La dame à la louve

Sóc ionqui de la passió, què hi farem. M’omple i m’activa i m’és (goso afegir-hi “gairebé”?) l’únic motiu per viure. Per algunes persones, per alguns llibres, per algunes hores passades escrivint o traduint o maquinant projectes nous. La passió de la carn, és clar, però sobretot del somriure.

La passió, com una flor que se m’obre al pit i no em deixa respirar de pura alegria. La passió, aquesta dèspota inconstant que tan aviat com arriba se’n va i et deixa al llit, jaient amb l’apatia.

Avui regirava llibres antics, de fa més de cent anys, buscant-hi un motiu per alçar-me, i hi he trobat uns contes com mans que venien a sacsejar-me. Avui he trobat la passió entre les lletres, i m’he resignat a estimar-les.

Com quan tenia setze anys, la tarda i un llibre. I tota la vida per endavant, l’estona que duren les paraules.

44.444 motius per no buscar excuses

En aquest blog no se celebren els aniversaris. Se celebren xifres com 11.111, 22.222 o 33.333. Els que veniu de fa temps ja ho sabeu.

Sense ni adonar-me’n, en la calma aparent de l’estiu, hem arribat a les 44.444 visites. Que no us enganyi el ritme lent d’aquestes darreres setmanes: estic vivint intensament per escriure-ho tot les nits d’hivern en què em calgui refugiar-me.

I continueu passant de tant en tant, que casa meva es casa nostra i tal i qual.

Ah, i gràcies.

Cintes, botons, llibres

La dona que desperta quan somia tanca el llum, mira per últim cop les fotos que S. li ha enviat al mòbil, somriu, s’estira. Ronca al seu costat el marit, molt suau, sense estridències. Molt com és ell, ni excitant ni enervant ni apassionant ni molest. Suau, gastat, tebi. La dona que desperta quan somia tanca els ulls, recolza el cap sobre l’espatlla del marit, costum dels anys. Disposada a viure intensament, s’adorm.

S’adorm i somia. La camisa d’S., la camisa a mig descordar d’S., que en realitat és ara un llibre. I ella, com qui descorda els botons, passa les pàgines; com qui busca un mugró, arriba a la cinta vermella que marca el capítol que vol encetar. En el somni, en la lucidesa absurda del somni, sap que les lletres li diuen sal i li diuen besa’m, i llegeix cada pàgina i devora i s’hi enfila, i al final el llibre obert és una catifa que s’enlaira i l’enlaira i ella vola, per fi desperta de veritat mentre somia.

A les set, el despertador. El marit que remuga suaument, que es gira, que es lleva, que li ofereix un cafè. Ella que diu que no, que avui entra més tard, que vol dormir una mica més. La dona que viu de veritat quan somia no vol despertar, avui. Vol posar-se a escriure, enviar-li a S. les fotos de la cinta vermella que adornarà el seu primer llibre. I que S. li descordi, botó a botó, la camisa.

33.333 excuses per escriure’t

Com cada cop que passem un capicua així de bonic, vinc a dir-te que no sé qui ets però m’agrada que vinguis. I no se m’acut res a dir que no hagi dit ja aquí o aquí, així que simplement multiplica-ho per tres. Ah, i afegeix-hi una abraçada, ara que ens coneixem una mica més, si em permets.

Promeses potencials

La temptació és dir-te que no et puc prometre res. Que el futur és un full en blanc, o un llençol net que perdrem en alguna bugada. Que no tinc cap garantia de viure més enllà d’ara mateix i que prometre res seria oferir-te un temps que no sé si tinc. La temptació és espolsar-se compromisos, no prometre, no oferir. La temptació és anar fent, qui dia passa any empeny, i sorprendre’s quan arriba el fred.

Podria prometre-ho tot, també. Només es poden complir les promeses que s’han fet, només aconsegueixes el que ets capaç de proposar-te, diu que diu. I llavors una incomoditat a l’estómac que fa que no, que si miro enrere veig que he tingut al palmell de la mà tot de coses que no havia imaginat que existissin. Que he arribat a platges desconegudes just quan sortia el sol i parava el vent, que he escrit línies inversemblants al currículum, que si fa deu anys m’haguessin ensenyat per un foradet la vida d’ara hauria cridat d’alegria però, sobretot, d’incredulitat.

Així, si vols, quedem que t’ho puc prometre tot, però no ho faré. Que no és que defugi responsabilitats o que no em cregui aquest castell de vent. Que, simplement, esperarem amb els ulls oberts a veure on ens porten els dies. Sembla que són savis i tenen més imaginació que el meu pobre cervell.

Bufa el vent

Perquè és diumenge i demà tornarà a ser-ho, els arbres que omplen la finestra, el sol amable, la tarda tota, semblen eterns. Falta poc perquè torni a ser el meu aniversari i faig plans com si estigués molt segura que he d’arribar-hi, com si fos impossible un camió aixafant-me aquest final dels trenta-quatre o un atac de cor incomprensible.

El dia que en faré trenta-cinc arribarà a les llibreries, tant si hi sóc com si no, La mala reputació. És un llibre petit, com tot el que escric, i hi ha contes de fa molts anys i contes de fa pocs mesos. L’editor m’ha tolerat tots els canvis que li he demanat, i he comptat amb una lectora de luxe que m’ha criticat amb la duresa de qui no té por de fer-te mal. De fet, diria que m’ha fet molt de bé.

No sé si és normal estar més nerviosa que quan va sortir el primer llibre. No sé si és normal anar-me’l mirant buscant un error tipogràfic a la coberta que hagi passat desapercebut a les quinze persones que se l’han mirada abans d’enviar-la a impremta. No sé si és normal somiar que el dia de la presentació s’acaba el món, amb una pluja fina i la llum més agradable que he vist mai.

El cas és que fa vent, i les fulles diuen coses que no entenc, i la finestra sembla un mar de purpurina. El cas és que em faig gran, i sé que els 35, si encara sóc aquí, seran un any de créixer. Perquè bufa el vent i encara sóc viva, d’aquí a uns dies farem una festa. Presentarem el meu llibre, brindarem a la salut de reputacions absurdes, abraçarem fort els amics i somriurem als que acabem de conèixer. Si encara sóc aquí, vine’m a veure.

Bi sagardo, mesedez

Aquest estiu m’han volgut somriure les casualitats, com fa l’efecte que em passa sovint. Podria ser que les causalitats no hi tinguessin res a veure i fos jo qui traça el fil benèvol que uneix els fets que m’atropellen. Que, massa acostumada a una realitat fosca, qualsevol raig de sol que em cau al damunt em sembli una benedicció, tot i que acabi cremant-me la pell. El cas és que m’havia reservat uns dies de setembre per a una feina que finalment s’ha cancel·lat amb l’excusa universal de fa un temps, i l’atzar ha volgut que la gent del projecte Hugoenea tingués uns dies buida la caseta de Pasaia i m’hi volguessin. Bé, ens hi volguessin, perquè per aquelles coincidències felices, hi ha un poeta que també té uns dies lliures i hem decidit allunyar-nos de tot per acostar-nos una mica i escriure plegats.

Avui, després d’uns dies a Iruña, a Bilbo, a Gasteiz, passejant per carrers i museus, xerrant amb amics i desconeguts, descobrint petits bars i grans restaurants, hem arribat a aquest poblet de costa on els nens es banyen encara que no faci sol.

Sospitem que ens queden per descobrir molts racons, però el que hem vist de moment és vida senzilla que convida a escriure. Duia sota el braç un plec de poemes tristos que, veient la llum que banya la plaça major, acabaran transformats en alguna cosa més brillant. Avui, i fins al dia que toqui tornar a la vida real, tenim cambra deixada, llibres, llibretes, ordinadors, taules, llits, sidra, pernil del bo, i una finestra al mar que crec que ens fa sentir-nos amples i amb ganes d’estimar la vida.

Bella, terrible

Arribarà el futur i serà tu com no t’imagines, tu més gran, tu recordant aquesta tarda. Arribarà el futur, que sempre arriba, i tot el que ara et sembla urgent i imprescindible serà un record vague, o no serà. En faràs trenta, cinquanta, vuitanta, si hi ha sort. Totes les cèl·lules del teu cos hauran canviat, tu no seràs tu però sí, ja m’entens.

No puc dir-te res de com seran els deu anys que t’esperen, els vint, els trenta. Puc dir-te que em recordo prenent sobre la marxa les decisions que em van canviar la vida, que em recordo no dubtant tant com ara em sembla raonable. Em recordo decidida i confiada, a estones brillant, a estones estúpida.

I si ara que et doblo l’edat em veig amb cor de dir-te que siguis lliure, que paguis el preu de la incomprensió dels altres, que no et tallis les ales, també he de dir que sé amb quina tendresa em miraria algú de setanta, pobra noia que es pensa que ho sap tot de la vida.

Arribarà el futur i seré jo com no m’imagino. Trobaré pels calaixos les cartes que no hauré enviat, potser n’hi haurà una dient-te que passa molt ràpid i molt lenta, la vida. Que és bella i terrible. Tindré les mans tacades, la pell fina i rebregada. M’asseuré davant el capvespre, deixaré caure les parpelles. Arribarà la mort, que sempre arriba.

Pourquoi tu m’appelles déjà alors que je viens à peine de naître

Els núvols de cotó de sucre, per si sols, són estèrils. S’hi està bé, són flonjos i dolços i fins i tot bonics, in a corny sort of way, però del tot estèrils. Això ho sap qualsevol que hagi viscut una temporada obliviously happy, totalment satisfet en cos i ànima, sovint sota els efectes de l’enamorament més virulent o la serotonina més potent, depèn a qui es demani.

Per sort, de tant en tant, we get a little spank, un descens brusc de la progesterona i els estrògens, o una mini crisi existencial (depèn a qui es demani) i ens escarrassem a omplir de significat un verb tan buit com “ser”. Qui sap si no busquem atributs aliens (antics o recents) que complementin el subjecte, i la crisi, en realitat, no és només una excusa per a la còpula, if you know what I mean.

El cas és que arriba un dia que tornes a escriure haikus, una mica per costum, una mica per avorriment, una mica perquè hi ha coses que, si es diuen en més de disset síl·labes, podrien fer estralls. I pastes la pasta enganxosa que deixen els núvols de cotó de sucre quan es barregen amb aigua, amb suor, amb secrecions diverses. I en fas una obra bella i efímera que demà, sota el sol radiant de l’enamorament (tossut i persistent malgrat profecies malintencionades i estudis científics perversos), s’anirà eixugant fins ser només pols de sucre i llàgrimes dins el magnífic desert de l’amor, en què la creació no és més que un miratge, for all it’s worth.

[Reciclat de juny de 2009. Tempus fugit!]

22.222 raons per escriure’t

Ha tornat a passar, gairebé sense adonar-nos-en. Un altre número dels que m’agraden, que aprofito per recordar que us recordo. Que us agraeixo que passeu a veure’m. Que ja ens coneixem, o no, però que aquesta finestra és les meves ganes de saber de vosaltres, de pensar en veu alta, de sorprendre’m quan m’escriviu per dir-me que us heu declarat amb un text que heu trobat per aquí, o que no esteu d’acord amb això que dic.

Així que gràcies. No gaire cosa més, només gràcies.