parole, parole, parole

Archive for desembre de 2014|Monthly archive page

We’ll have to make new love

In és quan volo que hi veig clar on 11 desembre 2014 at 12:22 pm

Trobo a faltar escriure’t. Buidar una mica la vida i fer un pas enrere per mirar-me-la des del silenci de la casa a mig matí. És plena, aquesta casa, a totes hores, i si no és de gent és de coses a fer que no poden esperar els deu minuts que necessito per dir-te que trobo a faltar escriure’t.

“No t’ha besat i ha marxat amb pressa,/i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,/ i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca/i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis./En fa literatura, només literatura.” I entenc què vol dir Mireia Calafell quan escriu això, i entenc que és això el que t’exaspera quan, de nits, em quedo a escriure en comptes de venir a fer-te l’amor.

Però t’he de dir que trobo a faltar escriure’t, fer un pas enrere i mirar-te. Que és escrivint-te que sé mirar-te millor. M’adono de la meravella d’aquesta arruga menuda que no tenies ahir, de les onades dels cabells que avui són més suaus, d’una piga que no havia descobert encara. Que després, quan tanco l’ordinador i ja no hi ha lletres, hi ha encara la imatge de tu poblant-me el cos. Que beso llavors l’arruga, els cabells, la piga, per primer cop. Que em cal descobrir-te cada dia per recordar-me que no hi has estat sempre, que no sé fins quan hi seràs, que vull escriure’t per tenir-te com ets exactament ara mateix. I col·leccionar-te instants tota una vida.

Faré tard, avui, deu minuts. Els deu minuts que em calien per dir-te que avui també m’agrades. Que avui també et vull a prop. Que t’he mirat bé, que t’he resseguit, i sí, estic segura que t’estimo i no és la inèrcia de l’anar fent. Que no és rutina si, quan, arribi, et faig un petó.

A la nit, quan fem l’amor, serà amb les mans noves de qui obre el regal de la vida per primer cop. És per això que t’escric. És per això que, a estones, no hi sóc.

A working class hero ain’t something to be

In esvoranc on 5 desembre 2014 at 1:58 pm

A la llista de coses per fer avui no hi ha escriure un post, sortir a dinar al sol, pintar-me les ungles dels peus. Hi ha, entre altres coses, fer factures. I sé que no cal, però calculo a quant em surt l’hora davant de l’ordinador. L’hora de no jugar amb els nens. L’hora de no escriure. L’hora de no dormir. L’hora de no mirar el sostre estirada al sofà sense fer res.

La conclusió és que l’únic avantatge de ser traductora autònoma en comptes de caixera de supermercat és que puc treballar de nits i viure de dies, o fer catorze hores en comptes de les vuit que marca la llei i guanyar quatre xavos que em permetran convidar els nens al cine un dissabte, si no hi ha cap traducció urgent a fer que em tingui enganxada a la cadira tot el cap de setmana.

Recordo la meva mare, mil hores cosint en un petit taller clandestí en una de les tres minúscules habitacions de la casa. El soroll de la màquina als matins, quan em despertava. El soroll de la màquina a les nits, quan em posava a dormir. Recordo el meu fill algun matí, quan es lleva i em troba amb l’ordinador i em demana si no he dormit. I el seu petó i la seva abraçada, que em fan somriure per no plorar.

Miro els números, miro l’agenda, miro el rellotge.

-Anem a dinar al sol? -li dic.

-Anem.

En tornar, em pintaré les ungles dels peus d’algun color bonic. Traduiré el cap de setmana, traduiré de nits. Però avui estic rebel i necessito viure una mica. Potser ser heroi de classe treballadora és comprar-se el temps per respirar, de tant en tant, per fi.

A casa meva mano jo

In fent amics on 1 desembre 2014 at 3:57 pm

Senyors, tinc una notícia que us pot semblar xocant: el meu mur de Facebook, els comentaris al meu blog o el meu compte de Twitter no són una democràcia.

Fa deu anys que tinc diferents blogs i que corro per aquests mons d’internet, normalment, amb resultats feliços. Hi he fet amics, hi he trobat feines, hi he llegit coses interessants. Em permet estar en contacte amb els amics que viuen lluny i oberta a idees que no m’arribarien d’altra manera.

Amb tot, al llarg dels anys, hi ha hagut un problema que ha anat apareixent de tant en tant: persones (o personatges) que exigeixen una resposta quan no els en vols donar cap. Gent que s’enfada perquè deixes l’amistat a Facebook o bloques el seu compte a Twitter. Gent que apel·la a una estranya democràcia perquè es creu amb el dret d’omplir-te el mur amb les seves opinions.

Així que tornaré a dir-ho: el meu mur de Facebook, els comentaris al meu blog o el meu compte de Twitter no són una democràcia. Són un espai meu que decideixo compartir. Jo decideixo com, amb qui i fins a quin punt. No deixar que un pesat s’expressi al meu mur, al meu blog o al meu timeline no és censura. Qualsevol pot anar tranquil·lament al seu mur, al seu blog o al seu compte de Twitter i dir-hi el que li passi pel cap, no em necessita en absolut per exercir el dret d’expressió.

Llegir què escric en una plataforma social no dóna cap dret sobre mi. No dóna dret a obligar-me a escoltar ningú, no dóna dret a obligar-me a respondre a ningú i, sobretot, no dóna dret a fer-me sentir insults.

Exerceixo el dret de bloqueig molt poques vegades (aproximadament un cop cada tres anys, de moment), però amb una gran alegria. Que bonic que seria que a la vida no virtual fos així de fàcil. Bloquejar. Adéu. Bon vent. Que siguis feliç.