Des de lluny

Cada dia tinc més amigues que viuen lluny. Les de la universitat, que van marxar a altres terres que ara són casa seva, però també les que he conegut més tard i ja vivien on viuen. Parlem sovint, intercanviem articles o poemes. Teixim un vincle únic i preciós, de saber-nos allà, en un altre bar, en una altra casa, però sota el mateix cel mirant la mateixa lluna. Ens escrivim quan hi ha un moment difícil o bonic, quan hem somiat l’altra. Ens enviem fotos dels nens o dels llibres, de la cervesa amb amigues que viuen a prop, del mar que ens banya.

És estrany, estimar de tan lluny, i estimar tant. És estrany saber que l’abraçada que vols no arribarà aviat, que cal quadrar agendes i avions, que amb una mica de sort les veuràs un cop l’any. És estrany viure prescindint-ne i, alhora, sabent-les imprescindibles.

Cada dia tinc més amigues que viuen lluny i apareixen en una finestra mentre tradueixo, amb un sorollet mentre faig mandres, en una trucada quan acabo de sortir de la dutxa. Quan menys m’ho espero, n’arriba una que ha trobat una cançó que l’ha feta pensar en mi, o un estudi que m’anirà bé per a allò que estic escrivint, o que demana un consell perquè tu ja saps per què.

Fins que no s’inventi la teletransportació i puguem fer tot això mentre ens mirem als ulls i ens respirem la pell, acceptaré agraïda el succedani electrònic de l’alè. Però somio una festa, una festa preciosa, en què es trobin totes i es coneguin i ens estimem de prop, una nit. Qui sap si no la tindré.