parole, parole, parole

Archive for novembre de 2015|Monthly archive page

Per molts anys

In és música viure on 22 novembre 2015 at 12:06 pm

Que la vida té un preu s’acaba descobrint més tard o més d’hora, i si encara sóc aquí és que vull pagar-lo. I aquesta vida que tinc és la vida que tenim, que compartim, a estones més amunt, a estones més a prop, a estones en universos que semblen paral·lels però acaben coincidint.

Que la vida té un preu vaig saber-ho amb tot el seu pes fa exactament dos anys, al teu costat, en una habitació plena de metgesses i llevadores i infermeres que miraven una pantalla mentre jo em tornava blanca i tu no volies saber si passava res. I no va passar, i vaig respirar, i em va tornar el color a la cara. I vaig veure obrir-se el teu cos i aparèixer el seu cap, molta estona només cabells negres i una mica de sang, i després, de sobte, molt ràpid, la cara i el cos i aquells ulls i aquelles mans, aquell ser al món com si fos el més natural, i tu plorant i jo plorant, d’alegria que la vida no ens cobrés el preu llavors, que ens regalés només el seu estossec i aquells ulls oberts i aquelles mans obertes i pell calenta i color a la cara.

No serveix de res haver tingut ja un nadó entre els braços, haver-lo acaronat, haver-lo vist alçar-se i caminar. No serveix de res perquè cada persona és un món i és sempre emocionant, no s’esgota la meravella de veure tot un món desplegar-se. I així assisteixo a la barreja dels mons que m’omplen la vida, la gran llegint-li un altre conte, que en vol més, el nen fent-la riure un altre cop, que en vol més, i jo arri tatanet, i tu loup, ou est-tu, ella barrija-barreja de llengües i d’universos paral·lels que coincideixen per dir-li bona nit, bon dia, bona vida.

Avui et dono les gràcies pels dos anys (i nou mesos) que m’has deixat compartir-vos. Per haver-me omplert la vida de més vida. Per l’extra d’amor. Per la tendresa. Per fer-la existir i deixar-me-la viure.

Per molts anys, doncs, i bons.

Eat, read, love

In és música viure on 10 novembre 2015 at 7:19 am

Fa catorze anys, avui, que vaig veure néixer, per primera vegada, una persona. Sortia de mi, del meu cos obert i ofert com mai. Va ser una nit de tempesta i una ventada va arrencar els arbres, no és retòrica hiperbòlica. Literalment, el món va tremolar en veure-la aparèixer. Jo també.

L’he vista néixer moltes vegades, des de llavors. El primer cop que va mirar-me, de seguida d’haver nascut. Quan va escopir la pipa. Quan va somriure. Quan va dir “jo soleta” i vam fer tard, que posar-se les sabates no era tan fàcil com li semblava.

La veig néixer, encara, molt sovint. No surt ja de mi, sinó d’ella mateixa. Ella mateixa es gesta i es pareix, nodrint-se no només de la meva sang sinó de tot allò que li ofereix el món. Triant què sí i què no, trepitjant els límits. Dubtant, fent veure que no dubta. Temptejant i patint i gaudint i rient i plorant, neix cada dia.

Negant-me, de vegades. Confrontant-me, no volent-me de casa ni de treva ni de pa. Buscant-me després i perdent-se als meus braços, renaixent de nou amb la mateixa escalfor que li he donat tota la vida. Matant-me una mica, obrint-me tota un altre cop, com va obrir-me aquell dia. Com no ho pot fer ningú que no sigui un fill, nascut de dins del desig de veure’l créixer i renéixer en cada gest nou. I si teniu fills que no heu parit m’enteneu igual, que és el voler-los i estimar-los i afirmar-los el que ens en fa dignes.

La veig néixer sovint i m’agrada descobrir-li una mirada nova i demanar-me d’on li ve. Tremolo tota jo quan sóc conscient de veure-la néixer. El món també deuria. Trepitja fort i em té al darrere per empènyer-la, acollir-la, sostenir-la, ajudar-la a volar. La meva filla. O potser més jo la seva mare, seva, seva, com no serà mai més meva, que és seva la vida.

Adéu, llum

In esvoranc on 4 novembre 2015 at 3:33 pm

Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. Saber, ara que encara el sol em menja els llavis, el fred que ha de venir, i com m’abrigaré. Saber, perquè ja tenim una edat, perquè ja tenim cicatrius, perquè ja sabem el que sabem, que hi seràs però no, que no hi seràs però sí. Saber que és inútil la mandra, que no cal rebel·lar-s’hi, que vindrà l’hivern i no hi haurà neu, només pluja i núvol i menys llum de la que vull entre els pits, entre els dits, entre tu i jo.

Saber-ho i no somriure, ni plorar. Saber-ho i dir, només, sóc aquí. Seré aquí a la primavera, i a l’estiu ofegaré les penes al mar, i la seva llengua llarga em xoparà de mi.

Escolto cançons tristes i em fan companyia, avui que fa tant sol i em cal la pluja. Saber, de cop i sense dubtes, com de llarg serà l’hivern exactament. I no tenir el teu cos que m’arreceri.