I la vida és una festa

Moltes us heu sorprès quan hem anunciat que ens casàvem. Nosaltres també, la veritat. La decisió és administrativa: no ens deixen fer pasqua abans de rams. Volem compartir criança i, per tenir els mateixos drets sobre la criatura que tindria qualsevol parella cishetero des del moment del naixement, ens hem de casar.

Tenim la sort que podem. Hi ha una llei que ens ho permet tot i que oficialment som dues persones “del mateix sexe” (això no passa a la majoria de països del món) i tenim tots els papers que demana l’Estat (això no passa a una part de les nostres amigues i a moltes de les nostres veïnes). Així que ho fem, passem per l’adreçador per estalviar-nos problemes. Tenim el privilegi de poder cedir principis a canvi de drets que haurien de ser iguals per a tothom, tot i que ens molesti fer-ho.

Però avui no va només d’acceptar les normes perquè no hi tenim més remei, també va d’apropiar-nos dels espais que ens solen ser vetats, d’ocupar rituals i institucions que volen fer-nos normals des de la nostra inevitable, volguda, estimada, anormalitat.

Perquè sí, hi ha el pes cultural del que vol dir comprometre’s públicament, d’anunciar ben fort i ben enfora una cosa que ens neix de molt endins. Perquè ens casem per papers però ens estimem. I aprofitem l’avinentesa per reunir en aquesta sala molta gent que ens estimem i que ens estima.

No sabeu l’emoció de poder tenir-vos-hi. Avui en concret i a la vida en general. Als que ens heu acompanyat des que vam néixer i als que hem acompanyat des que vau néixer. A la família de sang, a la família triada. A les amigues, a les companyes. Perquè no és tan fàcil ser feliç quan tot t’empeny a ser normal, i per aconseguir-ho ens caleu totes.

Gràcies per la complicitat, pel suport, pels tips de riure, pels macarrons, per la companyia en els moments difícils, per voler ser-hi quan n’hi ha de feliços.

No sabem si vindrà aviat o si encara ha de trigar, la criatura que volem i que ens ha portat a ser aquí avui, encara sense existir del tot, però existint, potent dins nostre. Però quan arribi ens caldreu. Per criar-la amb tant d’amor i tanta força com ens donem entre totes.

Ens estimem, us estimem,

Pol i Bel

Algo de mí

Ahir a la nit es va morir el meu pare. Va ser una mort tranquil·la. La seva dona li agafava una mà, jo l’altra, i cada cop respirava més a poc a poc, fins que ja no va respirar més. Em vaig quedar molta estona allà, asseguda al seu costat, amb la meva mà a sobre de la seva. Havia passat els darrers dies amb les mans fredes, i jo n’hi agafava una, obstinadament, per escalfar-la. Li veia el clatell suat i les mans fredes i no podia tolerar la contradicció. Així que li agafava una mà. Va morir amb el clatell suat, la mà dreta molt calenta. Al final va venir el metge i vaig haver de deixar-la anar.

No el coneixia gaire, el meu pare. Quan era petita em venia a buscar alguns dissabtes, de vegades el diumenge. Tot d’una ja no va venir més, i tot i que vivíem a deu minuts no vam trobar-nos mai pel carrer, i van passar més de vint anys abans no vam tornar-nos a veure. Quan venia, en realitat no venia ell, venia la Martina, una nòvia meravellosa que tenia. Quan la Martina se’n va anar a Berlín, ell va deixar de venir. I quan va tornar a trucar-me, en realitat no va tornar ell, el va fer tornar una altra dona meravellosa, la Cristina. El meu pare era d’aquestes persones que són un desastre però es fan estimar, per algun motiu estrany, o per la manera tímida de somriure, avergonyides, quan els dius que han fet res mal fet.

No el coneixia gaire, però sé que n’he heretat algunes coses. Una certa aversió als capellans, una manera de caminar curiosa. El talent dubtós de saber-me totes les lletres de Camilo Sesto de memòria. La tendència a flirtejar sense adonar-me’n, el gust per les estrangeres guapes. El respecte pels cavalls, els ulls foscos. Quan era petita i la meva mare s’enfadava amb mi, em deia que era pastada al meu pare. A ell no el vaig sentir mai malparlar d’ella; li tenia una devoció que em pertorbava.

No en tinc cap mal record, del meu pare. Si de cas, l’absència. No va ser-hi en cap dels moments durs de la meva vida, en cap dels bonics. Quan vaig llicenciar-me, quan van néixer els meus fills, quan vaig publicar el primer llibre. Aquells moments en què hi voldries els pares, i ell no hi era.

Vaig afaitar-lo, el meu pare, el dia abans que es morís. A poc a poc, amb molt de compte, vaig rasurar-li la barba de quinze dies que duia. M’havia d’aturar sovint perquè tornés a posar-se la màscara d’oxigen, no respirava bé. En acabat, em va demanar que li posés aftershave, i colònia i tot. “Mira qué guapo que me ha dejado mi hija”, deia a tothom. I jo, que feia molt que em sentia òrfena, vaig assaborir el regust amargant d’aquells moments breus de ser filla un altre cop.

Ara s’ha mort, es va morir ahir a aquesta hora, si fa no fa. Jo li tenia la mà agafada, i els meus fills van agafar-me-la a mi, i van abraçar-me tan fort com ens va caldre, molta estona. “Us estimo molt, fills”, vaig dir. No dic que el meu pare no m’estimés, a la seva manera desastrosa. Però no recordo que mai m’ho hagués dit. Que descansi en pau, com se sol dir.

 

Des de lluny

Cada dia tinc més amigues que viuen lluny. Les de la universitat, que van marxar a altres terres que ara són casa seva, però també les que he conegut més tard i ja vivien on viuen. Parlem sovint, intercanviem articles o poemes. Teixim un vincle únic i preciós, de saber-nos allà, en un altre bar, en una altra casa, però sota el mateix cel mirant la mateixa lluna. Ens escrivim quan hi ha un moment difícil o bonic, quan hem somiat l’altra. Ens enviem fotos dels nens o dels llibres, de la cervesa amb amigues que viuen a prop, del mar que ens banya.

És estrany, estimar de tan lluny, i estimar tant. És estrany saber que l’abraçada que vols no arribarà aviat, que cal quadrar agendes i avions, que amb una mica de sort les veuràs un cop l’any. És estrany viure prescindint-ne i, alhora, sabent-les imprescindibles.

Cada dia tinc més amigues que viuen lluny i apareixen en una finestra mentre tradueixo, amb un sorollet mentre faig mandres, en una trucada quan acabo de sortir de la dutxa. Quan menys m’ho espero, n’arriba una que ha trobat una cançó que l’ha feta pensar en mi, o un estudi que m’anirà bé per a allò que estic escrivint, o que demana un consell perquè tu ja saps per què.

Fins que no s’inventi la teletransportació i puguem fer tot això mentre ens mirem als ulls i ens respirem la pell, acceptaré agraïda el succedani electrònic de l’alè. Però somio una festa, una festa preciosa, en què es trobin totes i es coneguin i ens estimem de prop, una nit. Qui sap si no la tindré.