parole, parole, parole

Archive for Març de 2011|Monthly archive page

Laku no’c

In és música viure on 27 Març 2011 at 11:38 pm

M’agrada ser en una ciutat estranya i no entendre els cartells ni la gent quan parla. Assenyalar el tall de pizza que vull i alçar un dit, i quan em tornen el canvi intentar un tímid “hvala”. Ser en un hotel discretament luxós, dins el llit més gros en què he dormit mai, i dur un pijama vell i mirar telesèries locals en una tele de plasma.

Pensar que la meva vida s’atura un moment, i que tinc tota una setmana per ser jo sense excuses perquè no em coneix ningú i ningú espera res de mi, i és igual si em poso un abric extravagant o si somric als vianants quan passen. Que em facin el llit, que em preparin l’esmorzar, no haver de pensar que cal fer la compra o pagar el rebut de la llum.

Després, quan hagi acabat aquest petit simulacre, tornaré a casa. La Mari em tallarà els cabells, la Margarida em vendrà el pa. Posaré tres rentadores seguides, aniré a la reunió de l’AMPA. I, quan els nens demanin el seu regal, trauré de la maleta el que sigui que venen a les botigues de souvenirs d’aquest país, com si fossin barrets mexicans de la Rambla. Per un moment m’imaginaran lluny, viatgera, però de seguida tornaré a ser simplement la seva mare, la que toca el piano als vespres, la que sempre s’oblida alguna cosa, la que els renya perquè no s’han rentat les dents, la que balla amb ells la polca i els fa pessigolles fins que no poden respirar i demanen treva.

A la nit, des del meu llit més aviat estret d’1,40 x 2, els sentiré dormir, i estaré contenta de tornar a ser jo, jo amb totes les meves circumstàncies. Perquè cal marxar de tant en tant per saber exactament com de bé s’està a casa.

I al final, vindrà l’estiu

In paraules on 25 Març 2011 at 8:24 pm

La poesia és droga dura i, ara que he obert el llibre i ressegueixo cada paraula de Dickinson com si fos el seu cos (amb les os els seus ulls, amb les tes les espatlles), em costa parar perquè parar vol dir tornar a aquest menjador de prestatges menys plens del compte i a aquest buit existencial que se m’ha menjat l’estómac. It will be summer – eventually, diu. I l’estiu serà semblant a un migdia de divendres, dinar a la terrassa d’un bar de menús, i esperant el primer plat llegir el diari i fer una clara i unes olives mentre els nens xerrotegen els seus contes interminables i m’arrenquen somriures i m’ajuden a viure.

I, deixant de banda la droga dura de la poesia (i, si m’apures molt, podria fins i tot arribar a desenganxar-me de la malenconia), es podria dir que semblar feliç no és tan diferent de ser feliç. Només cal assajar-ho cada dia, fins que n’aprenguem els gestos i, de sobte, ja no recordem com era estar tan trist que no et pots moure.

Cul de sac

In paraules on 24 Març 2011 at 10:34 pm

In my flower I have hidden

In inficcions, Uncategorized on 21 Març 2011 at 3:36 am

Ara que em dius que no vols trepitjar aquesta platja mitològica, que anar-hi seria, segurament, embrutar-la, penso en aquell professor de literatura que venia a dir que la idea acostuma a superar la concreció de manera inevitable. Quan imaginem un viatge no imaginem la roda punxada, els mosquits inclements, les tardes de pluja i les sabates xopes en un cafè barat perquè no amaina.

I faig que sí amb el cap, et dono la raó perquè la tens, aplaudeixo el teu sentit comú i la teva maduresa admirable. Però perdona’m si, a falta dels teus ulls, em miro la mà i sento encara que el cor em batega una mica més ràpid, com si hi hagués la teva, encara. I llavors penso en els viatges que no havia gosat imaginar tan bells com van resultar; en la lluna més plena que mai, un petit restaurant deliciós, una botiga de llibres amb la novel·la que no sabia que necessitava.

Quan tanco els dits sobre el palmell per esborrar-ne el tacte, tota jo sóc una flor que es tanca.

Si és que hi ha futur

In inficcions on 15 Març 2011 at 11:00 pm

Deixa’m que et situï. És l’any 2035. Sí, fa exactament trenta anys que us coneixeu. Ella s’acosta perillosament als seixanta, tu fa poc que has encetat els cinquanta. I estàs esplèndida, és clar. Com sempre que quedeu, tu portes un escot vertiginós i ella te’l mira descaradament mentre li parles, amb cara de no escoltar-te. I tot és tan familiar que no pots evitar pensar en aquella primera cervesa, quan vau discutir sobre el significat de carpe diem i vas decidir que no et queia gens bé. Però vas mirar-li el cul, mentre marxava, igualment. El principi d’una gran amistat, potser perquè les amistats més sòlides són les que es basen en l’admiració més sincera pels pits o les cuixes de l’altra.

Fa poc que has plantat l’advocat riquíssim que t’ha mantingut des dels trenta; ella acaba de lligar-se l’enèssima gran promesa de la poesia catalana, o potser aquest cop era una esportista estrangera (hi té certa tirada). I avui us heu reunit amb la clara missió d’emborratxar-vos perquè, un any més, no heu guanyat el premi de Literatura eròtica de la Vall d’Albaida.

No sabeu exactament com va començar el joc; un any us hi vau presentar totes dues i la borratxera conjunta per ofegar la derrota s’ha convertit des de llavors en una mena de tradició agredolça. Després del cinquè martini, tu acabes parlant de la puta de la teva editora, que sempre et dóna carbasses però et publica unes novel·les roses infectes sota el pseudònim de Gina Blue. Ella, després del tercer gintònic, recorda amb amargor aquell any que va guanyar algun premi vagament important amb la primera novel·la, l’única que ha arribat a acabar i que no va llegir ningú perquè tampoc n’hi havia per tant. Saps que en comença una cada setmana, que no sap mai com continuar-les, que sempre arriba una idea millor i un altre principi que no tindrà final i quedarà en res; promeses que no es compleixen.

Hi havia hagut èpoques en què compartir el llit de qualsevol hotel us salvava de la por de tornar a casa; tu al teu advocat imbècil, ella a qui toqués aquella setmana. Però avui no, avui tu tens ganes de mascle i trobes dos jovenets (dos) que busquen madureta per compartir i se t’emporten del seu costat. Te la mires un segon, ha begut molt i no saps si hauries de deixar-la.

Quan ja surts per la porta, sents que li diu a algú, potser al cambrer, potser al got de ginebra que s’acaba:

-Acabo de tenir una gran idea. La idea per a l’obra narrativa definitiva. La revolució del segle. Però no t’estiguis aquí, posa-me’n un altre.

Surts al carrer, veus que els jovenets et miren, preocupats per si te’n desdius a última hora. Però els somrius, tranquil·litzadora. Si és que hi ha futur, si us plau, que sigui amb nata.

Ne vous mariez pas, les filles

In inficcions on 7 Març 2011 at 10:45 pm

Sembla que torna a arribar el vuit de març i els polítics diran les seves coses, els periodistes publicaran les seves estadístiques, les dones es faran visibles un moment i, l’endemà, ningú no es recordarà de res. Algú potser es queixarà tímidament que guanyem menys per la mateixa feina, que morim més de la mateixa gana, que ens exploten més els mateixos poderosos.

Però, com que som pràcticament invisibles, faran com qui no ens sent. O, encara millor, diran que no és veritat, que tot va molt bé, que la igualtat ja l’hem aconseguida i que no cal que ens queixem més. I que no ens passem d’exigents perquè  hi ha batalles més importants: si no estem pel que hem d’estar vindrà el senyor del sac, que quan jo era petita es deia comunisme i ara és un tal islamisme radical. No  cridem massa fort, que si despitem “la societat” dels temes “importants”, si ens traiem la bena dels ulls, ens faran posaran el vel al cap.

Mentrestant, jo que freqüento Internet (que, pel que sembla, és cosa d’homes en edat d’aparellar-se o aparear-se, no se sap exactament), continuaré trobant uns fantàstics anuncis (que confesso que he començat a col·leccionar).

Ja ho sabem, “date” és un eufemisme americà per “follar”. Només cal mirar les sèries de la Fox que us descarregueu ara que encara es pot. O les fotos de l’anunci, és clar. I aquí no es veu, però hi ha un advertiment: “Els estudis demostren que a les noies de l’est els agraden MOLT els homes occidentals”. Ahà. Entesos.

D’altra banda, si vols una relació més seriosa, i no només xatejar amb noies explosives a qui els agradaràs molt, perquè ets occidental, sempre et pots comprar una xinesa.

Ja sabem que les orientals tenen fama de submises, però potser et va una dona més “de les de sempre”. Blanqueta i discreta i tal. Cap problema.

L’anunci no informa si en el kit, a més de la senyora per muntar-te la teva pròpia família, també hi va el vestit d’època, que m’ha encantat.

No pot estar més clar. Des de temps immemorials, les dones es compren, com es compren tants altres capricis. I les més disponibles són les dels països menys afortunats. Però tranquils, que en temps de crisi el missatge ens arriba clar: si ets bona noia i et portes bé, potser aconseguiràs un marit que et mantindrà. Amb una mica de sort, serà addicte a Internet i no t’emprenyarà gaire si quan arriba a casa li tens el sopar a punt, la casa neta i els nens banyats.

Ara, atenció. Ja ho cantava Michèle Arnaud:

Quand ils sont beaux, ils sont idiots
Quand ils sont vieux, ils sont affreux
Quand ils sont grands, ils sont feignants
Quand ils sont petits, ils sont méchants

I els meus amics mascles, que tenen el bon humor de Boris Vian, no s’enfadaran perquè desbarri una mica. Total, només sóc una dona, i de tant en tant cal deixar-nos esbravar. Només un dia l’any, eh, per això?