parole, parole, parole

Archive for Novembre de 2013|Monthly archive page

Lalalà

In esvoranc on 25 Novembre 2013 at 7:09 pm

Pica el julivert, molt fi. El julivert ha de ser fi perquè sinó el nen diu que no vol les mandonguilles, i les mandonguilles són el plat preferit d’en Paco. Pica el julivert molt fi i després l’all, tan petit que gairebé no es veu; all invisible perquè el nen no el vegi i no pugui dir que hi ha all, que és el que més li agrada a en Paco a les mandonguilles. I amb les mans en la barreja de carn picada de porc i de vedella, meitat i meitat, pasta com en els temps en què tenia temps i pastava fang per fer-ne gerros, plats, cendrers. Pasta i hi posa sal i una mica de pebre, just perquè en Paco el noti però el nen no, i ou, i pa ratllat.

Pasta i a la tele, de fons, hi sona aquella cançó que no sap com es diu però que fa així, i la cantusseja. Sembla gairebé feliç, pastant, amb el davantal net, fent lalalà, així, amb la tele de fons i el fluorescent il·luminant-li els ulls, i la pasta que segurament ja no cal pastar més, però que continua pastant perquè li agrada enfonsar les mans en la carn humida i notar-la entre els dits. El nen és a l’habitació, amb l’ordinador, i ella està tranquil·la perquè sap que no sentirà cap vidre que es trenca ni cap prestatge que cau, sap que pot fer el sopar i fins i tot deixar encaminat el dinar de demà. Potser, si s’afanya, asseure’s dos minuts davant la tele abans que arribi en Paco i mirar alguna cosa, mentre plega la roba, que li aturi el pensar. Pensa les sabatilles que haurien de canviar-li al nen, que ha crescut un pam, i en la cadena del vàter, que s’ha tornat a espatllar. Pensa que té els punys de l’abric gastats, però que encara haurà de passar els dos mesos que queden per a les rebaixes. Pensa el cambrer del bar del costat de la fàbrica, on van a fer el cafè de mig matí, que li pica l’ullet i li regala sempre un parell de caramels dels que li agraden tant. Pensa que la pasta ara ja està innegablement a punt, i comença a fer unes boletes perfectes, rodones, exemplars, que alinea en fileres absurdes a sobre una safata de ceràmica que li va la regalar la sogra quan es van casar.

Fa les boletes amb molta cura, com si haguessin de passar un concurs d’esfericitat, i després les col·loca una al costat de l’altra, i aquest ordre que haurà d’alterar per fregir-les li dóna una pau estranya. Fins que sent la clau al pany, la porta que s’obre, en Paco que ha arribat una mica més d’hora i ella encara no té el sopar, i a la nevera no hi queden cerveses, i potser mal humor tota la nit, potser algun crit. La clau al pany, les passes que deixen la jaqueta a sobre el sofà, i en Paco que va a veure el nen i el nen que no diu hola i en Paco que va cap a la cuina i saluda, i somriu perquè hi ha mandonguilles, i se li acosta per darrere i li fa un petó a la galta i potser no hi ha mal humor, avui.

Però, llavors, una llengua com una anguila fins al fons del timpà, i unes mans com unes guilles que li aixequen les faldilles, i un membre com una fura que li esquinça el sexe fent-se lloc per passar. I ella que vol dir alguna cosa, que ara no, que el nen els sentirà, i ell que fa xxxt, i ella que nota tot el cos que se li tensa i se li gela i no pot moure res que no siguin les mans, que aixafen les boletes perfectes, que s’exasperen perquè el dolor és tan viu que li costa no cridar. Creu que si no fa res, tot acabarà aviat. Creu que si no fa soroll, el nen continuarà amb l’ordinador i no se n’adonarà. Creu que de la tele ara sona aquella altra cançó, que no sap com es diu però fa així, i no la pot cantar perquè la seva veu es de pedra i no se sap enlairar.

Ell li engrapa els pits i empeny més fort i esbufega, i ella cau endavant i va de poc que no trenca la safata. Es troba, de cop, amb un dit entre els llavis, i mossega, mossega fins que nota a la boca el gust de la sang, i llavors com de lluny la certesa que el dit és el seu, perquè la sang té un fons de julivert, molt fi, i d’all, invisible, però el dolor somort del dit no apaga ni una mica la cremor entre les cames, la sensació que el seu sexe és carn viva i el d’ell una fura que esgarrapa i mossega i empeny fins que esclata.

I llavors, ràpidament, li apuja les calces i li abaixa les faldilles i li arregla els cabells, perquè en desfer-se el monyo li havien anat a la cara. I un petó a la galta, un petó com un punyal, i un vaig a rentar-me a les mans, i passes al passadís, i porta que es tanca.

Ella s’espolsa el davantal, que ha quedat tacat de carn, i refà, una a una, les boletes. En surten quinze, exactament, en tres files de cinc, enfarinades, blanques, gairebé virginals. Engega el foc i hi posa la paella, i mentre espera que s’escalfi l’oli arriba el nen que diu que té gana i què hi ha per sopar, i si les mandonguilles porten all, i si hi haurà també patates rosses, i com que no li respon se’n torna a l’habitació fins que el cridin a taula.

Mentre el sopar es daura al foc, a la tele, de fons, sona una altra cançó. Ella taral·leja, perquè fa així, i li sembla que si arriba a la tornada potser sabrà com es diu, però llavors comencen els sanglots, uns sanglots que vénen no se sap d’on però que acaben mullant-li la part de dalt del davantal, uns sanglots que s’empassa i que fan gust de sal. Treu del foc boletes perfectes, daurades, a punt per tirar-les dins la cassola amb la salsa.

Quan seuen a taula en Paco li pica l’ullet, el nen aparta les bledes i diu que volia patates i que les mandonguilles fan gust d’all, ella es mira el dit i la mitja lluna dels incisius clavats. Mastega una boleta, el julivert tan fi, l’all invisible, la forma perfecta desfent-se-li entre les dents. A la tele ja no canten, fan les notícies i sembla que avui, en algun lloc del món, hi hagut guerres i matances i molts morts de fam. Durant el sopar ja ningú no parla, però és igual. Demà serà un altre dia i encara no ha fet el dinar.

[Conte publicat dins La mala reputació, Proa, 2010]

Anuncis

Als meus fills, als teus, als nostres

In és quan volo que hi veig clar on 20 Novembre 2013 at 11:15 am

Les coses més boniques que he fet per tu no has de saber-les mai. Són com les vores dels pantalons, amagades i necessàries, com la sal que es dóna per descomptada i només s’hi pensa quan falta.

Al darrere del tapís de la teva vida hi he fet més nusos dels que comptaràs; he enfilat agulles amb llargs fils grisos que sostenen els colors que veus cada dia. I és aquest anar teixint que no llueix el que dóna al brodat consistència i harmonia.

Tu et fixes segurament en els gestos més grans, en la tarda que pugem plegats a la muntanya russa, en aquell regal que et feia tanta il·lusió, en el diumenge que cuino el teu plat preferit. I hi ha al darrere tantes passes menudes oferint-te la mà, tants mitjons comprats perquè has tornat a créixer, tants àpats que passen sense pena ni glòria…

I estimar-se deu ser això, anar omplint el pou sense fons de gestos petits. Deu ser anar fent com si no costés, agafar al súper els iogurts que més t’agraden gairebé sense pensar-hi, donar per descomptat que hi ets i ets important i cal ajudar a fer-te créixer bé.

No, les coses més boniques que faré per tu no les sabràs mai, com jo no sabré, potser, el dia que vas fer veure que creies en els reis per allargar-me encara un any la il·lusió de creure’t innocent i lliure. Vida que omple de vida.

Compàs d’espera

In és música viure on 12 Novembre 2013 at 11:53 pm

És estrany tenir fills, però un cop que arriben és anar fent mirant de no pensar-hi massa, perquè creixin i corrin pel món i facin la seva i encertin i caiguin i, amb una mica de sort, es tornin a aixecar. És estrany tenir fills però un cop que són aquí tampoc no hi ha tant de temps per estranyar-se, és més urgent rentar la bata o signar l’autorització, ajudar a fer els deures o córrer al sofà, que hi ha guerra de pessigolles. Hi ha tan poc temps que per sort no tinc temps d’imaginar què vindrà quan ja no vulguin jugar a les coses de sempre perquè són grans i mare, no m’abracis tant.

Però el més estrany, diria, és esperar-los. El temps que passa entre que es decideix que sí, que endavant, que es vol tenir un fill, i el moment que efectivament vingui a poblar-te la vida. És estrany estimar-lo abans que arribi, quan encara és un embrió més petit que una mongeta, i imaginar com riurà o si sabrà fer la erra. És estrany veure com va creixent la panxa, pròpia o aliena, i notar com es mou, i parlar-hi, fent veure que hi creus a mitges, i explicar-li secrets.

Els amics que han adoptat han viscut també aquest temps estrany, omplint papers i esperant notícies de la Xina o d’Ucraïna, esperant la primera foto, que no és una ecografia sinó una instantània en color d’algú que ja respira el mateix aire sota el mateix cel. El cas és que es passem mesos, de vegades anys, esperant, i sembla que tot s’hagués d’aturar fins que arribi el moment de tenir la criatura entre els braços, però no s’atura res.

És la vida mateixa, aquest compàs d’espera, i és bonic que no sigui fet de silenci, sinó de parets que es pinten i llitets que es munten i llençols que es planxen. De tenir el telèfon al costat tothora, com si hi anés la vida, perquè hi va la vida. De no saber si serà el tretze o el vint-i-set. D’estimar-te qui tens devora i espera amb tu, intensament. Són dies bonics aquests que vivim, tot i la inquietud, tot i la impaciència, tot i les ganes que acabi aviat la incertesa.

Sàpigues, filla, que ja t’estimem.

I comptar, amb tu, roselles

In és quan volo que hi veig clar on 3 Novembre 2013 at 10:35 pm

Va triar l’hivern més cru per ensenyar-te a estar-te sense. Tu que sempre havies tingut, vas passar tot l’hivern sense, i les estones que hi era no acabaves d’escalfar-t’hi de pura por que desaparegués la flama així que ell obrís la porta per marxar. Va passar el fred i va passar la gana i va passar l’hivern i tot, i quan ja s’obrien les roselles vas adonar-te que ja estava, que en sabies, que podies passar sense. No vas tornar a obrir-li la porta i vas encetar alegrement el vici de dormir en diagonal, no fos que algú es fiqués al llit sense permís. Perquè sempre hi ha un dia que el que no cal fa nosa, no vas tornar a obrir la porta.

Ara que s’acaba aquesta tardor calorosa engegues la calefacció i et demanes si ella sabrà, aquest hivern, ensenyar-te a viure amb. A estones amb, algunes nits amb, de tant en tant amb. Que no s’apagui la flama quan obris la porta per marxar, perquè és gairebé segur que tornes, és gairebé segur que torna, et diràs. I comptar aquest estiu roelles, badabadocs, pipiripips, puputs, paparoles, gallarets, mentre els petits corren pels prats.