parole, parole, parole

Archive for Novembre de 2011|Monthly archive page

Com l’arròs dels diumenges

In inficcions on 30 Novembre 2011 at 8:34 pm

L’escriptor inconegut guarda l’arxiu amb contrasenya. La seva dona no li remenaria mai l’ordinador perquè sospita que tot el que fa és immensament avorrit, però ell no ho sap i no voldria arriscar-se a ser descobert. Tanca el portàtil, es treu les sabatilles, es posa les sabates, crida el gos. Li posa la corretja vermella, obre la porta, baixa amb l’ascensor.

Com cada dia a les set, va a la plaça i espera fins que el gos fa les seves coses, i recull diligentment la merda calenta i fosca, i la tira com un bon ciutadà al contenidor verd, perquè no està segur que fos ben rebuda a l’orgànic. Mentre passeja amb el gos petit i ridícul, de cua pelada i potes curtes, recorda les darreres ratlles del que ha escrit només llevar-se i una escalfor enganxosa, no del tot diferent de la que sent a través del paper de diari quan recull la merda del gos, se li escampa per dins.

A les set i vint torna a casa, es renta les mans, es prepara un cafè i desperta la dona amb un petó ni fred ni calent al front pàl·lid de son i d’hivern. Llavors metro, bon dia al conserge, hores i hores fent qualsevol cosa en qualsevol despatx de l’Eixample, seriós, en silenci, eficient.

L’escriptor inconegut escriu en secret i no confessaria mai el què. Pensa que, si el seu cap ho sabés, el faria fora de la feina. En realitat, si el seu cap ho sabés riuria per sota el nas i li enviaria missatges anònims esperonant-lo a continuar, per divertir-se més que res, però el seu cap no ho sabrà. El seu cap sembla tan gris com l’escriptor inconegut mateix i ningú no creu que tingui sentit de l’humor. El seu cap podria ser un humorista inconegut, també.

De vegades, sota els llençols planxats i la vànova gruixuda i l’edredó calent, l’escriptor inconegut somia un pseudònim i bestsellers i ser un escriptor misteriós que no ha vist mai ningú. De vegades, l’escriptor inconegut somia versions a Hollywood i xampany amb la Rowling o la Meyer o en Brown. De vegades, quan els visita el fill amb la dona, que és editora en una macroempresa que ho publica tot i no té escrúpols amb res, l’escriptor inconegut deixa engegat el portàtil a sobre la taula del menjador, amb una novel·la oberta amb aire innocent.

Quan passa la jove hi ha un salvapantalles nadalenc, un ren perseguit pel pare Noel, que li fa gràcia. Pica una tecla gairebé sense voler, llegeix la primera frase del document, badalla. I se’n va a ajudar el sogre, que prepara la paella de diumenge, i li parla del temps o del Barça, o de res. I si la paella és fada no és pel brou, i si la vida és grisa no és pel cel.

Acció de gràcies

In és quan volo que hi veig clar on 25 Novembre 2011 at 2:46 pm

Parlo sovint dels homes injustos, dels imbècils, dels masclistes. Dels que escombraria sense miraments del meu món. Dels que no vull que s’acostin als meus fills. Dels que em fan pensar si la violència no seria una solució legítima quan els atacs plouen de tantes bandes.

Avui, però, potser és el dia de recordar tots els altres. Els que m’han estimat bé, els que no m’han traït, els que han sabut respectar-me. Els que creuen en un món més just i el fan cada dia. Els que senten vergonya cada cop que l’estadística els posa al sac dels torturadors, els violadors, els maltractadors, els menyspreables. Els que han vingut a fer-me una sopa quan era al llit, els que han sabut abraçar-me. Els que m’escolten, els que em fan anar més enllà amb converses que no s’acaben. Els que vull a la meva vida, perquè són persones admirables. Els que em demostren que no són tots iguals, encara que hi hagi qui ens ho vulgui fer creure.

Penso en R., que em porta la contrària. Penso en A., que hi és sempre. Penso en B., que em fa somriure infinites vegades. Penso en V., que ha sabut reptar-me. Penso, amics, en tots vosaltres.

 

Ni bruixa ni heroïna

In fent amics on 25 Novembre 2011 at 12:05 pm

Soraya Sáenz de Santamaría es reincorpora a la feina deu dies després d’haver parit i s’enceta un debat públic sobre si és bona mare o no ho és, sobre si farà bé la seva feina o no, sobre si és lícita o no la seva decisió. N’hi ha que volen declarar-la heroïna nacional per la proesa. N’hi ha que voldrien retirar-li la custòdia de la criatura. N’hi ha que pensen, directament, que una dona, hagi parit o no, no hauria d’ocupar el seu càrrec, però aquests, en general, no criden tan fort com els altres perquè, si alguna cosa hem aconseguit, és que com a mínim calgui dissimular el masclisme més exacerbat. A tot això, jo em pregunto si la criatura té pare, i si també s’ha reincorporat ja o si ha decidit agafar-se ell la baixa.

Tot i la llarga tirallonga de polítics que ens han representat des de l’inici de la democràcia, i tot i que segurament molts han tingut fills mentre treballaven, només en els casos de les dones, com Chacón o Sáenz, s’ha qüestionat la compatibilitat de càrrecs de responsabilitat i, per tant, que exigeixen molta dedicació, amb la vida familiar. La idea de fons, tot i que costi confessar-la en veu alta, és que els fills són de les mares. Hi ha arguments biològics, com ara que les dones parim i els homes no, o que nosaltres podem alletar i ells no, i té la seva lògica que els primers mesos ens toqui a les dones cuidar-nos-en. També hi ha el sentit comú que diu que, després de nou mesos de fer d’incubadora humana i després d’un part que pot ser esgotador, potser calgui una mica de calma per recuperar-se físicament.

Ara bé, si la dona es troba bé i ha acordat amb la seva parella que ho fan d’una altra manera, per què ens hi hauríem de ficar? On eren els guardians de la moralitat i les bones pràctiques familiars quan tots els polítics homes que ostentaven un alt càrrec han tingut els seus fills? Algú s’ha demanat si González, Aznar o Zapatero eren bons pares perquè en una època tan crítica com podia ser l’adolescència ells es dedicaven a governar un país, en comptes de fer una feina de menys responsabilitat que els permetés estar pel que era realment important, que era la criança dels fills?

Afortunadament, Sáenz pot decidir. La seva situació econòmica li permet el privilegi de passar el temps que vulgui amb la seva criatura, o buscar tres torns d’ajuda perquè estigui ben atesa mentre ella treballa. Moltes altres mares que han parit aquests dies, en canvi, no tindran tanta sort. Penso, per exemple, en les mares que treballen com a autònomes i que reben una prestació per maternitat que no els permet arribar a final de mes. En les dones que saben que, per poc que mirin d’allargar la baixa, aniran al carrer, digui el que digui la llei. Les que han hagut d’amagar que estaven embarassades perquè volguessin contractar-les. Les que tenen un dia que sembla una cursa d’obstacles perquè la conciliació entre la vida familiar i la laboral no és fàcil i només se’ls exigeix a elles.

Més enllà de les qüestions evidents d’igualtat, més enllà del fet innegable que es mesura de manera molt diferent la dedicació als fills que s’espera del pare i de la mare, hi ha la desigualtat entre les classes socials. Mentre que uns poden triar com viuen el fet de tenir fills, d’altres es veuen obligats a seguir un guió que, amb una mica de sort, els permeti alimentar-los. Tornem allà on sempre: la igualtat de drets sobre el paper no té res a veure amb la realitat de la majoria. I ara, si us plau, deixem de qüestionar com s’organitza la família de la senyora Sáenz, i comencem a veure si fa bé la feina per a la qual ha estat triada.

[Publicat a Público el 24/11/11]

À bout de souffle

In inficcions on 21 Novembre 2011 at 12:19 pm

Viure entre llibres té el perill d’acabar confonent el que és literàriament interessant amb el que és desitjable. Idealitzar amors que maten, insistir en amistats perilloses, obviar la febrada per sortir a ballar sota la pluja. També té avantatges, però. Llevar-se un dilluns com aquest i, en comptes de decidir suïcidar-se o emigrar a l’Antàrtida o posar una bomba, pensar: “té gràcia com va tot plegat. A veure per on peta.” I vestir-se un somriure més cínic que ingenu, i esmorzar com si res, perquè al cap i a la fi cau la mateixa pluja que queia ahir, tot i que ens trobi més negats.

Segurament no és somni, la vida, tot i que de vegades calgui viure-la com si fos una puta novel·la, amb permís de @SubalQuinina.

E poi viene un giorno…

In esvoranc on 13 Novembre 2011 at 10:38 pm

Tanco la porta de casa i passo la clau, com si amb dues voltes pogués assegurar que el veí psicòpata no esfondrarà la fullola amb una destral o un cop de cap. Tanco la porta i engego la música, em trec les sabates, em serveixo una copa de vi. Tanco la porta i la calma se m’estén per dins, com si aquests setanta metres quadrats amb piano i finestral fossin el paradís exacte que havia somiat, només que una mica massa lluny del mar.

Tanco la porta i m’assec al sofà, i és gairebé com si a dos-cents metres d’aquí ja no hi hagués tres morts estirats a terra, enmig de la carretera, tapats amb mantes tèrmiques de color metàl·lic brillant. Com si no m’haguessin ferit les retines els llums estridents de la mort escampada en la nit, com si en la lenta caravana de vehicles que tornen cap a casa pacientment no hagués tingut temps de pensar amb quina facilitat aquest diumenge em podria haver donat un paper diferent, un paper tacat de sang i asfalt ressec.

Però he arribat a casa, he tancat la porta, m’he servit una copa de vi. I penso si demà no trobaré l’estona de comprar unes flors d’hivern que adornin aquests dies que sembla que no siguin meus, l’ombra a la paret que torna una silueta que no reconec. Aquests dies fràgils com una cançó de diumenge que no vol acabar de morir.

If only tonight

In inficcions on 7 Novembre 2011 at 8:45 pm

No sé si són exactament les paraules que m’envies el que ara mateix em fa pensar que quan arribi a casa teva m’hauré de treure les calces perquè, perdona que sigui tan poc fina, les hauré mullat. És que el dia ha sigut més aviat una merda, amb tantes estones de fer el que cal que ja no sé exactament si sóc qui sóc o qui he de ser. És que he tingut massa estona per pensar quantes maneres hi ha de descordar-te la camisa, de recordar el camí més ràpid per desfer-me del jersei. És que això que dius potser no és del tot original, i segurament ho has dit a totes les altres, també, però jo només sóc una i sé el que sé, i les teves paraules evoquen sospirs que gairebé sento a l’orella en forma d’alè calent.

És que avui, ni que sigui només avui, necessito alguna cosa més forta que sofà amb manteta i te, i crec que podria trobar-ho a sota teu o a sobre, però  molt a prop, segurament. És que està molt bé que em preparis el sopar, però és possible que et demani que ens el saltem. És que avui anar a ballar serà ideal, però deixem-ho per després. És que hi ha dies que sentir-me viva passa per saber que el cos existeix. És que sí, amor, poesia. Però follem, també.

Il pleut des larmes de pluie

In paraules on 4 Novembre 2011 at 10:22 am

Ara sentiria Pierre, de Barbara, si no fos que plou de veritat però no hi ha llar de foc i ni tan sols has de venir, avui, a cercar-me. El dia serà un lent empènyer les hores, un anar anotant idees perquè no sempre hi ha el temps d’escriure un conte, un pensar què fer amb els nens al vespre, un recordar els teus ulls buscant-me, anit.

I penso pintura de dits o pel·lícula amb manta, i penso que els dies de pluja hauria d’aturar-se el món perquè tothom pogués asseure’s darrere una finestra i pensar en amors passats, o enyorar els presents, o fer coses melangioses com tocar una peça en to menor o remenar fotografies de la llunyaníssima infància.

Hi haurà la incongrència de la dutxa precedint el paraigües, hi haurà petit somriure i maquillatge. Hi haurà posat professional i ulleres grosses, hi haurà dinar de feina i cotxe cap a casa. Potser m’envies un poema, potser t’envio una carta. I serà vestir l’absència una manera absurda, contradictòria d’estimar-te.

Ara sentiria Pierre, de Barbara, si no fos que ja és tard i cal llevar-se. Et il pleut des larmes de pluie, il pleut…

To get my way

In és música viure on 2 Novembre 2011 at 2:01 pm

Recorrem a la vella tàctica del sexe perquè ja ens ho hem dit tot i no hem arribat, encara, a expressar l’inconcret que ens rosega les entranyes. Esperem que els cossos tinguin més sort, siguin més lliures, tinguin menys por. Com tantes vegades la pell és l’excusa per donar-nos a l’altre, per prendre’l sencer a la boca o entre les cames, per dibuixar un camí que ens uneixi més ençà de les idees desajustades.

Si et despullo ara, si deixo que em descordis la camisa, és només perquè el teu cos el puc voler sense matisos, molt a prop, en tot moment. Perquè el meu cos el conec i sé què vol i què li agrada, perquè el cos és fàcil, perquè puc dir-te exactament què has de fer per estremir-me. Perquè no tinc un manual d’instruccions de l’ànima, perquè no et sé llegir més enllà dels gemecs.

I així obro els ulls i et respiro i et toco, i quan la coreografia es descontrola i la urgència em fa córrer massa m’abandono un moment a l’espai buit d’aquest desaparèixer que és fer-se present del tot, que és ocupar tot l’instant, que és l’absolut fugaç d’un orgasme, o dos, o tres.

Després serà la laxitud que ho veu tot més borrós i més clar alhora, que espera que demà el sol sortirà per on volem. Després és acordar que és bella, la tàctica del sexe, que hi tornem un dia i un altre perquè és la manera més efectiva d’afirmar que som, tu i jo i prou, som. I si segueixo el cos que em porta al teu és perquè l’ànima no té altra casa que la carn, que sapiguem. Perquè hi ha un dia que no serveixen les paraules però vull parlar-te, perquè si sents això que et diu la sang potser m’entens.