parole, parole, parole

Archive for Setembre de 2011|Monthly archive page

Onze mil cent onze motius per escriure’t

In paraules on 27 Setembre 2011 at 2:24 pm

Serà segurament avui quan entris i et trobis el meu nom vermell, en minúscula però prou gros, monument a l’ego, quasi mirall de si mateix. Pot ser que arribis expressament, volent llegir-me, o pot ser que hagis escrit al cercador “noies per follar a Terrassa” o “el món em cau a sobre” (exemples reals). Voldria imaginar que ens coneixem i que soparem plegats aquest dijous, o que no ens coneixem però véns sovint a veure què.

És estrany escriure’t sabent que no sabré mai qui ets, que tu tampoc sabràs segurament que ets tu, i no el d’abans o el següent, el que ha fet la visita 11.111 a aquest bloc perdut de l’univers de bits que volten pertot. I és estrany que sigui estrany, perquè escriure al no-res, parlar a l’aire sense saber on arribarà la veu, és el que faig des de fa anys en blocs diversos de noms més o menys amagats.

Aquesta nit, quan els nens dormin i la nit sembli un llençol tapant el cel, obriré una ampolla de vi, em serviré una copa, brindaré. Perquè sí, perquè 11.111 és un número bonic, perquè falta molt per al 111.111 però, si vols, hi arribarem.

I gràcies per ser-hi, per cert.

Anuncis

No time for acting frivolous

In inficcions on 27 Setembre 2011 at 11:31 am

Sí, Lou, tens raó. No és moment de badar. Ara toca aixecar el cap i mirar. Ja hem cridat, ja hem fet la pataleta, ja hem escopit la ràbia al món. Ara toca saber on som. Ara toca parar una mica i calmar-se. Calmar-se i estar preparats quan surti el sol. No és moment d’enganyar-se, de sentir-se els reis del món. No és moment de grans victòries, ni de combats de titans. Ara toca abrigar-se, posar-se la bufanda per quan arribi el vent del nord. Ara toca fer la feina de formiga, omplir les arques i dormir la son. Ara toca llegir la lletra menuda, mirar al voltant i escoltar totes les raons. No és moment de falsos miratges. No és moment de celebracions. Cal arreplegar la llenya, tenir-ho tot llest per quan vinguin els amics i calgui engegar el foc. No, no és moment de no saber qui som. Ja s’ha acabat l’excusa del «som joves», ja s’ha acabat l’excusa de «tenim tot el temps del món». Que l’hivern se’ns tira a sobre, i hem de començar a dir adéu a les flors. I ja és hora de créixer, i ja és hora de ser qui som. Deixem-nos estar d’hòsties, que el temps vola i nosaltres no. Així que va, a entrenar les ales. O a construir-nos un avió. Però que no arribi la primavera i ens trobi amb els peus clavats dins qualsevol llot. Let’s not be sorry after the fact. Pensem, pensem abans. Pensem i després no dubtem a actuar.

No ens colleu els missatgers

In fent amics on 22 Setembre 2011 at 5:54 pm

Hi ha una petita joia de Sartre, L’existencialisme és un humanisme, en què afirma que quan demanem consell, en realitat, ja hem decidit què farem: triem el conseller en funció del que desitgem sentir. Com quan ho has deixat amb la parella però estàs pensant a tornar-hi i, en comptes de parlar-ne amb la teva mare, que l’odia per sobre de totes les coses, en parles amb el teu pare, a qui sempre li ha caigut bé. La decisió està presa, només et cal algú que et doni les raons que necessites.

Quan anem a buscar el diari ens passa si fa no fa el mateix. Podem jugar a fer veure que aquest o aquell és “més imparcial”, com si la imparcialitat fos una qüestió de grau, però en triem un de concret perquè ens dirà les notícies com les volem. Sabem que la informació nua no existeix, que sempre va vestida amb les paraules amb què ens la configuren. Que la veritat es posa perruca rossa en un rotatiu i morena en un altre, i podem comprar-la com més ens plagui.

M’agrada aquest transformisme i, sobretot, m’interessa veure com funcionen els mecanismes que fan que una notícia sigui bona o dolenta segons el missatger. Potser per això quan vull informar-me sobre les reformes que proposa CiU a la Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals, a falta d’un diari, en fullejo tres. Hi ha qui diu que serà un gran estalvi i que el govern controlarà millor l’ens (l’adverbi, “millor”, implica la bondat de la mesura). D’altres consideren que ataca el pluralisme i la imparcialitat dels mitjans públics (com si de pluralisme i d’imparcialitat ja n’hi hagués).

Com a exercici em pot agradar comparar cromos, veure com els mitjans privats escombren cap a casa, obvien determinats detalls i en posen d’altres en relleu. Però els públics, que haurien d’oferir pluralitat, són una altra cosa. Quan el portaveu del govern afirma que “no és important que els partits tinguin representació al Consell Assessor” crec que vol dir “tots els partits”; alguns segur que en tindran. Llavors és quan em començo a inquietar. No sé si recordar-los que la millor manera de manipular és mantenir una mínima aparença d’imparcialitat, la versemblança justa que doni al públic la confiança que es pot empassar d’un glop el que li posin al davant. Veritat?

[Publicat a Público el 4 d’agost de 2011]

Idees de no bombera

In esvoranc on 13 Setembre 2011 at 8:41 pm

Avui he tingut una revelació terrible. M’he llevat aquest matí amb la certesa que passava alguna cosa, que avui era un dia important, un dia d’aquells que fa sol però molesta perquè el cos et diu que vol pluja i fred. He mirat l’agenda tres vegades; una reunió a l’escola, una classe de música, lliurar aquella traducció, passar un moment pel metge. Res de transcendent. Però jo sabia, al moll de l’os sabia, que avui era el principi de la meva vida adulta, o com a mínim el dia en què m’adonaria que ja no està tot per fer ni tot és possible ni hi ha marxa enrere esperant a la pròxima rotonda.

M’he mirat al mirall i m’he trobat bé, una dona sana i feliç, les arrugues justes, un aspecte net. He mirat enrere i he trobat els triomfs imprescindibles, els fracassos necessaris, amics antics i amics nous i coneguts i odiats per omplir els dies lents. Per què aquest zum-zum al fons del cap, doncs? Per què aquesta alarma que m’ocupa el cervell? I de cop me n’he adonat: comença a acabar-se el temps. Ja no podré ser bombera ni astronauta, vaig justa per ser metgessa o jutgessa, no tinc cap opció d’arribar a ballarina de claqué.

No és una tragèdia, direu. La majoria de gent no és cap d’aquestes coses, ni artista de circ, ni acomodador de cinema, ni fotògraf de google maps. Segurament tampoc no és que tingui un interès agut per ser tot això en concret. És, en realitat, la consciència de la impossibilitat el que  em mareja, avui que no estic gaire per a res. Penso en totes aquestes vides improbables com en els amants que no tindré, i la conclusió, llavors, és clara. Si només en pots triar un (o dos, o tres que viuràs més o menys consecutivament) que siguin els que t’apassionen més, i de cop l’elecció és clara com l’aigua d’una font remota. Sort que, de vegades, les metàfores ofeguen el desassossec.

Contra les homilies humiliants

In fent amics on 9 Setembre 2011 at 10:17 am

Si jo, que no sóc ningú, avui digués en aquest petit espai que els polítics que il·legalitzen partits perquè no els agraden les idees que defensen justifiquen que hi hagi atemptats, tindria molts problemes. Se’m podria acusar d’apologia del terrorisme, podrien detenir-me i tenir-me incomunicada per interrogar-me, podria anar a la presó. Que quedi clar que no ho dic, és només una hipòtesi de partida. S’entén que la llibertat d’expressió té uns límits i que hi ha coses que no es poden afirmar públicament, perquè van en contra del bé comú de la societat. Que no és convenient animar els violents, que ja s’animen prou ells solets. Que si volem que hi hagi pau no podem justificar la violència.

Sembla, però, que hi ha gent que no ho té tan clar. Javier Martínez, arquebisbe de Granada, s’ha lluït amb una homilia tramposa en què les deixa anar de l’alçada d’un campanar. Segons ell, les dones que avorten donen als homes “la llicència absoluta, sense límits, d’abusar-ne”. Molt bé, senyor capellà. Sí senyor. Pietat cristiana en la seva màxima expressió.

Entenc que una religió que neda entre contradiccions tan bèsties com demanar alhora “l’ull per ull” i que parem l’altra galta pot crear alguns problemes d’interpretació als seus seguidors. Però Martínez no pot oblidar el context en què viu, ni ha de fer servir la seva posició dins la societat, que li dóna un altaveu espectacular, per perpetuar el masclisme més fastigós. Una cosa és exposar una postura contrària a l’avortament i una altra de ben diferent és donar llum verda als malparits que es creuen amb dret de maltractar els altres.

Per si no fos prou, es veu amb la llicència d’afirmar que els crims dels nazis no eren tan repugnants com l’avortament que permet la llei. Això vol dir que l’extermini sistemàtic de milions de persones, que els camps de concentració, que el terrorisme d’estat que van practicar, no li sembla tan greu com avortar? Ja sabem que l’Església va fer un paper prou galdós en tot plegat, però potser no calia que ens recordés de manera tan vívida de banda de qui estan.

Que jo sàpiga, encara no l’ha denunciat ningú, i no crec que la fiscalia actuï d’ofici. Però en la meva opinió, uns assassins que ja porten 42 víctimes a l’Estat Espanyol aquest any (l’any passat en van ser 85), s’han de condemnar. I justificar-los hauria de ser delicte, a més de pecat.

(publicat a Público el 21/08/2011)

Message in a bottle

In inficcions on 8 Setembre 2011 at 10:13 pm

Et preguntaria si tens els ulls clars, i quin atzar t’ha posat aquesta ampolla a les mans. Si tens sorra de la platja als cabells, pintura entre els dits. Si fa molts anys, o pocs, que et talles les ungles dels peus, i si ho fas lentament i amb cura. Si has llegit mai res tan insuportablement bell que t’ha trencat la veu i t’ha deixat sense paraules quan algú, distret, sense veure el llibre entre les mans, t’interrompia per demanar-te si ja havies comprat el pa. Què hi fas, aquí, i per què. Et preguntaria tot això, i tantes coses. Però no hi sóc, sóc tan lluny que gairebé no existeixo. La meva veu ets tu, i ets tu i ningú més que et preguntes tot això, i tantes coses que no diràs en veu alta perquè, al cap i a la fi, són un secret, ara mateix, entre tu i jo. Acaba, doncs, el ritual. Tapa l’ampolla, guarda’l bé.

La possibilité d’une île

In inficcions on 6 Setembre 2011 at 10:58 am

M’expliques la teva nit de copes i dones boniques, la morena que et tira la canya,  i voldria dir-te que endavant, que segueixis l’instint fins al seu pis, que la duguis si cal al teu llit. Potser encara fa olor del nostre sexe més recent, però ella notarà només les teves mans als malucs, les ganes de descordar-te la camisa i el cinturó, l’impuls de posar-se’t a la boca i ofegar-se de desig.

Una morena no vol dir res, és pràcticament el mateix que quan et toques davant el youporn. Una morena és la possibilitat d’una illa en mig d’aquest oceà que nedem plegats i que, de vegades, de tan vast, fa por. Una morena és la confirmació que amb amor es folla millor, que quan fa mil vegades que ressegueixes el contorn d’algú cada mil·límetre pren sentit, cada gest es fa precís, cada orgasme és més intens que l’anterior.

Penso, llavors, on posaria la ratlla. Si la morena em sembla bé, però aquella amiga amb qui vas a fer una copa i a xerrar de les vostres coses, aquella amiga que sé que et voldria de nou a sobre o a sota, però sobretot a dins, també seria tan fàcil de transigir. Ella veu el que veig jo, ella veu més enllà de les espatlles amples i el cul perfecte, ella veu l’home que arribaràs a ser i és segurament això el que afua el seu desig, com afua el meu cada cop que miro dins els teus ulls tan verds.

Llavors, de sobte, la possibilitat d’una illa es torna intuïció de naufragi, tempesta de gelos, pluja d’inseguretat, necessitat d’un salvavides en forma d’abraçada o de petó, de frase tendra que em convenci que, quan les mires a elles, no hi veus el mateix que quan em mires a mi. Que el seu cos més gran o més jove, que els seus pits més plens o més petits són en realitat accessoris, paisatges que veurem, al cap dels anys, des del vaixell de somnis que ens estem construint.

Que es faci la llum

In esvoranc on 4 Setembre 2011 at 11:58 am

Un dia, de sobte, saps dir. Sons, síl·labes senzilles, patrons suprasegmentals, paraules curtes, petites frases agramaticals. Et corregeixen, t’ensenyen paraules noves, t’envien a escola. Durant molts anys, molts, aprens a dir. Aprens a anomenar el concret i l’abstracte, i mires de caçar les idees amb més precisió cada dia. Dediques pràcticament la teva vida a dir en la teva llengua i en les dels altres. Desemboliques expressions com si fossin regals, dibuixes sobre el paper, sobre el teclat, en l’aire tèrbol de la tarda, tot el que et passa pel cap. Dir és la clau de tots els panys, reals i imaginaris. Saps que la paraula adient pot aconseguir que no et posin la multa, o que ell et miri com et mira quan es voldria desfer.

I un dia, de sobte, ja no. Dius, és clar que sí. Però aprens a callar. Calles petites decepcions o grans tragèdies. Calles un desig o una cançó. Calles tant que omples el silenci de paraules, com per despistar. Calles fins i tot quan podria semblar que dius massa. Calles perquè saps que el verb fa la realitat, i vols anar amb compte amb el que fas. Calles perquè si diguessis faria mal. Calles perquè tens por d’aquest poder de convocar fantasmes, perquè saps que si somrius i no dius res o dius alguna cosa amable és més fàcil passar el dia, que és com dir l’eternitat.

Vigila, però. Si no trobes l’equilibri podries esclatar.

El principi de la comoditat

In fent amics on 2 Setembre 2011 at 7:39 am

M. i S. van llançar la tele per la finestra el dia que la seva filla la va engegar sense demanar permís. “No pot ser!”, va dir M. en sortir de la dutxa i trobar-se la petita R. bocabadada davant un ‘debat’. “Innacceptable!”, va fer S. I, mentre un obria la finestra, l’altra treia una força increïble des del fons dels seus instints maternals i feia una cistella perfecta al contenidor de l’altra banda del carrer, que estava convenientment obert.

Van passar plàcidament els anys fins que, l’estiu que R. en feia set, van arribar a l’apartament que havien llogat a la platja totalment equipat. A més de rentaplats i rentadora-assecadora d’última generació, hi van trobar una televisió de plasma que ocupava el lloc central del menjador. “Mireu, hi ha una tele!” va fer R., amb il·lusió. Era l’única de la classe que no en tenia i veia davant seu la possibilitat de descobrir finalment què coi feia tan interessant el Picatxu que, així en abstracte, li semblava més aviat absurd. “La puc engegar?”, va demanar R. amb emoció evident. M. i S. es van mirar. “Són vacances…” va fer M. “Si la mira una estona no passa res…” va fer S. I així va ser com R. va descobrir el comandament a distància amb infinits canals a la seva disposició.

M. i S. van desfer les maletes, van organitzar les coses i, de sobte, davant el llit blanc i immaculat, es van mirar. La casa estava en silenci, tret del so sord de la televisió. Per primer cop des que havia nascut R., van fer junts la migdiada.

Aquelles tres setmanes de sol i platja M. i S. van descobrir la fórmula de la tranquil·litat. Quan R. demanava si podia engegar la tele, es miraven. “Jo hauria de netejar el lavabo”, feia M. “I mentrestant jo puc anar a comprar”, deia S. I així M. va tornar a llegir a les tardes, S. va començar a escriure contes. R., mentrestant, es posava al dia de tot el que s’havia perdut els últims anys. Quan va arribar el moment de tornar a casa, tots tres es van mirar amb recança l’aparell. “Potser en podríem comprar una”, va dir M. “Però només podràs mirar-la mitja hora cada dia”, va fer S. R. somreia. Ara que els seus pares havien descobert el principi de la comoditat, estava segura que només li calia posar-se una mica més pesada del compte perquè li permetessin la dosi desitjada de dibuixos animats i anuncis en technicolor.

*[publicat a la columna “Fent amics”, al diari Público, el 14/08/2011]