De vegades escric coses que em fan por. No és por del ganivet que s’enfonsa en la carn, ni de la sang que brolla del buit. És por de llegir-ho i no saber d’on surt, mirar-me la pantalla, les mans, i no saber per què els dits han descrit aquests camins concrets sobre el teclat, d’on surt la foscor que esperona l’ànsia, com he arribat a conformar, amb la fredor de qui no se sap la ràbia, les línies que m’esgarrapen les retines.
Sóc cautelosa, llavors. Guardo el text en una carpeta que diu “fràgil” i em dono el temps que em cal per tornar-hi, un dia, més endavant. Em dic que no és que ho deixi per més tard perquè tingui por, em dic que està demostrat que ara entenc coses de mi que no entenia fa vint anys.
De vegades escric coses que em fan por. En dies com avui, que arriba el sol i sembla primavera i somric molt. Em guardo a la carpeta, per a un dia més fosc.