parole, parole, parole

Archive for the ‘inficcions’ Category

Els cossos fàcils

In inficcions on 6 agost 2016 at 10:05 pm

Vam estimar-nos molt poc, molt per sobre, molt sense esperar res l’un(a) de l’altra. Vam estimar-nos breument, el temps d’una cervesa i una conversa llarga, el temps d’una mirada que ens portés a les mans, a les pells, a besar-nos.

Vam estimar-nos tan efímerament que potser no hauria de dir-ne estimar-se. No sé si recordaria el seu nom entre tots els altres, no sé si confonc les pigues d’ella amb els malucs d’ell, no sé si sabria dir exactament de quin color té els ulls, ni si li agrada la xocolata.

El cas és que ens vam estimar, o ho vam fer veure prou bé, una estona, vam estimar-nos, i el seu cos i el meu cos es van donar i es van prendre, flors obertes, mans badades.

Va ser tan meravellosament insignificant; tan lleuger, tan senzill, que és igual si se’m barregen els seus cabells amb els d’altres. Va ser tan petit el gest, ens va costar tan poc estimar-nos aquella mica, aquella estona, aquella matinada, que només tinc somriures per a ells.

I la gratitud d’haver-los habitat, ara que els recordo sense recordar-los, i que m’habitin encara. La gratitud que fos un cos fàcil, un cos dòcil, un cos disposat a acompanyar-ne un altre.

La gratitud que hi hagi aquests amors petits, passatgers, generosos, que fan possible viure encara més intensament els altres. La gratitud d’haver sabut donar-me tan bé a cossos fàcils, a amants amables.

La gratitud que la vida sigui cada dia una meravella incontrolable i que m’esclati al cor el que havia de ser un amor petit i es faci gran i arreli i llavors, també, donar-me encara. No tenir por, contra tot pronòstic, o fer com si no. Deixar que creixi i estirar-me al costat del teu cos una nit, i una altra, i una altra. Estirar-me al costat del teu cos fàcil i aprendre’t els racons i les dreceres, aprendre’t els camins i les parades.

Deixar-me meravellar i compartir la vida, per què no, amb un cos més fàcil que els altres. Deixar-me estimar més d’un dia, més d’una setmana. I convidar-te a acompanyar-me més enllà del llit, més enllà d’aquella nit primera que havia de ser l’última i dura encara.

Convidar-te a convidar-me i caminar, no sabem on. Però fàcil, molt fàcil. Un cos i un altre cos, compassats, escoltant-se. Un cos i un altre cos, habitats per una ànima i una altra. I donar-nos la mà quan hi ha tramuntana.

Que guanyi la gana

In inficcions on 8 agost 2015 at 9:10 pm

Falten dies, encara. Ara la logística és mes complicada que abans, no podem rebolcar-nos en qualsevol racó com salvatges. Falten dies perquè ens trobem, perquè no hi hagi nens, perquè pugui convidar-te al meu sofà o deixar-me arrossegar a la teva dutxa. Falten dies i administro generosament l’excitació de l’espera.

“Aquesta vegada no serviran les paraules”, has dit. “Aquesta vegada t’hauràs de treure les calces”. “Arrenca-me-les”, l’única resposta adequada.

Ara penso com em depilaré, si molt o poc o gens. Si voldràs passar la mà i trobar-me llisa o si preferiràs les pessigolles de la pell afaitada de fa alguns dies. Més tard, si em posaré el vestit que més t’agrada, i si és realment el que jo crec o algun altre. Si em pintaré els llavis de vermell o de rosa pàl·lid, si un push-up o res de res. Penso, en definitiva, com agradar-te.

Llavors m’escolto pensar i tinc ganes de bufetejar-me. Ganes que em tinguis com jo vulgui, de fer-me prendre amb tendresa o amb violència seguint només els meus designis. Ganes de deixar-te amb les ganes. Ganes de fer-te pagar les ganes.

Aniré, un dia d’aquests, a comprar-me unes calces. Unes per a tu i prou, perquè puguis arrencar-me-les. I no t’ho posaré fàcil. Hauràs de venir ben armada.

Boldog, nem?

In inficcions on 20 octubre 2013 at 2:03 pm

No fa el fred que vaig trobar-hi ara fa un any, sinó un sol persistent que enganya la tardor ja ben entrada aquí aquests dies. Podria dir la feina i les copes amb els amics tan lluny de casa, o aquest riu que sembla profund de tant com és ample.

Però la veritat és que rebo fotos de nens somrients i missatges de la dona que m’espera passejant-se vora el mar, i no recordo com es deia el vent que em travessava el cos el passat novembre.

És un vent gelat que recorre el Danubi, va explicar-me una bòsnia o una lituana, i aquell novembre em vaig descordar la jaqueta per deixar-me sentir el fred i vaig oferir el cos a l’hivern que s’acostava. I va acabar sent un hivern suau amb una primavera tendra, lluny del Danubi, a prop del mar, a prop del foc.

Recordo ara tot això perquè les ciutats on no vaig sovint són capses de records que, quan les destapo, tornen a embolcallar-me amb tota l’olor, amb tota l’alegria, amb tot el dolor. Llàstima que per obrir-les calgui enfilar-se a un avió. O sort.

Diumenge, sense maquillatge

In inficcions on 15 setembre 2013 at 10:34 pm

Acaba arribant el dia que s’acosta la tardor i porta més promeses que desenganys, i l’hivern fa més il·lusió que por. Els nens llegeixen al llit i tu mires les fotos dels darrers mesos: somriures, copes de vi, roba de nadó, mans enllaçades. Les mateixes platges i postes de sol que fotografia tothom, però amb un filtre d’un altre color.

És diumenge al vespre i penses que demà tantes coses que et vénen de gust. Més enllà de la feina i el dia, la gran comença l’institut i vindrà a dinar amb mil històries. A la tarda recollireu el petit i potser anireu al cine, potser fareu un gelat, potser només seureu els uns vora els altres i sentireu que existiu, a prop.

Acaba arribant el dia que s’acosta la tardor i t’agafa amb ganes d’hivern, i no saps què se n’ha fet, de la por. Si has tingut paciència i no t’has obert les venes de dolor o d’indiferència, si has decidit viure i has decidit viure bé, si obstinadament has decidit viure, com qui creu que és possible, acaba arribant el dia. És diumenge al vespre i l’absència de tristesa t’indica que ets, sense més estridències, feliç. I qui hagués dit que era això.

A kind of magic

In inficcions on 28 març 2013 at 1:25 am

Em vaig treure el barret de copa per oferir-te un espectacle conegut, la maga que fa aparèixer davant els teus ulls mil meravelles. Anava amb l’esmòquing mal planxat, però esperava que el focus m’il·luminaria només les mans, la taula amb estovalles de setí, el barret negre. I els llavis vermells i el somriure, si de cas.

Em vaig treure el barret de copa i en ficar-hi la mà en va sortir un pom de flors, un colom blanc, mil mocadors enllaçats, un conill. Però, entre les flors, una vespa; entre els mocadors, un drap brut. Apareixien sense que pogués fer-hi res les meves fotos d’infància, els vestits que no van quedar-me mai bé, aquell nòvio que tenia i no sabia per què. Apareixien moments bons i dolents i no podia aturar-ho, i tu observaves i no deies res.

Vaig voler amagar-me entre bambolines, amb un gest de la mà vaig exigir que s’apaguessin els llums.  No va servir de res; em seguies.

Havia volgut donar-te un miratge, una nit de conte, una il·lusió innocent. Em trobava, en canvi, nua, desarmada, perduda. Indefensa davant la màgia que se m’escapava de les mans, m’hi vaig rendir. Un, dos, tres, sóc dins el barret de copa, ja no em veus, desaparec. Un, dos, tres, l’agafes, te’l poses, em prens.

La finestra discreta

In inficcions on 23 gener 2013 at 11:50 am

Era aquella hora del vespre en què a l’hivern ja és negra nit i la nena, petita, acabava d’anar a dormir. No sentia, des de casa, si ella havia posat una música tranquil·la, com feia de vegades a l’estiu, o si deixava que els sorolls de la ciutat li vestissin el silenci. Era aquella hora del vespre en què jo arribava de la feina, em servia una copa de vi, m’asseia a les fosques i mirava la seva finestra des de la meva finestra.

No era cap obsessió malaltissa. Simplement, una nit, vaig fixar-me en aquella dona que feinejava a la cuina amb posat diligent, que sortia i entrava, que semblava cantar o parlar-se en veu baixa, i un plaer tranquil, dòcil, se’m va instal·lar a la panxa. En pocs dies la seva rutina va insertar-se en la meva i vaig començar a sortir a sopar amb els amics només els dijous o els dissabtes, quan ella gairebé mai no hi era. Durant els anys que va viure davant de casa vaig veure créixer la nena, vaig veure envellir el gat, vaig arribar a saber, per com es movia i per les coses que feia, si estava contenta o preocupada.

Aquell vespre, quan encara feia pocs mesos que havia començat a mirar-la, tenia un aire lleuger, com si tot el seu cos cantés. Podria haver estat ballarina, alta, prima, amb els pits menuts i les cames llargues. Duia els guants de cuina posats i rentava els plats, absent de tot, absent de la seva bellesa en la llum groga, absent del món i de mi i fins d’ella mateixa, diria.

A mig rentar els plats devia sonar-li el telèfon, jo no ho sentia però va sonar-li el telèfon, perquè va deixar el got i el fregall, va mirar cap al marbre del costat, va somriure. I llavors, com si no tingués por que deixés de sonar, a poc a poc, es va treure un guant, només un, i va quedar nua la mà dreta que jo m’imaginava suau i blanca, encara que des de l’altra banda del carrer no la veiés prou bé.

Era potser aquest veure-la de lluny, sense la violència dels detalls molestos, difuminada per la nit i les branques més altes i més primes dels plàtans despullats,  el que me la feia una imatge tan perfecta.

Amb la mà nua va agafar el telèfon, va prémer algun botó, se’l va acostar a la galta. Un moment, només un moment, m’hauria agradat ser la veu que la feia brillar, que la feia recolzar-se a una paret i sospirar, desarmada. Durant un moment hauria volgut sentir la veu d’ella, no només imaginar-la, explicant-me com havia anat el dia o què faria l’endemà.

Vaig alçar-me del sofà, vaig engegar el llum, vaig abaixar la persiana, vaig pensar que soparia alguna cosa lleugera i miraria una pel·li llarga. A la cuina, la violència del meu fluorescent em feia les mans blaves.

Pluja de març*

In inficcions on 16 gener 2013 at 9:43 pm

Si no comences a despullar-me aviat, hauré de fer-ho jo. I no amb el teu gest de petita reverència, com qui desembolica un caramel de gust esplèndid; ho faré amb unes mans aspres i cansades que em trauran la roba com qui desfulla una carxofa. Els meus pits, confosos, no sabran si alegrar-se d’haver-se desfet de cotilles i jerseis, i hi haurà un desconcert general al melic i als genolls, un desconhort sense precedents entre els dits del peu esquerre, una desaprovació inusitada al sexe i al passadís avellutat que et porta al cul.

I és que la teva saliva em cal com cal que de vegades el tren arribi a l’hora, com cal que un dia entris al forn just abans que tanquin i tinguin exactament el pa que vols, com cal entrar en un bar i que el lavabo sigui net.

Si no comences a despullar-me aviat, hauré de fer-ho jo. Però no voldria anar-me’n a dormir sense que aquesta humitat serena es desboqui en la teva boca xopa.

*Ara que la primavera queda tan lluny, recupero un text de fa molts anys. Tants com nou, gairebé. Perquè sí. Perquè fa fred. Perquè sempre m’ha agradat la urgència amb què el vaig escriure, i com va anant i venint, com les onades. Perquè aquella nit vaig haver d’estar-me’n, com aquesta. Perquè de vegades sembla que el desig d’abraçar algú que no hi és estigui a punt de trencar-te i, tanmateix, sobrevius. De vegades.

Bella

In inficcions on 23 desembre 2012 at 1:22 pm

Era més bonic, aquest cos teu, fa quinze anys. La pell més llisa, el ventre més pla. Era més bonic aquest cos teu i no sabies ben bé què fer-ne. El feies servir per a les coses justes, un peu davant de l’altre et portava, el portaves, pel món. Et senties estranya dins la pell i la cobries amb samarretes amples i texans vells, i esperaves que no s’hi fixessin gaire, que et miressin més aviat als ulls, o que no et miressin en absolut.

De vegades un petit miracle et descobria una veu fonda o algú amb els gestos dolços. Li oferies, llavors, el cos amb l’esperança que sabés donar-hi sentit, que trobés la clau per arribar-te més endins. I vivies, una estona que podien ser mesos, que podien ser anys, oferint els ulls i el cos, sense acabar mai de saber si la cosa girava rodona del tot. Amb la intuició, que ara és certesa, que no sabien ni per on començar a descobrir-te.

Era més bonic, aquest cos teu, i tan profundament absurd. Avui mires la pell estriada, les cuixes més amples, la carn relaxada, i saps exactament què fer-ne. Ha costat temps, ha costat solitud, ha costat carn de la teva carn obrint-te les entranyes. Han passat quinze anys, n’han passat trenta. Ara ja no ofereixes el cos esperant que ningú resolgui la incògnita. Ara llueixes jerseis de coll de barca i deixes que t’admirin les espatlles. Et mires al mirall, nua, i respires, i toques cada corba, i estimes cada arruga. De tant en tant un petit miracle et descobreix una veu fonda o algú amb els gestos dolços i comparteixes, llavors, la joia d’estar viva.

I ets més bonica, avui, amb aquest cos teu.

Ever so lightly

In inficcions on 29 novembre 2012 at 6:48 pm

Anaven als bars dels hotels perquè no hi ha mai ningú, i si hi ha algú és estranger o està de pas i, en tot cas, té altra feina que espiar converses. Anaven als bars dels hotels i feien una copa de vi o un cafè, deixaven que la música d’ascensor els omplís els silencis amb el seu aire lleuger i innecessari, i es miraven als ulls tanta estona que semblava que el temps no s’acabés. Sempre n’hi havia un que de sobte enrogia i abaixava la mirada, com si de cop tota la veritat del desig contingut li caigués al damunt de la consciència;  l’altre li agafava llavors la mà i li acariciava els dits com qui diu “no passa res”.

Anaven als bars dels hotels però no hi reservaven mai habitació, ni sucumbien a la temptació d’endur-se a una cambra estranya les imatges que els ocupaven el cap els dies que no es veien. No és que no pensessin en els llits ben fets i buits que tenien a l’abast només de pujar una escala. La idea de despullar-se mútuament, de descobrir el cos que s’havien avesat a tenir tan a prop i no tocar, era una presència densa aquelles tardes. Però se n’estaven.

Ningú no sabia que quedaven, ni la dona d’ell ni el marit d’ella. No ho sabien els amics ni els companys de feina, no ho sabia ningú més que els bàrmans dels hotels, sempre diferents, que visitaven. Sobretot al principi, no haurien pogut dir exactament per què quedaven d’amagat si no hi havia res a amagar, si l’única cosa que feien era xerrar, fer un te, mirar-se. Amb el temps el motiu es feia cada cop més evident: tenien por que el “som amics” no sonés prou convincent, que en la ment dels altres l’explicació senzilla del sexe s’imposés per sobre de la contenció gairebé absoluta amb què es relacionaven.

Cada cop que quedaven es preparaven com si realment haguessin de despullar-se. Els nervis, l’anticipació, l’alegria de saber que quedaven poques hores per trobar-se. Es posaven cremes d’olor agradable, triaven la roba que creien que agradaria a l’altre. No sabien del cert que fos un hàbit compartit, però ho sospitaven. A la nit, de vegades, la parella oficial descobria unes calces amb puntes o uns eslips nous de tacte agradable, l’olor de net, la pell excitada. Deixaven llavors que el cos fes els gestos que havien reprimit unes hores abans, tancaven els ulls, sospiraven.

Hi havia dies que semblava que no ho suportarien més i, cadascú per la seva banda, pensaven que no tornarien a trobar-se. Passaven un parell de setmanes de missatges discrets i bromes banals sobre això o allò, miraven de treure’s del cap l’olor de l’altre. Al final un dels dos proposava de veure’s, trobaven el dia, quedaven. A l’entrada de l’hotel s’abraçaven un moment més del que seria raonable i es feien un petó a la galta. El rastre dels llavis damunt la pell els acompanyava amb més insistència que de costum; aquelles tardes parlaven menys i abaixaven més cops la mirada.

Van caure les fulles, van florir els cirerers, van néixer les móres. Van passar molts anys, van passar dècades, va passar el temps. Va arribar el dia que no podien quedar, ja, als bars dels hotels. Cadascú al jardí de la seva residència, somrients, tanquen els ulls i es deixen acaronar pel sol. Un moment senten les mans de l’altre, entre els dits, com dient “no passa res”. I els puja el color a les galtes i senten que els omple la vida i el desig es fa present.

Anaven als bars dels hotels i hi ha cambrers que recorden encara com es miraven, sense gairebé tocar-se, els amants discrets.

Love me tender

In inficcions on 4 novembre 2012 at 1:08 am

Despullar-me, davant del mirall. Descobrir el ventre, els pits, les espatlles. Descordar els pantalons, fer-los lliscar, treure’n un peu, un altre. Girar-me una mica, mirar-me el cul al vidre fred, tocar-lo, notar la sensació simultània d’escalfor a una pell i fred a una altra, baixar per les cames.

Obrir l’aixeta, pensar que serà una dutxa llarga, posar el tap i veure com s’omple la banyera, com baixen les gotes deixant caminets entre els pits, mirar-me el cos en aquesta llum estranya que hi ha rere les cortines, escoltar com brolla l’aigua pel silenci llis que acaricia la casa. Estirar-me, submergir el cap, deixar que surti l’aire. Triar un sabó d’olor dolça, fer una mica d’escuma, notar els cabells que s’enganxen al coll. Mirar-me els genolls, les ungles dels peus, les pigues formant un triangle a l’interior de la cuixa esquerra. Resseguir-lo amb el dít índex, amb el cor, amb l’anular, amb la mà sencera. Acostar-me, llavors, al sexe, i sentir que ara mateix el sexe és tot el cos, immers en l’aigua. Dibuixar-me a la pell el desig de mi que feia temps que no sentia.

Tocar-me, i no pensar en cap altre cos que no sigui el meu. I tu, potser, mirant-me.