parole, parole, parole

Archive for gener de 2011|Monthly archive page

Vanity Fair

In paraules on 17 gener 2011 at 6:01 pm

M. tenia una estranya obsessió amb el silenci. Cada cop que quedaven li demanava a S. que no parlés. Així, passaven llargues hores asseguts de costat, de vegades abraçats, de vegades sense tocar-se, mirant simplement l’horitzó o la sorra de la platja. Al final, sonava un telèfon mòbil o era hora de sopar o passava un paqui oferint cerveses, i de la manera més natural M. i S. recuperaven la veu, es feien el resum de la setmana, cantaven alguna cançó americana amb una guitarra que sempre estava una mica, només una mica, desafinada.

Passaven alguns dies fins que tornaven a quedar, sempre amb la mateixa rutina de no paraules. S. m’ha confessat moltes vegades que eren aquests silencis tranquils, aquesta pau de no haver d’expressar-se, el que més li agradava de l’amistat amb M. Jo sospito que hi havia també l’atracció dels ulls negres i les mans tèbies, i el misteri d’un home que calla més que els altres.

Avui que el sol d’hivern em vol enganyar i fa, gairebé, dia de platja, recordo les tardes d’M. i S. i jugo jo també, només una estona, amb la presumida vanitat de callar.  I el luxe de quedar-me això que penso dins dels llavis, de no deixar que prengui forma i es faci so o estat o piulada, se m’estén per la mirada. Com diria Magritte, tot això no són paraules.

Always look at the bright side

In inficcions on 8 gener 2011 at 2:12 pm

Vaig demanar una escopeta perquè comença a cansar-me aquesta sensació que la meva única arma són els somriures lacònics. Davant la iaia que es cola impassible a la cua del súper. Davant el taxista imbècil que fa comentaris homòfobs mentre em mira les cuixes sense pietat. Davant els que no puc fer callar perquè això és una democràcia però que sens dubte em farien callar si no ho fos. Vaig demanar-la senzilla, sense grans accessoris; un gallet per apretar cada cop que em veig en la necessitat de mossegar-me la llengua.

Durant tot un any m’he rentat les dents tres cops al dia, he llegit i digerit els diaris, m’he pentinat amb la clenxa al costat. He pagat els impostos, he donat sal als veïns, he cantat discretament a la dutxa per no molestar. Durant tot un any he estat una ciutadana exemplar.

I el dia de reis vaig llevar-me, amb el pijama ben planxat, disposada a obrir el meu regal. Però els cabrons dels reis no van deixar-me una escopeta. Només una llibreta i un llapis, com si es pensessin que tenen un sentit de l’humor espectacular. Com si fossin kumbes o idealistes o alguna cosa semblant. Per sort, he llegit American Psycho. I hi ha mil coses que se m’acut que es poden fer amb un llapis, a banda de desbarrar.