Tomba’m, avui que em sento got ple. Que vessi tot i pugui oferir-me altre cop a l’ampolla, a l’aixeta, a la riuada. Tomba’m i deixa’m caure sobre la terra humida, no tinguis por de trencar-me. No facis el gest amb la mà; fes-lo amb el cos i que t’hi acompanyi l’ombra. Que no t’espanti al violència de veure’m per terra, oberta, buidant-me.
Tomba’m i deixa que m’ompli després. D’aire, de vida, de res.
És fràgil, aquesta tristesa. Es trenca així que la mà de l’amiga t’acarona una espatlla, o arriba un nen i et fa un petó. S’amaga, llavors, la tristesa, avergonyida d’ocupar-te tant d’espai, i cada cop triga més a tornar. T’acompanya més sovint a l’hivern, les hores que no hi ha pressa. Recordes llavors que l’estimes, aquesta tristesa.
De vegades, mentre beus una cervesa amb els amics, et trobes rient, com si no existís, i et sents de cop traïdora. La busques, més tard, i potser somies alguna cosa que te la porta de nou. Cada dia menys present, menys real, més rememorada que no pas viscuda, la tristesa.
No l’esborris del tot, encara. Està bé que hi sigui, que la miris a la cara de tant en tant. Té coses a dir-te, aquesta tristesa. No cal que l’escoltis sempre, però dóna’t el temps de mirar-la a la cara i dir-li que sí, que recordes. Amb la seguretat de les parets de la casa que et fas, sabent que no et traurà a la intempèrie, ja, agafa-li la mà, reconeix-li un lloc sobre la llar de foc, besa-li el front i abraça-la. És teva.
