No need to argue

De vegades escric coses que em fan por. No és por del ganivet que s’enfonsa en la carn, ni de la sang que brolla del buit. És por de llegir-ho i no saber d’on surt, mirar-me la pantalla, les mans, i no saber per què els dits han descrit aquests camins concrets sobre el teclat, d’on surt la foscor que esperona l’ànsia, com he arribat a conformar, amb la fredor de qui no se sap la ràbia, les línies que m’esgarrapen les retines.

Sóc cautelosa, llavors. Guardo el text en una carpeta que diu “fràgil” i em dono el temps que em cal per tornar-hi, un dia, més endavant. Em dic que no és que ho deixi per més tard perquè tingui por, em dic que està demostrat que ara entenc coses de mi que no entenia fa vint anys.

De vegades escric coses que em fan por. En dies com avui, que arriba el sol i sembla primavera i somric molt. Em guardo a la carpeta, per a un dia més fosc.

La traductora traduïda

Hi ha una munió de traductors traduint a les seves llengües un grapat de poemes meus que no s’han publicat en català. Al francès, al maltès, a l’italià, a l’eslovè, a l’anglès, a l’àrab. A l’amazic, si aconsegueixo convèncer l’argelina que s’inventi les paraules que li falten perquè no les han dit mai a casa.

Fa temps que són amb mi, aquests poemes. Els he reescrit, els he esporgat, els he cuidat com petits cactus que volen poca aigua i molt de sol. Els he cuidat perquè eren meus, i ara ve tota aquesta gent i els explora, els interroga, els analitza, els sent, els repeteix, se’ls emporta a una altra llengua, a altres imatges, a altres platges.

Em pregunten pels matisos i m’adono llavors del significat real de cada paraula. I em sento nua, com si m’haguessin entrat a casa mentre dormia, com si haguessin begut a la meva tassa. Com si no hagués estat jo qui els ha posat la clau a la butxaca.

Havia, escrit, ingènuament, poemes. Com si no hagués de llegir-los mai ningú, havia escrit poemes. I ara, de cop, se’n van a passejar per altres mons.

No havia entès mai com ara el sentit veritable de la traducció; la violència d’analitzar un text, empassar-te’l, digerir-lo, treure’l pels caps dels dits, per les tecles de l’ordinador, i crear-ne un altre, en la llengua pròpia, amb els mateixos ossos i la mateixa carn i la mateixa pell, arranjats en línies netes, transformats en un cos diferent, un cos abraçable en un altre indret.