passava els dits pels lloms dels llibres, com si poguessin dir-me així si volien o no que els llegís. Passava els dits pels lloms dels llibres, en triava un, m’asseia en una taula. A les set, hora de tornar a casa, m’acostava tremolant al bibliotecari. Era un noi jove, amb vocació d’assistent social en un barri en què calia. Semblava que havia llegit molt (molt més que la majoria de gent que coneixia, en tot cas) i em feia vergonya haver-li d’ensenyar el llibre que havia triat, com si em fes por fer el ridícul amb les meves lectures triades gairebé a l’atzar. Si no hagués estat tan bona nena, hauria robat els llibres només per no haver de passar aquella estona de despullar les meves curiositats davant seu. Tenia deu, onze anys, i llegia indiscriminadament, com si s’haguessin d’acabar els dies, com si fes una marató per llegir tot el que contenia aquella biblioteca de barri que em semblava immensa. Arribava a casa, em demanaven si havia fet els deures, de vegades mentia que sí.

Torno aquesta tarda a aquell espai. Hi ha un grup de dones al meu barri, al barri on vaig créixer, que han llegit Una terra solitària i tenen ganes de parlar-ne. No sé si voldré entrar a la biblioteca, veure-la necessàriament més petita que llavors, per una simple qüestió de perspectiva. No sé si voldré destorbar la imatge dels finestrals al fons, trobar-hi un altre bibliotecari.

El cas és que torno, avui, al lloc on vaig créixer. Al centre cívic de Can Noè, al barri de Rocafonda. Amb les contradiccions d’una infància difícil d’empassar, però que estimo perquè és la meva. Amb el nus a l’estómac de la segrestada que visita la cel·la on van tancar-la i recorda, amb gratitud, la finestra. Torno, però només una estona, només una mica, amb el descans de saber que tinc una cambra pròpia, una família estranya i feliç que m’espera quan torni a casa meva de veritat, quan s’acabi el dia.

Anuncis

33.333 excuses per escriure’t

In paraules on 15 febrer 2013 at 8:23 am

Com cada cop que passem un capicua així de bonic, vinc a dir-te que no sé qui ets però m’agrada que vinguis. I no se m’acut res a dir que no hagi dit ja aquí o aquí, així que simplement multiplica-ho per tres. Ah, i afegeix-hi una abraçada, ara que ens coneixem una mica més, si em permets.

Añoro (todo aquello que no tuve)

In és música viure on 12 febrer 2013 at 10:27 pm

De vegades penso en tu i en com et deu anar la vida. Si has apujat la calefacció ara que cau el vespre, o si has sortit al cinema. La imagino mirant per la finestra, si has sortit, mentre prepara el sopar de la nena. La imagino comentant-te alguna notícia del dia, o com li ha anat la feina, si ets per casa endreçant amb ella.

Sé que no viviu a la casa que conec, que la dutxa que adorava és ara el temple d’un desconegut, però t’imagino a l’habitació del fons, davant de l’ordinador, com vaig mirar-te tantes hores des del llit, també jo amb el portàtil a la falda, o llegint, o mandrejant, fins que guanyaven les ganes i un dels dos deia alguna cosa, feia algun gest que empenyia l’altre a despullar-se.

Miro el piano mut de la sala i penso si la despertes a ella també, algun diumenge, amb les variacions de Goldberg, si li has fet bategar el cor més fort ensenyant-li a tocar la tonada de la cançó que més li agrada. Si discutiu amb passió o si us enteneu només amb una mirada.

De vegades penso en tu i no sempre és sexe. És un pensar-te més enllà del que em donaves, intuint el que no hem tingut junts i ens donen altres. És una barreja de felicitat, d’enveja, de nostàlgia. És el desig que siguis feliç, és el desig de ser-ho jo, encara que sigui de lluny i gairebé sense parlar-nos. De vegades, penso en nosaltres.