parole, parole, parole

Archive for Juliol de 2014|Monthly archive page

Tertulians

In fent amics on 16 Juliol 2014 at 1:44 pm

Va sonar el telèfon, ara deu fer un mes i mig. Era un home de veu agradable, que amablement em convidava a ser tertuliana. Era mitja tarda, els nens campaven per casa, arribats de l’escola, entre berenar i discussions de germans. Vaig tancar-me a la cuina per sentir-lo millor.

Em convidava a fer de tertuliana a la versió estiuenca del programa que sento als matins. Fa molt de temps que escolto només Catalunya ràdio, més per mandra que per convenciment. Em van robar l’antena del cotxe i, des que van eliminar Icat de les ones, no sintonitzo res més. No he comprat una altra antena perquè segurament tornaria a desaparèixer, i perquè m’agrada Catalunya ràdio. La Tribu, sobretot, però això és a les tardes i no hi ha tertulians.

Em convidava a fer de tertuliana i pel cap, en pocs segons, em van passar totes les vegades que, fent viatges a l’institut i a l’escola, anant cap a la feina, fotia un crit que els meus fills coneixen i ja no els altera: “Però què diiiu!”. Sí, crido a la ràdio quan diuen coses que em semblen barbaritats. De vegades els nens, si estaven escoltant, em demanen explicacions, i ens muntem la nostra tertúlia particular. De vegades vaig sola i em pregunto i em responc dins el cap; això que en diuen pensar. Si m’emprenyo prou, escric un post llarg.

Em convidava a fer de tertuliana però a mi no m’agraden els tertulians. Són experts en economia, en sociologia, en res. I parlen de tot. De política local i mundial, de l’apujada del transport i de les eleccions americanes. Alguns parlen un català deficient, alguns interrompen, alguns no escolten, alguns es passen pel folre del ous les normes més evidents de la lògica formal, fan trampes dialèctiques.

Em convidava a fer de tertuliana i vaig dir que sí. Només són set programes, els dijous d’un estiu que passarà massa ràpid, segur. Vaig dir que sí, com qui fa una dolenteria. Vaig dir que sí.

Perquè duc anys queixant-me que a la ràdio hi ha massa homes blancs heterosexuals de classe mitjana/alta, i que les xarnegues bisexuals de classe baixa estem subrepresentades, vaig dir que sí.

Perquè trobo a faltar veus menys conformes amb els sistema, menys obedients a les lleis del mercat, vaig dir que sí.

Perquè si conviden els dissidents a la ràdio pública i diem que no, de què serveix que ens queixem que no ens donen veu?

Em convidava a fer de tertuliana i vaig dir que sí, tot i saber-me poc preparada, tot i no saber res de política, sociologia o economia. Tot i intuir que és poc probable que es parli de res que jo domini mínimament (literatura francesa d’avantguarda, subtitulació de cinema, el color del mar les tardes d’hivern), vaig dir que sí.

Demà, a quarts de nou del matí, morta de son i de por, aniré a l’estudi i jugaré a ser una tertuliana. Per posar-me en el paper, deixaré anar una llatinada: excusatio non petita, accusatio manifesta. Durarà poc, no cal patir.