Fotogaleria de la tragèdia?

Com a col·lectiu, podem afirmar que la necessitat de saber és el que ens ha portat fins aquí. Si “aquí” és un lloc desitjable és discutible, però en principi donem per fet que saber és bo, i creiem que saber més ens ha de portar a llocs millors. Aquesta set de saber, i sobretot la manera com alguns mitjans fan negoci d’apagar-la, està mostrant els racons més foscos arran de l’accident d’ahir a Galícia.

Entenc que una catàstrofe d’aquesta importància ens fa voler saber-ne més detalls. Explicar la tragèdia (què ha passat però, sobretot, per què) és una manera de mirar de superar-la i, per tant, és natural que engeguem la televisió o la ràdio, que obrim el diari o ens connectem a les xarxes socials per mirar de fer-nos una idea com més clara millor de com ha anat.

No he volgut veure el vídeo del descarrilament ni les fotografies del desastre. En tinc prou amb els articles que parlen de més de setanta morts i més de cent trenta ferits. En tinc prou per imaginar el dolor de les famílies, la por dels supervivients. Sí que he llegit, en canvi, alguns comentaris que em fan pensar si calen tots els detalls (sobretot gràfics) que s’estan fent circular.

Estem tan acostumats a la immediatesa, a veure en directe com cauen les torres bessones o a tenir de seguida el vídeo d’un tsunami a l’altra punta del món, que no ens aturem a pensar si cal, ni si ens fa cap bé.

Si algú que m’estimo hagués anat en aquest tren, no voldria la temptació de poder buscar-lo a les imatges que circulen. A la resta, als que ens sentim afectats perquè humani nihil a me alienum puto, què ens aporta veure sang i fetge en directe? Què podem construir en positiu, de presenciar l’horror en directe des del sofà de casa?

Al meu parer, ens aniria bé reaprendre paciència. Esperar que s’investigui el que calgui i, llavors sí, demanar-ne tots els detalls per aprendre del que ha passat i posar tots els mitjans que tinguem perquè no es torni a repetir.

Poder compartir informació de la manera immediata que tenim al nostre abast avui dia té moltíssims avantatges i ens pot fer més lliures, però també demana responsabilitat i sentit comú als que ofereixen les imatges.

Com denuncien alguns a Twitter, no cal fer espectacle de tot. I anirem a llocs millors si gestionem la informació (que donem i que demanem) de manera responsable, respectuosa i atenta.

Tots som (potencialment) estèrils

Darrere la idea que les dones soles o les lesbianes amb parella no haurien de tenir el mateix dret a quedar-se embarassades que les que s’aparellen amb homes hi ha un raonament que molts accepten: no es queden embarassades perquè han triat un estil de vida determinat. Si volen quedar-se embarassades amb recursos públics, que canviïn d’estil de vida. És a dir, que es busquin un mascle pol·linitzador com s’ha fet tota la vida.

Aquest raonament podria tenir la seva lògica (dins l’esquema demencial del masclisme imperant) si no fos perquè, quan s’aplica a les parelles heterosexuals, també fa aigües. Si una heterosexual amb parella no es queda embarassada perquè el mascle que ha triat no és fèrtil, podríem dir-li el mateix que a les altres: que es busqui un mascle pol·linitzador que sigui fèrtil, o que es pagui el caprici de ficar-se al llit amb qui no dóna bons resultats reproductius.

Si veieu com una falta de tacte demanar-li a una dona que vol tenir fills que canviï de parella en cas que l’actual sigui estèril, potser també veureu la falta de tacte de demanar-li a una dona que busqui parella o que es passi a l’altre sexe si vol tenir fills.

Diverses amigues que han intentat inseminar-se utilitzant el sistema públic a Catalunya que paguem entre tots (sí, també dones soles i lesbianes amb parella), han rebut com a resposta que “només poden accedir a aquest servei les persones amb problemes de fertilitat”. Davant d’això, la resposta evident és que tots tenim problemes de fertilitat si estem sols o si anem al llit amb algú del nostre sexe. De moment, no es coneixen casos d’autofertilització espontània o de dones que deixin prenyades altres dones. Per tant, no hi ha problema de fertilitat més greu que la manca de parella (o la manca de parella de l’altre sexe). Per què se suposa que els heterosexuals infèrtils han de tenir més drets que els solters o els homosexuals? La constitució no deia no sé què sobre la no discriminació i la igualtat i blablablà?

Amb tot això vull dir que prou ja de prendre’ns el pèl. Que ens estan inflant els pebrots (metafòrics) una mica massa. I que mira, no tinc previst reproduir-me més pròximament, però tot plegat em fa venir ganes de plantar-me davant la meva ginecòloga i exigir els meus drets reproductius anant al jutjat si cal. A veure qui té nassos de demostrar que, en aquest moment de la meva vida, no tinc cap problema de fertilitat.

A manera d’homenatge

Avui que toca pensar en Espriu a mi em ve al cap, més aviat, l’Àngels Jubany. Jo tenia setze anys i ganes de llegir-ho tot, ella en devia tenir menys de trenta i ganes d’ensenyar-ho tot. Era l’època en què es feien crèdits variables trimestrals i existien professors que es passaven hores preparant assignatures que no comptaven per a la mitjana global, regalant joies que no ens sortirien a selectivitat. Era l’època en què podia fer dues hores setmanals de literatura llatina, tres de literatura universal, dues de catalana obligatòria més dues de catalana optativa, dues d’espanyola obligatòria més dues de sudamericana optativa. Va ser l’època en què més em va agradar “estudiar”, perquè sobretot volia dir llegir i descobrir i meravellar-se.

Em ve al cap l’Àngels Jubany, deia, aquella professora que volia semblar severa però era com l’aigua fresca, i com se li va acudir oferir-nos un trimestre d’Espriu i Rodoreda, més enllà del currículum oficial. Com no va espantar-la la nostra pinta de nois de barriada castellanoparlant. Recordo Tereseta que baixava les escales, i jo amb ella. Recordo la pell de brau i les històries que no van explicar-me els avis que no he tingut. Recordo pensar que Espriu devia patir molt, i que va fer-me pena que ningú li donés la mà, des de la santa supèrbia dels meus setze anys. Recordo que un dia van portar-nos al cementiri d’Arenys, que feia sol i en Lluís (què se’n deu haver fet, d’en Lluís?) i jo caminàvem apartats del grup, segurament criticant algú.

Amb tot això vull dir que sé que hi ha dies que pot semblar ingrat ser l’Àngels Jubany. Que els adolescents no sempre reben assedegats els poemes i els retalls de novel·les que els oferiu. Amb tot això vull dir que continueu intentant-ho, si us plau. D’aquí a vint anys hi haurà algú que recordarà Espriu i no podrà evitar pensar en vosaltres, que els vau regalar una finestra amb vistes al mar. Persevereu. I gràcies per regalar-nos els mots als qui veníem d’altres llengües i hem acabat arrelant en aquesta no tan trista pàtria.