parole, parole, parole

Archive for Març de 2014|Monthly archive page

Hores vives

In és música viure on 25 Març 2014 at 6:52 pm

Anem a l’escola, a l’institut, i ens fem grans i no hi tornem més. La majoria continuem endavant, anem a la universitat, o no, i trobem una feina en un altre barri, en una altra ciutat, en un altre món.

Un dia fem una caixa per a un trasllat i trobem les notes d’aquell curs que ens va anar fatal, o passem els dits pel llom d’aquell llibre que ens va agradar tant. Trobem, per casualitat, aquell amor que va ser el veritable, l’únic, un pocs dies de primavera. Uns minuts mirem enrere i ens veiem amb quinze anys i tots els somnis, tot el dolor, tota la ingenuïtat, tota la ràbia, tota l’esperança.

No hi havia tornat mai, jo, a l’Alexandre Satorras, tot i que havia pensat sovint què hauria sigut de la meva vida si no m’hi haguessin presentat Rodoreda, Stendhal, Wilde, Rosselló-Pòrcel, Albert. Si no hagués tingut les hores felices de lògica i metodologia, les hores difícils d’estadística, les hores impagables d’història de la cultura.

No hi havia tornat mai i ha estat un regal passar unes quantes hores amb els que ara tenen quinze (setze, divuit) anys i passen la setmana entre les mateixes parets, amb molts dels mateixos professors, arrossegant la mateixa vida.

Els he escoltat, els he interrogat, els he convidat a escriure. He tingut, durant unes hores, la il·lusió de compartir la seva vida. Han llegit en veu alta els textos que havien escrit, m’han emocionat, m’han fet viatjar. De vegades a la indiferència, a la duresa, al negar-se a seguir la veu d’algú que ve a cantar-te una cançó que no saps si vols que t’agradi. De vegades a l’alegria de perdre dues hores de física o de mates o d’anglès, i estar-se simplement xerrant a la biblioteca amb el preu, molt petit, d’escriure vint minutets.

Anem a l’escola, a l’institut i, per bé o per mal, ens fan persones. I quin goig que la vida, que la gent, et porti a tornar-hi. A llegir, a escriure, a viure.

55.555 motius per dir gràcies, un altre cop

In és música viure on 10 Març 2014 at 7:57 pm

Potser és la primera vegada que véns i no saps que, per aquí, no celebrem aniversaris, celebrem números bonics.

Quan era petita, el cinc era el meu número preferit. Tenia un motiu pràctic: era la taula de multiplicar més fàcil d’aprendre.

Diré, només, que se m’ha fet curt aquest tram del 44.444 al 55.555. Que qui dia passa any empeny, que en realitat aspiro a viure els dies, a assaborir els anys. Que sí, que continuo aquí, una estona més. Que t’hi vull, si vols venir, 55.555 vegades més.

Things I never told you

In és música viure on 8 Març 2014 at 2:06 am

Saps, mare? No he callat, encara, no he callat. Sé que ho preferiries, de vegades, que ens faria més fàcil fer com si ens parléssim, si decidís callar.

Però avui que em voldries callada et parlo, mare, per recordar-te el que m’has ensenyat. No crec que t’hagi dit mai, mare, que hi ha una part de tu que admiro, una part salvatge, mare, una part forta que lluita i que crida i que es resisteix a cedir. Una part viva que m’ha fet viure, mare. I aquesta part te la recordo avui, mare, perquè em sembla que et cal.

Recordes, mare? Em deies, quan era petita, que havia d’estudiar. Que havia de tenir una bona feina, que havia de tenir diners meus per pagar-me casa meva, que no havia de viure de cap home si volia ser mestressa del meu cos i de la meva ment i de la meva vida. He estudiat, mare, he estudiat.

No hi ha bones feines, ara, però no em va tan malament; en tinc moltes de petites, vaig fent, em pago casa meva, sóc mestressa del meu petit racó de món. Tinc un piano i tot, mare. Recordes que el volia? Recordes que somiava aprendre a tocar-lo, algun dia? Tinc un piano i els nens el toquen i jo m’assec al seu costat i improvisem cançons que sonen tan, tan semblant a la felicitat… Tenim un piano, mare, i l’estem aprenent a tocar.

Els meus fills tampoc no callen, mare. Si els veiessis… Riuen i protesten i pensen i parlen, i és un orgull veure’ls tan grans, amb tantes ganes de viure, buscant el seu lloc. Jo també els ensenyo, mare, com vas ensenyar-me tu, que cal treballar. Que cal tenir un racó per viure i que cal lluitar.

Saps, mare? Jo també tinc aquesta part de tu que admiro, una part salvatge, mare, una part forta que lluita i que crida i que es resisteix a cedir. I encara una altra part, mare, una part que no recordo de tu, però que d’algun lloc m’ha hagut d’arribar. Una part dolça i tendra i alegre de compartir la vida. Una part agraïda, també amb tu, és clar, també amb tu que vas donar-me la vida.

Avui, voldria, mare, recordar-te tot això, que ho llegissis i ho entenguessis. Avui voldria dir-te el que sempre vas dir-me tu: que la vida no val res si no te la fas lliure. I sigues feliç, mare, si no per tu, sigues feliç per mi. Que m’has criat lliure i, encara que a estones em vulguis callada, parlo, mare, encara, com vas ensenyar-me. No he callat.

Mira’m als ulls

In esvoranc on 5 Març 2014 at 11:45 am

Una dona, de nit, pel carrer. Potser torna a casa de la feina, potser ha quedat amb els amics, potser simplement volia passejar ara que tot calla i ve de gust respirar l’aire desert de la ciutat que dorm.

Una dona, de nit, pel carrer. Pensa en les seves coses, mira de recordar el nom d’aquella pel·lícula que li han recomanat, o intenta no oblidar que demà cal passar pel banc.

Del tot despreocupada, una dona, pel carrer, de nit.

I llavors entra en aquell carreró que li fa el camí més curt i s’ha fos la bombeta d’un fanal, i al mig del carreró una ombra que camina cap a ella, i l’estómac se li tanca com un puny i li tremola el pas, de cop.

No fa mitja volta; mira al terra, calcula quant trigaria a córrer fins a la cantonada on el carreró desemboca en un carrer més ample, amb més llum, més lliure. Tus una mica, com si volgués alertar els gats que tafanegen els contenidors.

L’ombra alenteix el pas quan s’acosta el moment d’encreuar-se, ella l’apressa. L’ombra diu alguna cosa, ella no entén ben bé què, l’ombra li pessiga el cul. Ella continua endavant, ràpid, més ràpid. L’ombra s’atura i se la mira; ella no ho sap, no es gira, però nota els ulls clavats a l’esquena tot el camí fins a casa.

Vosaltres no enteneu la por quan, de nit, s’atansa una ombra. No enteneu que si ens xiuleu, que si ens crideu, que si us acosteu massa, tot el cos ens exigeixi fugir, o es paralitzi.

Vosaltres, que segurament ho feu “de bona fe”, no enteneu la violència de posar-nos alerta quan, simplement, anàvem pel carrer pensant en les nostres coses. “Per què et poses en alerta, si només t’he dit “guapa”, o “quin cul”, o “te’m follaria ara mateix”?

Perquè totes, totes, tenim una amiga, una veïna, una coneguda, que no ha pogut fugir a temps d’un carreró. Perquè quan ens xiuleu i ens crideu i ens toqueu sense saber si ho volem, no podem estar segures que respectareu altres fronteres. Perquè no us coneixem, i el primer que ens ensenyeu de vosaltres és que ens considereu un tros de carn que no té dret a dir ni sí ni no.

Amic, si mai ens trobem pel carrer, mira’m als ulls. No em xiulis, no em cridis i, sobretot, no em toquis. Mira’m als ulls, somriu-me. Mira’m als ulls i deixa’m continuar pensant en les meves coses si no et veig. Deixa’m continuar passejant, tranquil·lament, deixa’m disfrutar la nit. Mira’m als ulls i, si jo també et miro, i et somric, compartirem alguna cosa molt més valuosa que la por.