parole, parole, parole

Archive for Abril de 2013|Monthly archive page

Russian Red

In és quan volo que hi veig clar on 28 Abril 2013 at 4:29 pm

Si hagués de resumir aquests dies sense tu (cent set hores, aproximadament), diria només que no saps quant em dura el pintallavis si no hi ets. Que faig fotos i busco wifis que et facin arribar un detall del meu temps, que parlo de tu i somric i tothom ho entén.

Que sí, que la feina, és clar. Que som grans i independents, i no passa res si passem uns dies (cent set hores i vint-i-set minuts, aproximadament) sense veure’ns. Que no cal que et parli cada dia perquè sé que hi ets. Però parlem igualment.

Avui m’he posat aquelles calces que t’agraden, un vestit bonic, una mica de perfum. No m’he pintat els llavis, encara. Esperaré a l’ascensor que porta a la teva porta i davant del mirall trauré el meu russian red perquè em duri, només, l’estona que va del hall al cel. Quaranta-sis segons, aproximadament.

Amistats literals

In cròniques de la veritat aparent on 27 Abril 2013 at 8:46 am

Si l’èxit es mesura pel nivell de felicitat assolit, es pot dir que dimarts vaig triomfar de totes totes. Tant de bo tots els sant jordis que em queden trobi tanta complicitat, tanta alegria i tant d’amor com dimarts.

Image

I, si les voleu veure amb detall, podeu anar aquí.

Projecte firma

In fent amics on 17 Abril 2013 at 1:37 pm

Enguany he decidit no escapar a la humiliació potencial d’asseure’m darrere una taula en mig de la rambla el dia de Sant Jordi amb un bolígraf a la mà, esperant a veure si passa algun despistat que vulgui que li firmi un llibre, ni que no sigui el meu. Enguany he decidit que sí, que m’apunto a un bombardeig, i entre les cinc i les vuit recorreré tres paradetes (Abacus Rambla a les cinc, TR3SC a les sis, La Central a les set).

He pensat que, ja que seré allà, podria aprofitar per divertir-me… i he ideat un miniprojecte fotogràfic (ja sabeu que m’agrada fer fotos). Així, us demano que vingueu a veure’m i em porteu alguna cosa per firmar. Un post del blog imprès, el guix d’un braç trencat, uns sostenidors vells… Us fotografiaré amb l’objecte (sense que se us vegi la cara, si voleu) i faré alguna cosa amb les fotos (potser una crònica il·lustrada, no ho sé encara exactament) que publicaré al blog.

Si no ve ningú, amenaço de fotografiar les sabates dels passejants, que és un tema fotogràfic recurrent que em fascina. Au, ja ens veurem!

Xxxt…

In és música viure on 14 Abril 2013 at 7:56 pm

Calla, avui que la tarda va estirant-se i el sol voreja encara la muntanya. Calla, no diguis res. Que no surti de dins la joia, que no ho inundi tot la teva llum. Que no se sàpiga que em mires com em mires, que no sàpiga el món com ens mirem. No diguis res i amaga, si pots, tanta tendresa, tant de desig, tanta violència, tant de plaer.

Farem veure que la nit no ha sigut llarga, que aquesta primavera, psè. Que si tinc roges les galtes és el sol, que si canto pels racons és el vinet. Que si sospires, a estones, com si et faltés l’aire, és la típica melangia de diumenge. Farem veure que no passa res.

Calla, que qui diu l’amor és que pot dir-lo, que és abastable, que no és tan immens. Calla, vine, i deixem-nos fer. Que ja ho deia Cortázar; més que fer l’amor, que ens faci ell.

Parler à son père

In és música viure on 9 Abril 2013 at 11:16 am

No hi haurà fotografies ni històries de com el vas conèixer. No hi haurà “tens els seus ulls” o “camines igual que ton pare”. No hi haurà, de fet, pare.

Hi haurà, però, la història de com vas voler-la, molt abans que nasqués. De com vas estimar el seu germà i com el vas perdre, de com vas superar la por i vas atrevir-te a buscar-la a ella. De com un dia, després d’un dinar amb amigues, després de moltes rialles, vas anar a concebre-la.

Hi haurà, sobretot, amor. T’equivocaràs i ploraràs i patiràs i et frustraràs, però hi haurà amor. Aquesta sensació de perill constant que passi alguna cosa hi serà sempre, no t’enganyaré, com un soroll sord, com una alerta a punt de saltar. Però moltes estones l’ofegarà l’alegria, l’ofegarà fins i tot la pau i la calma d’alguns moments.

Hi haurà el dia que llegiràs al sofà mentre ella dibuixa alguna cosa en una llibreta, mentre fa un puzzle, mentre juga amb cotxes o fireta. La miraràs mentre ella no et veu, absorta en el joc, i serà tan cursi com se t’humitegen els ulls i neix un sospir que no t’atreviràs a explicar-ho a ningú.

No hi haurà pare, no. Ni cap buit per omplir, perquè tindreu, teniu, una vida plena.