parole, parole, parole

Archive for març de 2015|Monthly archive page

A favor de la discriminació

In fent amics on 16 març 2015 at 12:26 pm

Quan fas notar que als mitjans se senten només les opinions dels homes, hi ha dues línies de resposta habituals: que és casualitat o que hi ha més experts homes i, per tant, és normal que opinin més.

La primera, que nega el biaix i el deixa en mans de la sort, és tan inversemblant que no m’hi aturaré gaire: és com si cada dia toqués el mateix número a la loteria i els organitzadors s’ofenguessin quan els dius que sembla que el bombo està manipulat.

La segona és més perversa, perquè justifica el biaix. Per a qui pensa així, el que és important no és que hi hagi un nombre similar d’homes i dones a la societat i, per tant, pugui ser interessant sentir les opinions de tots dos gèneres. Ells posen l’accent en el fet que “hi ha més experts de prestigi que són homes” i, per tant, “és normal” que opinin més.

És innegable que hi ha més experts reconeguts que són homes, però no em sembla motiu suficient per excloure sistemàticament del discurs públic les expertes. Com és, que tenim “més experts reconeguts” que no pas expertes? Per casualitat? No: la igualtat d’oportunitats és un somni més que no pas una realitat. Si no donem veu a les que hi ha, el que estem fent és acceptar una realitat injusta i reforçar-la.

Al meu entendre, la funció dels mitjans públics ha de ser treballar per eradicar les injustícies, no pas perpetuar-les. En comptes de recórrer a la tria fàcil de tertulians, prescriptors i alliçonadors de tota mena que hem sentit mil vegades, els mitjans públics poden apostar per mostrar què pensen les expertes que ens amaguen.

Per què acceptar que a la immensa majoria de tertúlies de la CCMA, que jo pago en la mateixa mesura que els meus companys mascles, s’hi sentin només veus d’homes? Per què no podem exigir que els que ofereixen un servei públic busquin expertes? És cert, cal una mica més de feina. Però en ple segle XXI em sembla inversemblant que, es parli del tema que es parli, els únics humans amb capacitat d’opinar siguin els mascles.

La pregunta és: volem reproduir les desigualtats eternament, o volem que les nostres filles tinguin les mateixes oportunitats que els nostres fills? Que elles sentin que poden aspirar a ocupar l’espai públic i que ells s’acostumin a escoltar-les, i no només a alliçonar-les? Així, aplicar la discriminació positiva per arribar al 50% d’expertes en el discurs públic no només em sembla acceptable, sinó necessari.

Proposo un exercici ben senzill: si el primer nom que et ve al cap quan penses en un convidat és d’home, pensa-hi una mica més. Si no coneixes dones expertes en el camp que t’interessa, busca-les. Truca a les universitats, fes servir els cercadors a Internet, posa’t en contacte amb l’Institut Català de les Dones. Les expertes existeixen, no cal convidar sempre els mateixos.

No cedeixis a la realitat injusta, canvia-la. Publica el mateix nombre de columnes d’opinió escrites per homes que per dones. Convida tants tertulians homes com dones. Fes l’esforç de buscar-les sota les pedres, fins al dia que no calgui. Si insistim a donar a les dones l’accés al discurs públic que mereixen, arribarà el dia que ens semblarà tan normal que, llavors sí, la sort s’equilibrarà màgicament i ja no caldrà pensar-hi.

Llavors, quan engeguem la ràdio i a la tertúlia hi hagi quatre senyors, no ens semblarà sexista, perquè segurament l’endemà hi haurà tres senyores i un senyor, i un altre dia seran tot dones, i un altre dia dos i dos. La sort haurà entrat en joc de debò i no sortirà sempre el mateix número a la loteria.

Hi vols jugar?

Un altre cop vuit de març

In esvoranc on 8 març 2015 at 10:24 am

Avui, només paraules de Noria Adel. Estic massa cansada, massa trista, massa desbordada com per escriure res en record de les que van morir cremades dins les fàbriques, les que van anar a la presó, les que encara avui moren apedregades, violades, les que callen davant els cops que pateixen a casa, les que són acusades de callar. Avui, només tornar a matar el tirà.

Encore une fois, Noria, tue-le pour moi.

he mort el tirà!

He mort el tirà amb cada somriure.
Cada pas.
Cada cigarreta.
Cada petó.
Cada nit en blanc, negra d’amor.
Cada racó del carrer.
Cada oliva blava, cada nota de música sentida.
Cada pit de pollastre fregit.
Cada perfum escolat.
Cada pot de confitura encetat.
Cada finestra oberta i cada porta tancada.

Cada aigua vessada.
L’he mort mil vegades…
Cent mil vegades.
Un milió de vegades, l’he mort.

Noria Adel (traducció de Bel Olid)