parole, parole, parole

Archive for Octubre de 2014|Monthly archive page

No ens descomptem

In cròniques de la veritat aparent on 15 Octubre 2014 at 10:56 am

El Punt-Avui ensenya una portada impactant plena de fotos de gent que opina sobre la “nova” consulta i, via Twitter, Montserrat Palau fa notar al vicedirector del diari que, de les 28 persones de la portada, només tres són dones. Al setembre va haver-hi una conversa semblant sobre els equips a les ràdios, en què la majoria de programes són liderats per homes. Podria seguir tot el dia: periodistes que signen articles als diaris, tertulians diversos, convidats, entrevistats… Però ja m’enteneu.

Ens sembla normal, perquè ho hem vist tota la vida. Ens sembla tan normal que cal que surti la feminista de torn (femení genèric, però ja m’enteneu) a dir “ei, on són les dones?”. I llavors algú respon “és casualitat, buscàvem un expert i ha sortit aquest”. O “és un gran periodista”. O “no podem contractar algú només perquè és una dona”. O “hem mirat de convidar dones, però ens diuen que no”. Afortunadament, Carles Ribera va acceptar el comentari sense excuses barates i cal suposar que mirarà d’actuar en conseqüència.

A risc de fer-me pesada, desmuntaré breument els tres primers arguments, tot i que ja aviso que en realitat m’interessa el darrer i, si ja us sabeu la cançó, podeu passar directament al següent paràgraf. 1) Les casualitats no existeixen, i si busques un expert és fàcil que et sonin noms d’homes, perquè són els homes els qui solen aparèixer a tot arreu. N’hi ha prou de buscar una mica més, de dedicar-hi tres minuts en comptes de dos. 2) Sí, evidentment que hi ha homes que són grans professionals i no cal fer-los tots fora. Però també hi ha dones que són grans professionals i no les veiem per enlloc, o no les veiem en les proporcions que seria raonable esperar si fem un cop d’ull als estudiants de les universitats, per exemple, en què a carreres com periodisme hi ha moltes més dones que homes (i això és així des de fa prou anys com perquè ja n’hi hagi amb experiència). 3) No podem deixar de contractar algú només perquè és una dona. M’explico, oi?

I ara el que em preocupa: hi ha gent en situació de prendre decisions sobre a qui es dóna veu (i molts són homes) que voldria fer sortir més dones però que es troben que els costa més que comptar amb un home, perquè quan truquen una dona per demanar-li una col·laboració en un mitjà, una entrevista, etc., moltes vegades la dona respon que no.

No us embaleu, que no vull dir en absolut que la culpa sigui nostra, només faltaria. Quan les dones diuen que no (i parlo en tercera persona perquè, com deia la meva mare, jo “me apunto a un bombardeo”) és la societat qui diu que no. En general, les propostes que declinen són poc o gens remunerades. Ja carreguem amb el pes de la feina dins i fora de casa i això vol dir menys temps per fer altres coses que no aportin significativament a la feina o la família (sí, s’espera que la realització personal vagi després, si hi cap).

D’altra banda, per a les feines remunerades dins l’espai públic, no només no avancem en la igualtat, sinó que retrocedim. La crisi reforça els valors retrògrads, en què el pare de família és qui ha de portar el pa a casa, la qual cosa és preocupant per a tothom, però encara més per a les famílies on no hi ha pare, que cada dia són més. Més de dues-centes associacions han elaborat un informe que explica la situació a l’Estat Espanyol, i podeu llegir-lo fent clic aquí.

Si cal “donar la cara”, oferir una opinió o demostrar intel·ligència als mitjans, a més lluitem contra la idea generalitzada que els homes en saben més, tenen més raó i parlen millor (si cliqueu aquí trobareu un article que en parla i que enllaça estudis sobre el tema). Aquesta idea juga en contra de les dones que expressem opinió de tres maneres: d’una banda, se’ns escolta amb el prejudici que segurament ens equivoquem (o que no tenim tanta raó com el company amb qui debatem); d’altra banda, és una creença que no només afecta els homes, sinó també les dones, que de vegades preferim callar i escoltar. Finalment, fins i tot les dones que ens sentim segures de la validesa de les nostres opinions i argumentacions, sovint preferim no expressar-les als mitjans de comunicació per evitar les crítiques personals que se’ns adrecen, i per evitar ser jutjades per motius extra-professionals (si anem o no anem ben vestides, si som o no som atractives, si som o no som bones mares…).

Tot això, evidentment, reparteix “la culpa” del desequilibri en la representació de la població als mitjans i explica una situació tan irregular com l’actual, en què la meitat de la població sembla arraconada. I, si “la culpa” és repartida, la solució també. Els directius dels mitjans poden dedicar més temps i més esforços a trobar expertes, periodistes, opinadores. Tots podem començar a adonar-nos que no és normal (per molt que sigui habitual) engegar la ràdio i sentir quatre veus masculines per cada veu femenina, trobar vuit fotos d’homes per cada foto de dona (i que a sobre sigui un anunci de colònia en què aquesta dona està objectificada). I quan sona la flauta i ens truquen per demanar la nostra opinió, les dones podem mirar de fer un esforç més i trobar el temps i el coratge per dir que sí, i els homes que tenim al costat poden mirar de fer un esforç i trobar el temps i el coratge per animar-nos i fer-nos-ho més fàcil (recollint els nens a l’escola, fent el sopar, netejant el lavabo, recordant-nos que la nostra opinió val la pena i està bé que sigui escoltada).

El cas és que estic cansada de comptar dones i homes, i voldria començar a poder escoltar, llegir i veure persones que fan bé la seva feina, de la manera més natural. I per poder deixar de comptar necessito que el primer cop d’ull no sigui tan descoratjador com ho és ara. Fins llavors, no ens descomptem, perquè comptem, i molt.

Anuncis

Lo raro es vivir

In esvoranc on 8 Octubre 2014 at 3:43 pm

Hi ha algú que m’aprecio, una bona persona que només m’ha mostrat la cara amable, que ara mateix no sap si hi serà quan els seus fills vagin a l’institut, quan quedin amb algú per primera vegada, quan decideixin què volen ser de grans, quan vagin a votar per primer cop.

Jo tampoc no ho sé, és clar. Podria caure’m un meteorit al damunt en qualsevol moment, com a tothom. Però aquest amic té un equip de metges al voltant mirant si poden o no poden donar-li l’esperança d’eludir el meteorit, si poden reduir el tumor que creix.

Fa dies que intento escriure’n alguna cosa, com si escriure hagués de posar ordre al nus a l’estómac. Fa dies que intento escriure’n alguna cosa i no surt. Perquè quan l’impensable truca a la porta, és banal endreçar-ho en ratlles netes de negre sobre blanc, tipografia elegant, línies justificades a banda i banda. Quan l’impensable truca a la porta només s’hi val viure, viure molt, com si l’energia pròpia hagués de contagiar els altres i fer més petita la bola a l’estómac. La bola pròpia, figurada, i la seva, tangible.

Avui faré una copa a la seva salut, llançaré a l’univers les meves ganes que visqui. Viuré, com si la intensitat del desig de vida hagués de fer impossible la mort d’algú que estimes. Faré una copa a la seva salut i desitjaré amb tot el cos beure aviat al seu costat, celebrant plegats la vida.