Mare nostra

No he anat al mar, aquest estiu. L’he vist de lluny, sense voler, sense mirar-lo gaire. No he anat al mar ni m’hi he banyat, ni he fet el mort, panxa enlaire, amb la seguretat de qui sap que cal només tombar-se per tornar a respirar, fer quatre braçades per arribar a la vora on algú t’acull, on tens la casa.

No he anat al mar i pensava que era casualitat, fins que he recordat que hi vaig dimecres, al mar, que hi duré els nens i farem castells. Ho he recordat i un malestar, una nàusea. Una vergonya d’anar al mar a ser feliç, impunement. Miraré el blau i veuré morts, morts de veritat. I ara, ara què?

Penso llavors en el meu cel, en l’aire que he respirat des que vaig néixer, en el cel que és el mateix que veuen elles. Les que moren de gana, les que són mutilades, les que assenten i callen. I aguanto la respiració un moment tan llarg com puc.

Era petita, jo, però ho recordo bé. Al barri es repartia el que hi havia, i si a la veïna no li arribava la setmanada fèiem allargar les llenties. I no sabíem el conte de la sopa de pedres però la fèiem igual, amb el que portava cadascú, i era trist però rèiem igual. Com voldria, avui, que truqués algú a la porta, que dugués una pedra i una olla d’aigua, i tirar-hi les llenties, els tomàquets, les patates que no em cal menjar. Com voldria, dimecres, trobar-me amb una altra família al mar, i compartir l’entrepà. Que tot fos tan fàcil, i tornar a respirar.

Saps? Tinc dues mans. Posa-hi les teves, fem un pont. O empenyem fort, que salti algú de molt amunt i voli enllà, i ens deixi estar. Tinc dues mans que no serveixen per a res, avui, si no és per plorar un text que diu que no he anat al mar, aquest estiu, ni hi vull anar. Vine, posa-hi les teves. Fem un pont. I que la mar sigui la mare, i que ens aculli. Que sigui només la tomba dels que viuen de la mort.

Que guanyi la gana

Falten dies, encara. Ara la logística és mes complicada que abans, no podem rebolcar-nos en qualsevol racó com salvatges. Falten dies perquè ens trobem, perquè no hi hagi nens, perquè pugui convidar-te al meu sofà o deixar-me arrossegar a la teva dutxa. Falten dies i administro generosament l’excitació de l’espera.

“Aquesta vegada no serviran les paraules”, has dit. “Aquesta vegada t’hauràs de treure les calces”. “Arrenca-me-les”, l’única resposta adequada.

Ara penso com em depilaré, si molt o poc o gens. Si voldràs passar la mà i trobar-me llisa o si preferiràs les pessigolles de la pell afaitada de fa alguns dies. Més tard, si em posaré el vestit que més t’agrada, i si és realment el que jo crec o algun altre. Si em pintaré els llavis de vermell o de rosa pàl·lid, si un push-up o res de res. Penso, en definitiva, com agradar-te.

Llavors m’escolto pensar i tinc ganes de bufetejar-me. Ganes que em tinguis com jo vulgui, de fer-me prendre amb tendresa o amb violència seguint només els meus designis. Ganes de deixar-te amb les ganes. Ganes de fer-te pagar les ganes.

Aniré, un dia d’aquests, a comprar-me unes calces. Unes per a tu i prou, perquè puguis arrencar-me-les. I no t’ho posaré fàcil. Hauràs de venir ben armada.