parole, parole, parole

Archive for agost de 2011|Monthly archive page

Els dies que vindran

In paraules on 29 agost 2011 at 12:57 pm

Fa setmanes que la tinc allà, a dins del tren, sense acabar de decidir on enviar-la. Penso si podria ser feliç amb M., o si li convé més O. Penso si potser no hauria d’engegar-los a tots dos i anar-se’n molt lluny, a algun lloc amb platja, i mirar el mar fins que l’adormin les onades. Penso si aquest abandonar-la per altres projectes que em semblen més urgents no és una forma d’infidelitat imperdonable. Si sabrà tenir paciència i esperar que acabi el conte sobre S. o els textos absurds amb què omplo pàgines i pàgines com si estigués vivint a principi de s. XX i encara pogués inventar-me l’avantguarda.

Ella és pacient, és clar. Cada cop que vaig a veure-la és allà, esperant amb la mirada absent, com si tot això no anés amb ella i, en realitat, ja hagués decidit què farà. Com si simplement esperés que jo posi els dits sobre el teclat per anar-me dictant el destí que ha triat. De moment, però, hi ha S., més atractiva, més viva, més passional. De moment S. és l’amant i ella una mena de germana que em coneix i sap que, un cop em passi la febre, voldré una dona tranquil·la amb qui parlar.

De moment, ella em mira de lluny i somriu davant aquesta fràgil felicitat que es construeix a cops de sort, a força d’acceptar tots els regals que arriben sense que calgui merèixer res més que respirar. De vegades, escriure, més que viure les vides que et faltaran, és fer-te amics que t’esperen per quan s’acabi la bona ratxa i tinguis ganes de plorar.

La lenta màquina del desamor

In paraules on 23 agost 2011 at 10:47 am

Ja no recordo els teus gestos, ni com t’apartava el serrell per besar-te. No recordo els matins ni les tardes, les promeses ni la ràbia. Aquella cançó que cantaves, com plegaves els llençols, com menjaves els préssecs, com em criticaves. Sobretot, no recordo els teus ulls mirant-me tan intensament que volia amagar-me.

Tu, segurament, tampoc recordes. Els records són estranys, arriben quan volen i imposen el seu ordre salvatge. T’arrenquen de la platja i se t’enduen a un hivern fred, amb tres pams de neu a fora i una llar de foc que s’apaga. De vegades et plouen a sobre, i de vegades no volen venir per molt que els conjuris amb paraules.

No, ja no et recordo. Em ve al cap, en canvi, el Bolero de Cortázar (y de pie ante el espejo interrogándose / cada uno a sí mismo), pensant en el mirall que hauríem volgut ser una de l’altra. Pensant en tot el fum que no ens deixava veure el foc. Pensant en tots els arbres que ens van ofegar el bosc. Pensant que penso massa, que sempre he pensat massa, que pensar és una manera de viure l’oxímoron sense violentar-se gaire. I pensant que penso que pensava, veig que no, que no vam ser el que volíem. I ja no ens recordo, amor.

Fill in the blank

In inficcions on 20 agost 2011 at 2:25 pm

Comprem anada i tornada tot i que sabem que no voldrem, de cap manera, abandonar el paradís, les hores vives de no fer res, les copes amb els amics, les llargues estones al sol cultivant una bella inactivitat i un possible càncer de pell. Comprem anada i tornada i estudiem l’opció d’allargar el viatge, d’allargar el petit bassal de suor que voldríem alimentar plegats. Comprem anada i tornada tot i que, en el fons, ens estimaríem més un bitllet obert.

Jo et diria que no pateixis, que el paradís és a fora però si vols el sintetitzem. Que un cop acumulada una certa quantitat d’hores de felicitat pura podem escriure, jo al meu quadern blau, tu al teu quadern vermell, una recepta per treure de la butxaca quan el sol faci tres dies que no ve a dir-nos res. A la maleta, deixem-hi un foradet. Si vols l’omplin de sorra calenta, si vols l’omplim de sexe impacient. Si vols el deixem buit, com un interrogant que ja respondrem. En el fons, comprar anada i tornada és confiar que el futur existeix. Véns?

Z

In tria la teva aventura on 17 agost 2011 at 1:00 pm

Va arribar el sexe, com totes les coses. Esmalt blau de foc elèctric, bombolles com fars com estius. I llavors quasi res, tu i jo i aquell submarí que volava…

As time goes by

In inficcions on 9 agost 2011 at 12:55 pm

Et diuen “jove” com si fos un insult, com si fos un elogi. Com si tu hi tinguessis res a veure, com si fos un mèrit o un demèrit haver nascut precisament el dia aquell, i no vint anys abans, o cent. Et diuen “jove” amb cara de “pobre desgraciat”, amb cara de “si jo tingués la teva edat…”. Et diuen “jove” i volen dir menyspreu o enveja d’alguna cosa que no ets tu, d’alguna cosa que podrien haver estat ells fa uns anys.

I tu, que comences a entrar en aquella edat en què és més hora de complir que de prometre, mires les arrugues al mirall, els cabells blancs que apareixen en llocs inesperats. Mires el currículum i comptes les línies que volen demostrar que sí, que ets un home de profit. Mires el compte bancari i les perspectives de futur. Mires el que veuen els altres perquè la resta, el més important, el que ets de veritat, no és tan fàcil de valorar.

La temptació és dir-te que cremis el currículum, però ja sé que no pot ser. Endreça’l una estona en un calaix, doncs.  Oblida la hipoteca o el lloguer. I llavors, mirant per la finestra cap al cel clar, abans de decidir cap a on vols tirar, pensa què voldràs recordar d’aquí a cinquanta anys. Perquè hi haurà una tarda de diumenge, d’aquí a molt de temps, que et diran “vell”, com qui diu un elogi o un insult, com qui diu “experiència” o “decrepitud”. I aquella tarda voldria veure’t somriure, i que aquest somriure fos un mirar enrere que volgués dir “Sí, he viscut”.

Wash me clean

In esvoranc on 5 agost 2011 at 12:10 am

Tu no viuràs, segurament, la porta del malson obrint la nit. El pes dens de la fosca tallat abruptament per un crit agut que surt de l’estómac i t’ofega els pulmons. La suor que se t’enfila per les temples i et davalla des del pit fins al melic. Tu no viuràs, no crec, el pànic de saber que la por de veritat és la vigília, que és quan recordes que respires que voldries oblidar el que és respirar. Les hores que s’allarguen fins a l’alba, la son que t’enganya un altre cop i et porta de la por d’estar viu a la por dels somnis que recreen els records clavats amb ràbia a les parets.

I si ara m’aixeco i faig amb força cada passa, si ara m’obligo a decidir que deu metres no són tants i obro el calaix, si ara agafo el ganivet més gran que tinc i em miro els ulls a la fulla esmolada que esquartera el neguit, és perquè tu no viuràs, diria, l’empenta de la mort que et força a viure, la nàusea del batec a dins el pit.

Xxxt. Obro la porta. No faig cap fressa. Si se sent res és només la sang que encara no raja. Ronques, com un porc o com un imbècil. Indolent, ronques com qui té tots els instints satisfets però somia encara pastís de xocolata o tailandeses de pocs anys sobre la taula. Ronques i el ronc em dóna el ritme, em diu el lloc precís on descarregar-me de tantes hores d’esperar, sense moure’m, que vinguessis un altre cop a esquinçar-me tots els somnis. Ronques però ja no ronques perquè hi ha algú que crida i podries ser tu però crec que sóc jo. I, en aquest crit, que és més lleuger, que és més antic, finalment visc. Tu no. Tu no viuràs, segurament.

Si és que hi ha futur, si us plau que sigui amb nata

In és música viure on 2 agost 2011 at 8:50 am

Hi ha aquell dia que penses tres minuts més del compte. El cafè triga a fer-se i et trobes mirant el sostre com qui busca l’aranya, i no hi és però podria ser-hi, i la idea de l’aranya fent-se seu un raconet embruta ja la cantonada nord-est de la cuina. I mentre penses si, en el cas que hi hagués una aranya, caldria matar-la o deixar que es mengés els mosquits, se’t socarrimen les torrades. Talles més pà, abaixes la intesitat de la torradora, treus la mantega i la melmelada.

Hi ha hagut altres aranyes en altres sostres, hi ha hagut el dia en què de sobte t’hi fixes i, com si hagués estat d’un moment a l’altre, allà on el abans tot era blanc de pintura blanca hi ha una catedral de fils de seda que pren massa aire. L’olor del cafè cremat et torna a ara, a aquest espai de sostre immaculat, a aquesta finestra sense núvols que vol ser agost, matí tranquil d’ocells al riu. A ell, que mig endormiscat ha trobat a faltar el teu cos al seu costat, entra a la cuina i tanca el foc, et fa un petó, et mira de prop mentre tu intentes deixar d’examinar el sostre.

-Estàs bé? Fas cara de flipada.

-Crec que de sobte em fan por les aranyes.

-A mi també. Si n’hi ha cap, ens amaguem sota els llençols fins que se’n vagi. O passem l’aspiradora pel sostre un cop per setmana i així no vindran.

-Merda, se m’han tornat a cremar les torrades. No hi ha més pa.

I us vestiu de qualsevol manera perquè heu decidit baixar a esmorzar a la granja, potser un suís i melindros per sucar.  Tanqueu darrere vostre la porta de la casa on encara no hi ha aranyes, on potser no n’hi haurà. I la por compartida es troba ridícula, s’avergoneix i se’n va; ara mateix no hi cap.