parole, parole, parole

Archive for Mai de 2012|Monthly archive page

22.222 raons per escriure’t

In paraules on 18 Mai 2012 at 6:41 pm

Ha tornat a passar, gairebé sense adonar-nos-en. Un altre número dels que m’agraden, que aprofito per recordar que us recordo. Que us agraeixo que passeu a veure’m. Que ja ens coneixem, o no, però que aquesta finestra és les meves ganes de saber de vosaltres, de pensar en veu alta, de sorprendre’m quan m’escriviu per dir-me que us heu declarat amb un text que heu trobat per aquí, o que no esteu d’acord amb això que dic.

Així que gràcies. No gaire cosa més, només gràcies.

Anuncis

Home is a state of mind

In paraules on 15 Mai 2012 at 11:50 pm

Com un cercle que vol tancar-se torno al país on vaig enamorar-me de tu, ara fa un any, sota un sol esclatant que cegava la tempesta. Et sembla estrany que m’enamorés de tu si no hi eres, si no et coneixia el tacte, si les nostres converses eren llargs monòlegs escrits en missatges de correu electrònic que travessaven Europa i oceans d’obstacles.

Podria cedir a una sensibleria fàcil i rellegir aquelles paraules, obrir el quadern blau que vaig omplir i tornar als pensaments confusos d’aquells dies en què tot semblava més difícil del que va ser en realitat. Però gairebé m’estimo més escriure’t ara que no ens sent ningú i puc dir, ben alt, que no vaig equivocar-me.

Passaran les hores al congrés, dinaré amb coneguts i parlarem del temps, faré les meves xerrades a la universitat amb posat de dona que sap de què parla. I sovint no seré enlloc, sovint seré només records de mans que es troben i amics que es besen i cels que s’obren i llunes que tornen cada mes per recordar una nit passada.

La major part del temps, però, pensaré de quin color pintarem les parets i on posarem tota la roba dels quatre. Com endreçarem els llibres, ara que no em fa por que es barregin, i a qui regalaré els que tenim repetits. Perquè deia que el cercle es tanca però no; som espirals que tendeixen a l’infinit, som espirals que s’abracen.

Ma liberté

In cròniques de la veritat aparent on 15 Mai 2012 at 12:08 pm

La sortida fàcil és que la culpa sigui dels altres. Que tot sigui un niu de corrupció i d’immundícia, que no hi hagi un pam de net enlloc, que s’estenguin les conxorxes per cada cèl·lula del cos malalt del món. Que aquell sigui allà perquè s’ha enllitat amb l’altre, o que aquella hagi arribat aquí perquè és filla d’algú o perquè s’arrossega o perquè té unes mamelles com síndries i un escot per ensenyar-les.

Se sap que és possible viure per sempre amb aquesta actitud. Que cada fracàs no sigui un fracàs propi, sinó el triomf del mal dels altres. Que el “jo ho faig tot bé, no m’equivoco mai” sigui un mantra que permeti dormir  raonablement bé a les nits, que faci fàcil ofegar la veu que diu que no, que no pot ser, que només déu és infal·lible i no està gaire clar que existeixi.

Però si vius així per sempre no coneixeràs l’alliberament de dir “tens raó”, no sabràs l’alegria d’equivocar-se i, el pròxim cop, fer-ho més bé. No podràs assaborir l’èxit, si t’arriba, perquè hauràs d’acceptar que te l’han regalat també conspiracions alienes, acceptar que ara ets tu la puta que s’ha venut el cul pel preu d’un pedestal petit i brut.

No diré que la vida sigui justa; no fotem. Però saber que sempre es pot decidir (ni que, en última instància, ens quedi només la possibilitat de decidir morir) em desfà les cadenes, em desentela els vidres, em fa sentir que és a les meves mans, com a mínim, una petita part del meu destí. Crec que la felicitat descansa aquí.

Here comes the sun

In esvoranc on 11 Mai 2012 at 9:18 am

De vegades escric coses que em fan por. No és por del ganivet que s’enfonsa en la carn, ni de la sang que brolla del buit. És por de llegir-ho i no saber d’on surt, mirar-me la pantalla, les mans, i no saber per què els dits han descrit aquests camins concrets sobre el teclat, d’on surt la foscor que esperona l’ànsia, com he arribat a conformar, amb la fredor de qui no se sap la ràbia, les línies que m’esgarrapen les retines.

Sóc cautelosa, llavors. Guardo el text en una carpeta que diu “fràgil” i em dono el temps que em cal per tornar-hi, un dia, més endavant. Em dic que no és que ho deixi per més tard perquè tingui por, em dic que està demostrat que ara entenc coses de mi que no entenia fa vint anys.

De vegades escric coses que em fan por. En dies com avui, que arriba el sol i és primavera i somric molt. De vegades em faig por, i escric, llavors.

Talaies

In és música viure on 6 Mai 2012 at 9:51 am

Em poso talons per no sentir-te tan alta ara que véns a ensenyar-me un pèl que et sortirà a l’aixella, ara que vesteixes les meves samarretes amb orgull, ara que encara et trec (gairebé) un cap i no vull perdre la perspectiva dels teus ulls mirant-me en contrapicat quan em demanes pa amb xocolata.

Em poso talons per clavar-te una mica més a terra, com qui demana que triguis a marxar, que m’abracis encara la cintura uns mesos més, que m’agafis la mà per travessar el carrer encara que ja sàpigues mirar a un cantó i a l’altre.

Em poso talons per tenir un horitzó un pèl més llarg, per veure’t més entona quan comencis a caminar paisatge enllà, perquè el braç arribi més alt quan et faci adéu amb la mà i et desitgi bon viatge des d’aquí, des del trosset de terra on em claven les sabates que, per veure’t créixer, m’he calçat.