parole, parole, parole

Archive for Mai de 2011|Monthly archive page

Present imperfet

In paraules on 31 Mai 2011 at 8:07 pm

Avui que els núvols han baixat a prendre la muntanya, i que tot sembla més humit que de costum. Avui que s’acumulen les notícies (no sé si bones o dolentes) i que no vull saber res més del món. Avui que una noia cita Rilke a classe i és com un raig de llum en ple matí. Avui que cal canviar l’oli del cotxe, els llençols dels llits petits, la funda del coixí. Avui que és un dimarts però ja podria ser dimecres, avui que el cel és gris i desmenjat. Avui que els temps no ens van alhora, i tanmateix volen poemes i traduccions dels poemes i petons zeros i uns i espais en blanc. Avui que ja s’acaba, que aviat ja no serà. Avui, doncs, dic escletxa, guspira, escata, fulgor. I el noms de totes les coses s’assemblen al meu nom.

Anuncis

Rocafonda forever, o de nits que caldria repetir

In cròniques de la veritat aparent on 30 Mai 2011 at 5:20 pm

Posats a parlar de divendres, tocaria Plaça Catalunya, flors, pell eriçada, molta gent que no pensa igual però sent que no hi ha dret i surt al carrer. Però tinc un compromís que no m’ho permet, ja em perdonareu. I és que divendres, quan ja ens havíem acabat tota l’aigua i només quedava una gasosa insuportablement dolça i un vi exageradament dolent, vaig prometre que faria la crònica del sopar d’EGB.

La idea seria que Facebook, i un dia trobes no sé qui, i llavors la pàgina del cole, i llavors no sé qui altre més. I hi ha aquell nen que et pegava sistemàticament i a qui fas veure que no veus i creues els dits perquè no et vegi, i llavors pensar: “que tinc més de trenta anys, joder, segurament ara sóc més alta jo que ell”. Com a mínim amb talons. I tants records, tants, que ja no saps quins són els bons i quins són els dolents.

Confesso que l’any passat, quan es va fer el primer, em va fer una mandra infinita. Visc lluny, a l’escola era rara en general i tirant a autista en concret, i no em feia l’efecte que hagués fet cap amic de veritat durant els anys que hi vaig ser. Així que me’l vaig saltar olímpicament. Però aquest any, no ho sé, potser perquè MR m’ha enviat uns missatges tan bonics, potser perquè tenia curiositat per saber què feia tothom, potser perquè em faig gran i se’m fa estrany que hi hagi gent que fa vint anys que no veig, vaig demanar a J que es quedés amb els nens i vaig enfilar cap a Mataró, ciutat postindustrial, capital de comarca, bressol del meu mar particular. I quina nit, senyores, quina nit.

Un bon resum seria JM dient “jo d’això no me’n recordo” parléssim del que parléssim. El dia que ens van enxampar robant un examen. La mestra amb qui vam ser més cruels del compte. Les classes d’educació sexual. Ah, no. D’això sí que se’n recordava. En fi. I la conversa va anar de fills molta estona, dels que tenim i dels que estem esperant, i van sortir fotos (dels fills i de nosaltres quan érem petits), i vam riure de la moda dels vuitanta, i vam rememorar el viatge de fi de curs a Àmsterdam, i tothom estava de bon humor i tothom semblava feliç.

Hi va haver la presència estelar de L, la nostra mestra d’anglès i socials durant el cicle superior. Comptava amb l’admiració general (jo crec que ho sospitava i per això va venir, a fer-se un bany de masses), i fins i tot C, que havia suspès insistentment totes les seves assignatures, la va saber perdonar. En general, escenes dignes d’una pel·li d’humor espanyola d’aquestes en què es troben una colla de gent de trenta-uns-quants quan fa anys i panys que no es veuen. Els flashbacks haurien estat imperdibles, segur. Fins i tot teníem un agent de la poli secreta que continua igual de simpàtic que sempre i explicava anècdotes sucoses de la professió. Quan va sortir el tema acampada, li vaig dir que els mossos que havia vist al matí a Plaça Catalunya m’havien semblat uns fills de puta i ell va somriure estòicament i va fer que sí, que sí.

El toc innegablement català, però, el van posar els Capgrossos de Mataró. Sopàvem al seu local i van venir a demanar-nos que féssim pinya. Dissabte encara tenia els braços adolorits de tant empènyer. I sí, ML, MR i jo estàvem moníssimes, amb les faldilletes i els talons fent pinya. De veritat.

Jo que em recordava incòmoda entre els companys de classe em vaig sorprendre de riure tant i de passar-m’ho tan bé entre aquelles persones amb qui havia compartit deu anys (aviat és dit!) de balls populars, visites a l’hort, aula taller, colònies, polls. La veritat és que no només estàvem tots molt més guapos, diria que créixer se’ns ha posat bé en general. I quan AF, que està acostumat a ser el centre de tot, ens va fer callar per dir, solemnement, que se sent orgullós d’haver anat a aquella escola, i que és l’escola el que l’ha fet ser qui és, tots vam haver d’assentir. Realment l’Escola Pública Rocafonda ens ha marcat a tots.

Després del sopar van venir les copes, i després encara una passejada en petit comitè per aquesta ciutat que ja no és meva, i menys de nit. Però alguna cosa màgica devia haver-hi perquè els quatre que vam quedar acabéssim xerrant encara més, banyant els peuets al mar, caminant quilòmetres perquè no s’acabés la nit. I la sensació que sí, que aquesta nit s’ha de repetir. Ni que sigui d’aquí a vint o trenta anys, per parlar dels néts, de l’artrosi o de les compreses contra les pèrdues d’orina. Jo em comprometo a fer de cronista oficial, és clar que sí.

Helicòpters, acampades, trens; desinformació general

In cròniques de la veritat aparent on 27 Mai 2011 at 1:00 pm

Llevar-me a casa teva és que em desperti una tia pesada que parla en anglès des del teu mòbil ancestral. It’s seven fifteen, it’s time to wake up. Avui no et limites a tancar-lo perquè soni un altre cop al cap de cinc minuts, com sempre. Avui el llances a l’altra punta de l’habitació, que no és gaire lluny, però tanmateix… I jo em giro i t’abraço i et beso, i passa molta estona (fixeu-vos en l’elipsi tan elegant) abans que m’adoni que aquest soroll constant no és el meu cor ni el teu, és un helicòpter. I tu, que has sortit al balcó a mig vestir, dius, efectivament, “què fot, aquí, un helicòpter de la poli?”. I jo penso Plaça Catalunya a cinc minuts i duc el portàtil al llit i engego el Twitter, i sí, efectivament, sembla que estan desallotjant. Segons els diaris, per “netejar”. Segons els indignats, per collons.

Dutxa, te, córrer cap al tren. Però abans de saltar-hi passar un moment, només un moment, per l’acampada, a veure amb els meus ulls què passa, per sentir-me una mica menys aliena a la resta de la humanitat. I allà hi ha gent que crida, mossos quiets i mossos que es mouen, algun exaltat que afirma la inutilitat de la resistència pacífica i demana sang. I sí, de sang n’hi ha, perquè les porres corren i la veritat és que impressiona veure un noi que podria ser alumne meu amb el front ple de sang i un trau considerable al cap. M’hi estic deu minuts, només, perquè tinc una reunió i la feina i blablabla. La pell de gallina, moltes, moltes ganes de plorar. De plorar de ràbia, perquè no hi ha dret, i de plorar d’alegria, perquè hi ha molta gent que crida que no ens hi tornem, que els violents són ells, que ho hem de demostrar.

Vaig cap al tren i trobo una furgoneta amb dos mossos còmodament asseguts, esperant. Encara no porten la cara tapada. I jo aprofito la meva pinta de bona nena que no ha trencat mai un plat, i somric el meu somriure més càndid, i ell baixa la finestra perquè veu que li vull parlar.

-Bon dia, una pregunta: no és tirant a il·legal que aneu sense identificar?

Ell canvia de cara, esbufega una mica, però respon amablement:

-Tots portem la TIP [sic], anem identificats.

Jo continuo amb el meu to cordial.

-No, els que hi ha a la plaça no porten cap identificació i molts van amb la cara tapada i tot.

-A veure, portar-la la porten, el que passa és que potser no es veu, no ho sé.

-Bé, em sembla que sí que ho saps, però és igual.

I el meu somriure ara ja és cínic, però me’n vaig cap al tren. M’assec amb el meu quadern, disposada a perpetrar un dels poemes dolents que se m’acuden darrerament, però ah! els déus em tenen un altre destí preparat. Al compartiment del costat hi ha dues iaies que m’entretindran fins a La Floresta.

iaia A: ¿Qué, has visto el follón en Plaça Catalunya? Más de mil guardias hay ahí. [Home, feien posat de milhomes, però no sé jo si eren tants…]

iaia B: Ahora iba más juventud, porque iban unos muchachos con unos pelos muy raros, seguro que iban para allá. [Ehem… La noia del meu costat em mira, se’ns escapa el riure per sota el nas.]

A: Pues sí, porque hay una gente muy rara ahí.

B: Pero está muy bien que se mueva la juventud, que pidan sus derechos.

A: Bueno, ahora ya lo han pedido, ya llevan muchos días, ¿y qué? ¿Qué van a sacar? Si Zapatero el pobre hace lo que puede, pero claro, no es un dios para dar tanto trabajo. En este país falta mucha cultura. [Sí, en això hi estaríem d’acord, iaia A] Pues ya lo han pedido, pues ya está, que se vayan ya.

B: Sí, a Zapatero le han castigado mucho, se creen que si vienen los otros van a estar mejor. Si se ve que el que viene está en contra de los abortos y los gays y todo, a ver lo que va a pasar. Vamos a ir para atrás. [Mira, una iaia progre a favor dels drets universals, com mola…]

A: Yo es que no fui a votar, porque Jesús estaba viendo no sé qué que daban en la tele y dijo “da igual, como estas no son las buenas, pues no vamos a votar”, y no fuimos. Pero yo habría votado a Zapatero. [No sé si dir-li que Zapatero no es presentava, ell personalment, vaja, i que de fet sembla que no es tornarà a presentar. No, no, és igual, que li donaré un disgust innecessari. Ja l’hi explicarà en Jesús.]

B: Hombre, pues no ir a votar porque daban algo interesante en la tele… Eso tampoco es. Lo primero es lo primero. [M’agrada cada cop més la iaia B, ho he de confessar.]Bueno, da igual, porque la crisis no se va acabar. En Alemania sí, porque en Alemania tienen industria. Pero aquí no tenemos nada, las empresas se las hemos vendido a los alemanes y a los suizos y ahora, como hay crisis, se van.

A: [contrariada] Bueno, yo de eso no entiendo, pero vaya…

B: [clarament orgullosa del seu vàstag] Yo es que tengo uno en casa que le gusta mucho todo eso y lo lee y lo estudia. Tanto meterse con Zapatero, y encima ahora dicen que el que viene es gay. [Però iaia B, no havíem quedat que vostè estava a favor dels gays?]

A: ¿Quién, el alcalde? [Ai, com sàpiga en Trias que entre les noies de la seva edat corre la Brama que és gay!]

B: No, el otro, el Rajoy.

A: Bueno, pues que sea lo que quiera [Molt bé, iaia, molt bé].

B: Pero está casado.

A: ¡¿Con un hombre?! [La noia del meu costat i jo fem el que podem per no pixar-nos de riure allà mateix]

B: No, con una mujer.

A: Ah… Pero es que a mí no me parece bien que se casen, porque claro, se juntan dos mujeres y luego quieren pagas. Pues eso no es. Y dos hombres, pues peor, porque por mucho que digan, a ver quién limpia, si son todos inútiles. [No puc, no puc fer cap comentari. Diguem que faig una esmena a la totalitat.]

La cosa continua molta estona, tot en el mateix to, i jo voldria saber taquigrafia per prendre les notes més ràpid, però una té les seves limitacions. El cas és que en un moment que detecta que la miro, la iaia B comença a parlar-me a mi, i ja no puc apuntar, només fer que sí a tot el que em diu, perquè sospito que intentar dialogar-hi seria francament agosarat. I jo només volia escriure un poema dolent, de veritat…

Arribo a la UAB en un estat estrany. Tenim una reunió per parlar de feina però cap de les tres ha esmorzat, així que decidim fer-la al bar. Hi ha el Cuní a la tele i, al davant, un noi amb samarreta verda, dret, mirant-se’l molt de prop (perquè no se sent gaire, suposo). De tant en tant s’indigna i fa que no amb el cap. Les meves companyes van dient, jo vaig apuntant, però no puc evitar mirar-me la tele, el noi de la samarreta verda, altra gent que es va acostant a la televisió. Quan acabem, a quarts d’onze, el bar de Ciències de la Comunicació és un grup de trenta o quaranta persones dretes davant de la televisió, amb el noi de la samarreta verda encara al davant, parlant per telèfon (segurament amb algú que és allà, en directe, vull imaginar).

I llavors córrer al cotxe, que avui els nens no tenen escola i els he de passar a buscar per casa son pare a les onze. I poso en Fuentes, que em cau bé, i flipo, literalment flipo, amb les notícies de Catalunya Ràdio. “Una petita càrrega policial per ajudar els equips de neteja a fer la seva feina”, “els ferits provocats per les tensions del moment” (sí, sí, ja es veu, quines tensions provoquen ferits) i altres perles informatives per l’estil. Però de la UAB a casa és un moment i hola, nens, pugeu, pugeu, i s’ha acabat la ràdio i la tranquil·litat. Ja a casa engego el twitter, faig una mica de feina, miro de no posar-me porfunda i riure una mica amb l’humor negre d’en @roccasagran i l’@EBOdospuntzero. Em decideixo a escriure aquesta crònica que ha de ser la meva manera de ser aquí però sent una mica allà. I sembla que ja està, que ja marxa la poli, que la gent torna a ocupar la plaça.

Els nens pregunten què passa, jo responc com puc. I en solidaritat amb l’acampada decideixen fer un pícnic al terrat amb dues amigues del barri, i preparo patates xip, begudes, síndria i entrepans. Un dia, quan siguin grans, espero que recordin que ells també van ser, a la seva manera, part dels acampats.

Ens sobren paraules

In paraules on 26 Mai 2011 at 12:01 pm

Hi ha un curtcircuit evident quan miro aquests ulls tan blaus i m’hi veig, perduda, somrient, aliena a tot el que no és primavera i esclat de la pell. Hi ha un curtcircuit perquè tu eres l’amic simpàtic amb qui fèiem una birra i discutíem sobre el cànon i sobre Freud i sobre si normativa o ús, i totes aquestes coses de què encara parlem quan no és moment de desfer el llit perquè hi ha moments per a tot i de vegades toca estar vestits i discutir apassionadament de coses sense importància perquè, al capdavall, Bloom me la bufa, i Freud encara més.

És un curtcirtuït fugaç, que mai no dura més que el temps de reconèixer-lo i dir-lo, de vegades, si apreta la urgència de dir-se sencera. I que tu somriguis i facis que sí, que és veritat, que tu i jo no som els mateixos de fa un any, de fa dos. Que encara recordem vagament quan podíem estar junts sense tocar-nos i no pot ser que fóssim nosaltres, havia de ser algú diferent, perquè si érem nosaltres llavors no s’entén que fóssim allà, tan tranquils, fent una birra i parlant del cànon i la psicoanàlisi com si en sabéssim res.

I sí, sé que arribarà un dia que ja no recordaré el curtcircuit; s’erosionaran les muntanyes i tota aquesta urgència serà calma, i podré tornar a mirar-te sense tocar-te. Llavors serà el moment de construir catedrals i gratacels, o de plantar una mongetera i enfilar-se més amunt, encara. Mentrestant, per a aquest curtcircuït fugaç però insistent, has trobat la solució perfecta: “coitcircuita’m”, dius. I sí, els diccionaris són plens de paraules gratis, però m’encanta quan t’inventes la manera d’inventar-me.

Blanc Klein

In és quan volo que hi veig clar on 25 Mai 2011 at 9:16 am
i si la sal
al capdavall
 
fos només sol
o només cel
 
o només llum
on tot s’hi val
 
i si la sal
al capdavall
 
fos la saliva
(o una part)
 
fos la geniva
(o una vall)
 
fos la retina
(o un mirall)
 
i si la sal
al capdavall
 
fos el meu tot
que és el meu res
 
fos sols un mot
de lletres tres

Bel Olid, presidenta

In inficcions on 23 Mai 2011 at 6:07 pm

Sempre m’ha passat. M’assec en un lloc, miro al meu voltant, i m’invento la vida de qui tinc al davant. El noi que duu la camisa horrorosa que només li pot haver regalat una mare castradora, els dos que encara no han follat però aviat cauran, la dona que sembla una perfecta Desperate Housewife i que segur, segur, guarda un vibrador potentíssim a la bossa de mà.

Normalment són dos minuts en què la persona amb qui estic fent el cafè s’adona que he desaparegut, que ja no l’escolto, i em crida a l’ordre i jo torno a aterrar i aquí no ha passat res. Però, és clar, obligar una persona com jo a passar més de tretze hores veient gent que va i ve, i a conviure amb dos vocals, tres interventors, cinc tècnics de l’ajuntament, dos policies locals i infinits apoderats és massa. És una sobreexposició tan bèstia que ara mateix podria escriure i escriure i escriure les meravelles de la gent normal (que a mi sempre m’ha semblat fascinant, si més no com a material de ficció). Aquí teniu el resum del dia, que ja us aviso que és llarg.

7.00 Sona el despertador. Cinc minuts més, si us plau. Cinc minuts. Cinc minuts. He dormit… tres hores? Mandres, dutxa, motius de pes per tornar al llit, ara que encara no m’he vestit. Però no. Diguem que m’he llevat optimista i poso Grotesco a la motxilla, el quadern, dos bolígrafs, poques ganes de fer de ciutadana servicial.

7.55 Merda. El cotxe el té M. He d’anar-hi caminant. Hi he de ser a les vuit, i a peu hi tinc… vint-i cinc minuts. Guai.

8.10 Aturo l’únic cotxe que passa. Perdoni, vaig tard al col·legi electoral, m’hi podria acostar? “Es que voy aquí y me están esperando”. Ah, gràcies. Somriure hipòcrita. Malediccions interiors diverses. Pas enèrgic.

8.20 Ah, la presidenta, passa, passa. El suplent segon que respira alleujat (la suplent primera ha hagut de marxar). La tècnica explica pas a pas com omplir papers i més papers. Jo faig veure que escolto les cinc vegades que ho repeteix, però a meitat de la primera he desconnectat. La noia de l’altra mesa porta unes sabates interessants. La senyora de la camisa vermella fa preguntes que impliquen una sisena i una setena repetició. El dia serà interminable, ja ho veig.

8.35 Presidenta, vocal primer, vocal segona, interventors. Jo em dic tal, jo em dic tal, molt bé, molt bé. Firma aquí, dóna’m aquest paper, posem-ho a la carpeta, té, una còpia de l’acta, gràcies, de res.

8.45 Obro el llibre. La traducció és rara, però m’agrada l’estil que hi intueixo. Com m’agradaria saber japonès.

8.47 ¿Qué lees? I llavors un interrogatori sobre qui sóc, quants anys tinc, on visc, i un llarg etcètera que la vocal segona amaneix amb dades sobre la seva persona, que diu aquell. Apassionant. Jo somric. Per què somric tant?

8.56 Ens repartim les tasques. Jo hauria de limitar-me a controlar l’urna, però decidim que ens anirem rellevant, perquè així no se’ns faci tan pesat. Santa innocència.

9.00 Arriba el primer votant. Crec que convergent, però no sabria dir per què. La vocal remena papers, finalment troba el nom a les actes, l’apunto a la llista d’electors, el vocal li deixa posar el sobre a l’urna. Jo dubto un moment, em sona que els sobres els hem de posar nosaltres, però no goso dir res.

9.10 Han votat ja unes tres persones i la vocal demostra que no se sap  l’abecedari. Suo per reprimir-me i només li indico tímidament que la pe va abans de la essa i ella mormola “ah, sí, o, p, q, r, s, t”… I s’atura, no sé si perquè no en sap més.

9.17 Arriba un senyor que la vocal odia. La vocal es riu del seu cognom. Jo al·lucino i voldria amagar-me darrere el llibre, però no el tinc obert. El senyor es pica. Combat dialèctic. Jo al·lucino una mica més. El senyor se’n va. La vocal s’indigna. Una apoderada del partit del seu marit (que també corre per allà fent-li bromes i dient-li guapa i tot això) li diu amablement que tingui tacte. Obro el llibre. Ve més gent. Tanco el llibre.

9.25 Decideixo que ara que hem omplert tot un full del registre de votants és hora de canviar els papers, i envio la vocal a controlar l’urna. Això ho fa molt bé. El vocal és tímid, més o menys de la meva edat, i només somriu per sota el nas quan detecta la meva estratègia. Mola manar amb complicitat. Hi ha una pila de gent que ve a votar i es troba altra gent i xerren i el merder és considerable. Només fa una hora que sóc aquí i ja vull marxar.

9.29 Només han passat quatre minuts. Merda.

10.01 Han votat 61 persones. Això és una cada dos minuts. L’experiència amb diccionaris en paper quan estudiava dóna el seu fruit: sóc una màquina buscant els noms a les actes. M’hi podria dedicar, de fet.

10.13 Deixa de venir gent. Obro el llibre. “Y entonces, ¿a qué te dedicas?”. Tanco el llibre. Ehem. Com t’ho podria dir, que em fos senzill i et fos veritat…

10.18 Durant un silenci en l’interrogatori de la vocal miro, desesperada, un interventor que és avi d’un amic del meu fill i hi enceto conversa. És molt simpàtic i acaba oferint-se a preguntar si ens portaran l’esmorzar.

10.21 Sembla que esmorzar no, però cafè amb llet sí. Demano si a les dotze hi ha vermut. S’ho pren en broma.

10.47 Arriba un senyor que duu la mateixa camisa que a la foto del carnet. Ostres.

10.53 Com que l’activitat continua aturada, me’n vaig a fer un cafè a la sala habilitada a tals efectes, abans que a la vocal se li acudeixin més coses per preguntar. He comprovat que obrir el llibre no serveix de res.

11.12 Ve a votar una apoderada del PP, somrient. Li parlo en català. “¿Qué?”. Li repeteixo en català. Deixa de somriure. Em respon en castellà. Li somric. Li agafo el carnet. La busco a la llista. Li  torno el carnet i li dic que ja pot votar. No em diu res. Li somric. No em diu res. Se’n va. Em somric. No em dic res.

11.21 Arriben els meus fills, que acompanyen a votar el seu pare i em porten l’esmorzar. Són fantàstics. Petons, somriures (sincers), però no els puc fer gaire cas. La gent s’entesta a venir a votar en el pitjor moment, quan tinc coses molt més importants a fer.

11.28 El vocal es mira els meus entrepans amb enveja. N’hi ofereixo, però es posa vermell.

11.32 Per vint-i-sisena vegada arriba una persona que no sap on ha de votar. Li indico els cartells que diuen a quina zona del poble pertany la nostra mesa, i també on diu “Votants de la L a la Z”. “Sí, pero yo ¿dónde tengo que votar?”. Em resigno. On viu? A C. Ja, però a quin barri? Tal. Com es diu? María. Ja, però de cognom. Tal. Doncs és allà. I juro que aquesta conversa es repeteix tantes vegades que arribo a plantejar-me si realment algú que no sap trobar una mesa electoral ha de poder decidir el futur del país. Sóc una fatxa, ja ho sé.

12.25 Arriba un matrimoni gran. El senyor es treu de la cartera els dos DNI, el seu i el de la seva senyora. Un cop fetes les comprovacions, es treu de la butxaca dos sobres tancats. En dóna un a la senyora. La senyora el posa a la urna. Jo em mossego la llengua. Potser no és el que sembla. Però el que sembla és molt lleig.

12.49 La tècnica ens dóna uns tiquets per anar a dinar a un restaurant del poble i ens demana que organitzem els torns.

12.53 Un senyor molt i molt gran és a fora, a punt de desmaiar-se de calor. Com a presidenta, m’encarreguen que surti a buscar el seu DNI i el seu vot, i que ho porti a la mesa. Surto, i la seva filla es treu de la bossa el DNI i el sobre. M’acosto al senyor, que em somriu, i li ensenyo el sobre i li demano si aquest és el seu vot. Em somriu. Li demano com es diu. Em somriu. Decideixo fer com si res i tornar a dins, seguint les instruccions del policia local, que s’està posant nerviós. Potser no és el que sembla. Però el que sembla és molt lleig.

12.58 Jo demano no ser l’última i el vocal demana ser el primer. La vocal accepta de grat anar a dinar a les tres.

13.00 El vocal se’n va a dinar. Em quedo sola amb la vocal. Quan ve algú a votar, com que jo estic al càrrec de les actes, li he de dir quin número té, perquè l’apunti al registre. Al cap de tres o quatre número em diu “Dímelo en castellano, que si no me equivoco”. I jo faig ús del meu do de llengües i li dic els números en castellà.

13.04 Un senyor té un DNI on diu “Escofet” però consta a l’acta com a “Escufet”. Consulto la tècnica. Sembla que és igual. El deixem votar.

13.09 La vocal es justifica per no entendre els números en català. Ara que ja se sap la meva vida i tenim confiança i tal, li dic mig en broma, en plan simpàtic, que li hauria de fer vegonya, tant de temps aquí, no entendre els números en català. S’ho pren amb bon humor. Sembla que això de somriure tant té algun avantatge, a més de les arruguetes als ulls que sembla que tant agraden als meus amants.

13.25 Arriba un senyor amb el carnet molt brut. De color marró. No sé què fer, però sembla que no puc evitar tocar-lo si vull complir amb les meves tasques electorals. Merda. Mai més ben dit.

13.29 Arriba un senyor d’aspecte net però innegable fortor de pixat. Voldria que votés ràpid i accelero els tràmits, però es posa a explicar-nos coses que no li hem demanat. Fins i tot la vocal calla, en estat de xoc.

13.31 El senyor se’n va. Torno a respirar pel nas.

14.05 El vocal ja hauria d’haver tornat, però no. Vull anar a dinar.

14.06 Ve la presidenta d’una altra mesa, que hem quedat que em portarà amb cotxe a dinar. Impaciència general.

14.14 Arriba el vocal. Me’n vaig.

14.18 En els quatre minuts que ens separen del restaurant he descobert que és traductora, que fa poc que viu al poble i que li agrada tant com a mi. Amablement li dic que la deixo dinant romànticament amb el seu home i m’assec sola a la terrassa, tot i que en realitat el que vull és trucar per telèfon les raons de pes i dir cursilades vint minuts seguits.

14.38 Dir cursilades mentre es mengen calamars és complicat. Escoltar-les no tant.

14.58 Demano les postres per emportar.

15.10 Vaig a buscar la meva xofer, que encara no està. Passa el poli simpàtic del poble i diu que ja em porta ell. Guai.

15.12 Si no baixa la música ja cridaré.

15.15 Arribem i m’he pogut reprimir. La vocal marxa a dinar. No hi ha ningú que vingui a votar. Tanco els ulls un moment.

15.19 “Bel!” El vocal m’ensenya un carnet. M’havia adormit. L’agafo, apunto les dades.

15.27 No ve ningú a votar. No puc tornar-me a adormir. Obro el llibre.

15.46 Una apoderada que conec em dóna conversa. Tanco el llibre.

15.51 El vocal sembla molt avorrit. Li ofereixo el llibre i somriu, però no l’obre. Aquest noi somriu gairebé tant com jo. Li dono conversa. És profe de pilots, que guai. I fa cinc o sis anys érem veïns. Glups. Tinc una memòria fatal, no em sona de res. En fi.

16.20 Arriba la vocal. Critica el seu marit en plan simpàtic. Jo no dic res, tot i que s’entén que seria adequat un “tots són iguals” o, com a mínim, un “homes!” amb aire exasperat. Ni tan sols somric. La meva dosi de solidaritat femenina s’ha esgotat durant els durs interrogatoris.

17.20 La gent està fent la migdiada, com és natural, i no vénen a votar. Els apoderats estan nerviosos. Les apoderades no tant.

17.31 Arriben de nou els meus fills, amb el seu pare, que es presenta a les eleccions i ve d’apoderat. Ara sí que els puc fer cas. Petons, pessigolles, petons. I au, al pati a jugar.

18.25 Arriba una amiga del poble i em felicita pel llibre i en parlem i bla bla bla. La vocal s’exclama “Ah, asín que eres escritora”. I fa cara d’entre-ho tot, tot d’un plegat.

18.39 Arriba una altra amiga del poble, la saludo. La vocal s’exclama “Mira, otra hippy”. Sí, sóc amiga de tots els hippies del poble, afirmo. I somric.

18.42 Ve a votar algú que duu el mateix perfum que R. aquella nit. Buf. Somric.

19.02 Ve a votar una tal Yesica. És una dona jove, amb un aire despreocupat, que camina com si tingués un nom ortogràficament perfecte.

19.06 Ve a votar una dona. Li dic que a les actes consta com a “Juan”. I em diu que és el seu germà. Al final aclarim que a ella li toca una altra mesa. Però uau, quins pares més originals.

19.08 Allau, veritable allau de gent fins a les vuit. Hem canviat els papers i ara és la vocal qui em dicta números a mi. Li dic en to burleta que me’ls dicti en català, que si no m’equivoco. Riu. Ho intenta. L’animo. Tornar al castellà. En fi, s’havia de provar.

20.00 Ens avisen que es tanca el col·legi electoral.

20.05 Arriba una parella a votar. Pregunto què fem. Em diu la tècnica que endavant, que eren a dins quan han tacat. Crec que no, però d’acord. Endavant.

20.09 Arriben tres més a votar. Jo flipo. Voteu, voteu.

20.12 S’acosten apoderats i interventors, organitzem els papers per al recompte. Tanquen de veritat, amb tanca i tot.

20.13 Processem el vot per correu, votem els de la mesa, voten els interventors. Obrim l’urna. Preparats, llestos, ja.

20.21 Començo a cantar vots. Els dels partits van apuntant. Cada cop que dic PP se m’asseca la gola. Miro que no se’m noti gaire.

20.44 Prou. S’ha acabat.

20.46 Vaig demanant els resultats que han apuntat, perquè si coincideixen no cal que comptem les piles de cada partit que hem fet mentre anava cantant els vots. Tot molt bé, excepte la del PP, que només ha comptat els seus. Si és que…

21.05 Tenim resultats. Sembla que ha guanyat el PSC. Li dic a l’interventor si els gintònics els paguen ells. S’ho pren en broma.

21.10 Omplim les actes. Paperassa diversa. Arriba el jutge de pau i la funcionària de correus. S’enduen els sobres. Ja puc marxar.

21.56 A casa, per fi. No vull tornar a sentir una paraula sobre les eleccions. De veritat. Si a vosaltres se us ha fet llarg, imagineu-vos a mi. La part positiva és que la vocal ja se sap l’abecedari. Pràcticament.

Jo llegeixo, tu llegeixes, ell llegeix, nosaltres ens llegim

In paraules on 20 Mai 2011 at 10:13 am

No ens enganyem, aquest silenci dur que se’ns ha instal·lat a sobre és del tot imperfecte. Tu saps on trobar-me quan em busques, i saps com enviar-me missatges sense ampolla que et permeten mantenir la dignitat del “no vull tornar-te a veure, no vull tornar a parlar-te” mentre alhora em parles obertament. Són coses de la vida moderna; tots els implicats d’aquest triangle que s’està convertint en rombe tenim blog, tenim Twitter, tenim Facebook, tenim connexió semipermanent a Internet.

Així, dins de la rutina del dia, hi ha aquell punt una mica massoca de “a veure quin cop de puny em clava avui”, i  escoltar una altra vegada Untouchable Face (perquè és una gran cançó, és cert), i llegir-te lloar la primavera i els seus ulls verds. Mentrestant, jo expresso més aviat pel que callo i m’abstinc d’escriure amors massa violents. Ell és poeta, ja se sap, i fa els seus versos que tan aviat poden voler dir blanc com negre com violeta de sol envaint el cel. I així, jo escric sabent que em llegeixes, i tu escrius sabent que et llegeixo, i ell escriu sabent que el llegim, i tots fem veure que no passa res i continuem escrivint perquè no ho podem evitar, i continuem llegint-nos perquè no hi sabem fer res.

Un dia, d’aquí a algun temps, s’hauran erosionat el dolor, la ràbia, fins la tristesa s’acabarà erosionant. I et visitaré i et veuré feliç i somriuré. I potser, qui sap, tu també t’alegraràs que estigui bé. I ara diria que és precisament aquesta la grandesa de les cartes obertes que es pengen a Internet, aquest poder dir coses darrere l’escut covard dels pronoms, d’una ficció molt prima, d’un post que és una excusa per parlar-te sense la violència de parlar-te directament. Vés a saber.

Històries de cronopis i de fames

In inficcions on 17 Mai 2011 at 3:09 pm

Al mirall del lavabo, m’ajusto el nus de la corbata, m’alliso la camisa, em poso bé l’americana. Duc les sabates impol·lutes, tot cuir i betum i brillantor de saliva nova i drap de gasa. Els cabells perfectament pentinats, la ratlla dels pantalons planxada. Miro una estona la meva imatge, les meves faccions d’home dur, el meu somriure de fill de puta que sap el que es fa, el petit gest de despistat que em trec de la màniga exactament quan cal perquè les dones sospirin i em vulguin cuidar i em perdonin tot el que no m’haurien de perdonar, en general. Em  miro i sento una satisfacció enorme, una gran satisfacció de poder dir que aquest sóc jo.

Però llavors em rento les mans i, quan aixeco la vista, de darrere l’orella em surt un pensament absurd. No passa res, no passa res. Me l’arrenco de quall i l’ofego al lavabo. D’entre les celles neix una petita esperança. Un cop sec i ja està eliminada. Regalimen dels ulls llàgrimes com rialles, apareixen inseguretats, desitjos, enyorances de darrere les solapes, de dins del coll de la camisa, dels botons petits de nacre, de les ungles manicurades.

Jo faig cops de puny, reparteixo bufetades, escupo, maleeixo, insulto. Tiro una sabata contra un anhel especialment rebel, salto dempeus sobre un sospir que ja es pensava que s’escapava. I pico, pico, pico fort amb tota l’artilleria de raons, de paraules sàvies, de consells ben apresos de tots els llibres de coaching (l’autoajuda és de mal gust) que he escampat pels prestatges.

Exhaust, sé que he guanyat. Tot controlat. Hi ha danys, és clar que hi ha danys, però res que no arregli una dutxa, roba neta i ben planxada, gomina i midó i perfum del car. I començo a despullar-me, a treure’m l’altra sabata.

Però no, un moment, un moment, que no estem. Això que hi ha aquí, això que em brolla del coll… Això no és altra cosa que tendresa, una tendresa enorme, una tendresa insuportable! Agafo els dos extrems de la corbata, estiro fort, no paro fins que no ha deixat de respirar, fins que no cau, morta, al meu davant. I sí, l’últim alè, l’útim alè que faig després de caure jo també contra el mirall, l’entela una mica i deixa un cercle que pràcticament es podria dir que és un cor. Un cor deforme i amb pudor de bar.

D’un altre temps

In inficcions on 9 Mai 2011 at 6:25 am

Si no comences a despullar-me aviat, hauré de fer-ho jo. I no serà amb el teu gest de petita reverència, com qui desembolica un caramel de gust esplèndid; ho faré amb unes mans aspres i cansades que em trauran la roba com qui desfulla una carxofa. Els meus pits, confosos, no sabran si alegrar-se d’haver-se desfet de cotilles i jerseis, i hi haurà un desconcert general al melic i als genolls, un desconhort sense precedents entre els dits del peu esquerre, una desaprovació inusitada al sexe i al passadís avellutat que et porta al cul. I és que la teva saliva em cal com cal que de vegades el tren arribi a l’hora, com cal que un dia entris al forn just abans que tanquin i tinguin exactament el pa que vols, com cal entrar en un bar i que el lavabo sigui net. Si no comences a despullar-me aviat, hauré de fer-ho jo. Però no voldria anar-me’n a dormir sense que aquesta humitat serena es desboqui en la teva boca xopa.

[Per als curiosos, recuperat de “Cartes a Marlene”, març de 2006.]

Follow me

In és quan volo que hi veig clar on 7 Mai 2011 at 8:52 am

El 13 de novembre de 2005, quan Twitter encara no existia, vaig començar un bloc amb una idea molt senzilla: una frase, només una, però cada dia. La cosa va durar fins al 7 de juliol de 2008, un estiu que em va canviar la vida. Ahir, immersa en una grip enganxosa, quan ja duia tantes hores al llit que no sabia què fer de mi, la temptació de remenar papers antics em va portar de nou a aquell bloc (que ja no està penjat a la xarxa) i a la revelació que la immensa majoria d’aquells posts tenien menys de 140 caràcters.

Avui, 7 de maig de 2011, quan la febre del cos deixa pas a la febre de l’esperit, em sembla un gran dia per reprendre el projecte. Per motius sentimentals, reviure aquell “cOmpte aMb eL cAp” de temps exigents i convulsos se’m fa difícil. Però li he creat un compte a Twitter, i ja comença a caminar. Veniu amb mi?

Here's a big great place for big great sick people