parole, parole, parole

Archive for Juny de 2014|Monthly archive page

I will be your wall

In esvoranc on 25 Juny 2014 at 4:33 pm

Et fas vella i et moriràs. Jo també em faig vella, no m’enganyo. I també em moriré. Tothom que neix ha de morir, ho sabem. Però la certesa de la mort pesa més com més anys passen, com més vegades hem desafiat els perills d’un camió que passava o un meteorit que no sabia on caure. Com més costa sortir del llit i arrossegar-se a la dutxa.

No sempre et costa sortir del llit perquè els genolls ja no responen com abans, ni pels quilos de més que et fan feixuga i ampla. Sovint és que no hi ha altre motiu que canviar d’escenari, passar del llit al sofà, engegar la televisió, fer el dinar que menges amb desgana.

Els pitjors dies et dius a tu mateixa (no hi ha ningú altre que t’escolti) que tens migranya. Tanques totes les finestres, abaixes totes les persianes, i la foscor del dia et fa una companyia densa, de soledat necessària. Els millors dies surts a comprar a la plaça i somrius com si en tinguessis ganes, fins que algú et recorda que ja no ets jove, que ja no manes, i llavors treus la bilis que et sobra en forma de retret o escopinada.

Et fas vella i et moriràs i t’ho dic així de clar per veure si deixes d’aferrar-te als pots de vidre en què conserves records inventats, moments de felicitat que ha existit només quan te la imagines com si hagués estat certa i en modifiques cada detall fins que brilla com una camisa de lluentons arnada.

Jo, si fos tu, deixaria les armes. Deixaria totes les batalles absurdes i obriria els braços al sol. Sortiria a ballar sota la pluja si em dóna la gana. Convidaria els veïns, aparcaria l’orgull, estimaria com si cada tarda fos l’última tarda. Acaronaria els gats plens de puces que ronden el jardí, buscaria calor de vida en cada ésser que pogués donar-me-la.

Si hi penses bé, no hi ha tantes coses importants, tantes idees per les quals valgui la pena apartar-se de tot i de tothom que un vespre, si ens cal, podria oferir-nos una abraçada. No sé gaires coses certes, però començo a intuir que la felicitat és riure sempre que es pot i, si es pot, acompanyada.

Jo, que sóc com tu, decideixo ara mateix fer reposar totes les armes. Agafar només les que han de servir per construir un món més lliure per als meus fills, per als meus néts que no sé si veuré, per a tots els nens que avui passen gana lluny i a prop de casa.

Jo, que sóc com tu, he decidit estimar-te. Des de lluny si cal, per si mai t’adones que no cal esgarrapar-me. Em faig vella i em moriré, i no penso morir-me, com tu, plena de ràbia. Et queden alguns dies, alguns anys, si tot va bé. Et queda temps, segurament, de veure sortir el sol, al meu costat, una vegada.

World love

In és música viure on 9 Juny 2014 at 11:01 pm

Està bé saber que us tinc a un truc de telèfon, a una sessió de skype, a quatre ratlles d’email. Està bé veure les fotos del que heu fet el cap de setmana, imaginar-me al vostre costat, fent una cervesa i parlant dels dies en què compartíem espai i temps.

I amb tot no em basta, avui. Em miro el mapa i sou a Maó, a Chicago, a Berlín. A Toronto, a París. Però també a Barcelona, a Girona, a Mataró. Sou a tot arreu on no sóc jo aquesta nit que voldria reunir-vos al voltant d’una taula, en una terrassa, amb música de fons.

Molts no us coneixeu, d’altres us heu vist poc. Però alguna cosa em diu que us seria fàcil estimar-vos una estona com us estimo jo. Algú apujaria la música, els més animats es posarien a ballar, quedarien tres o quatre grupets parlant d’això i d’allò. I jo us miraria, feliç de tenir-vos com us tinc ara, però una mica més a prop.

Mentrestant, em conformo amb compartir una copa de vi per telèfon, de tant en tant. I des d’aquest poble tan lluny de tot us enyoro, amics escampats pel món.