parole, parole, parole

Deixar-se viure

In és música viure on 3 Mai 2016 at 4:11 pm

La mort m’és l’únic refugi; la possibilitat de deixar de viure és la llibertat última que em fa la vida lliure. Sóc aquí perquè vull, perquè decideixo no matar-me. Cada dia, decideixo no matar-me.

No és tant que estimi la vida com que la deixo estimar-me. D’aquesta manera capriciosa que té la vida d’estimar, la deixo estimar-me. Amb els cops i amb el fred i amb la indiferència i amb la ràbia, la deixo estimar-me. Amb carícies i sang i mar i besades.

No li retrec res, a la vida, mai. Sóc l’amant que no somriu quan s’obre la porta, la que no plora quan es tanca. Sóc l’amant que obre les cames i t’agafa els cabells i t’amorra a la ratlla, si t’hi acostes. Sóc l’amant que no et truca i no et busca i no et vol, si te n’apartes.

Sóc l’amant que et desitja només quan et té, però com et desitja, llavors; amb quines ganes. Amb quina brutalitat riu i batega i gemega i abraça.

Amb quina felicitat m’estiro al sol quan la vida és amable. Amb quina gratitud em deixo besar els peus pel mar, a la platja, quan ja es ponen les ganes i queda la penombra del que no se sap si tornarà a ser, però ha estat i em fa tremolar les cames. Amb quanta vida visc si la vida em vol i jo no m’he matat, encara.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: