parole, parole, parole

Archive for juny de 2011|Monthly archive page

Deep as the ocean, wild as the sea

In inficcions on 28 juny 2011 at 7:49 am

Només li calia un envàs més o menys buit. Al principi era fàcil; estaven tots per estrenar, pràcticament. En va triar un gairebé a l’atzar, sense pensar-hi més del compte. Era un envàs bonic, tenia classe. Un coll llarg i elegant, una superfície llisa. Era un envàs que podia contenir ideals, conviccions, certeses, futurs possibles. Era un envàs bastant perfecte.

De seguida va començar a abocar-hi paraules. Les paraules eren boniques, de colors, i creaven miratges de fusió eterna, de passió sense límits, de tendresa desbordant. Després van venir les carícies, les cançons, les passejades, les pel·lícules, les il·lusions, els noms dels fills que havien de tenir, la casa al mar on havien de viure. Tot plegat feia un mosaic que s’assemblava força a l’amor, whatever that means.

La cosa va durar mesos. La cosa va durar anys. O això semblava, fins que va veure l’envàs gairebé buit. La cosa va durar fins que va durar, i de sobte un dia va veure que hi devia haver una esquerda, potser un forat. No sabia si era defecte de fàbrica o si havia estat a força d’usar-lo, que l’envàs s’havia anat trencant. El cas és que tenia tots els somnis escampats per terra i havia arribat l’hora d’endreçar. Va recollir tot el que va trobar sencer, va salvar el que va poder. Va posar tirites, va recompondre paraules, va reciclar cançons. Va guardar-s’ho tot a les butxaques i va esperar pacientment que arribés un altre envàs.

Només li calia un envàs més o menys buit. Potser ja no era tan fàcil; estaven tots mig plens, pràcticament. En va triar un amb molta cura, fixant-se que el forat no fos al mateix lloc que a l’anterior. Era un envàs robust, tenia força. Una base ampla i segura, una superfície dura. Era un envàs que podia resistir ideals, conviccions, certeses, futurs possibles. Era un envàs bastant perfecte.

De seguida va voler abocar-hi paraules. Li sabia una mica greu fer servir les velles, però tampoc no en tenia tantes. I, de fet, amb la nova llum, semblaven d’altres colors. Creaven miratges de fusió gairebé perfecta, de passió intensa, de tendresa molt tendra. Després van venir els orgasmes, els concerts, els viatges, les tardes al sofà, les projeccions al futur, els noms dels fills que havien de tenir, la casa al mar on havien de viure. Tot plegat feia un mosaic que s’assemblava força a l’amor, whatever that means.

I així, tu ja m’entens, fins a l’infinit, que seria la mort. Tot i que de tant en tant es preguntava quants cops se’t poden obrir, de veritat, uns ulls nous dessota les parpelles.

Fluorescències

In paraules on 26 juny 2011 at 1:22 pm

He començat una col·lecció de records. Són records petits, imatges fragmentades que vaig muntant en marcs de fantasia, construint històries per explicar-me quan he dormit tot el dia i la nit sembla que s’allarga. Voldria tenir més bona memòria i recordar tots els detalls que m’invento, però en el fons és igual. Hi ha alguna cosa de molt real en el que imagino.

Un vespre de l’estiu del 88, devia ser, i jo a cavall per la platja. Feia estona que havien tancat per als turistes i érem només aquella madrilenya de disset anys tan simpàtica, amant del meu pare, i jo, enfilada dalt del cavall més pacient de l’estable. A galop arran de les onades. El sol que es ponia, el cel d’un groc ataronjat tan intens com el batec del cor desfermant-se’m. La joia de sentir el galop, la velocitat, la cadència del cavall i el meu cos ballant-hi  i la por que s’aturés de cop, que em fes caure. I llavors tornar cap a casa, a un trot lleuger del tot incòmode, amb el barret de cowboy a l’esquena i un somriure petit perquè llavors encara no sabia somriure més, per molt feliç que fos a estones.

I aquell nen de la meva edat, l’Arnt, que em va robar un petó en una tenda de campanya. I el seu amic, el guapo, que era tímid com jo i només em mirava. I retoladors de colors amb què ens dèiem el que podíem quan l’anglès no ens arribava. I tardes a la fira amb famílies alemanyes, i una foto al circ amb un elefant que recordo estranyament aspre. Va ser un estiu molt curt, el del 88. Va ser un estiu molt lluny.

Quan he muntat els records amb paraules, els embolico amb un mocador de seda, els guardo en una capsa que podria ser un arxiu de word o un email molt íntim o un post que no he penjat. Voldria tenir més bona memòria i recordar-ho tot de veritat. Però de vegades em sembla que ja està bé així, que l’única diferència entre els meus records fabricats i els dels altres, que creuen tan certs, és que no tinc prou imaginació com per fer-me creure que no m’ho he inventat. I somric; la meva col·lecció és preciosa i brilla en l’obscuritat.

Quan em cau el cel a sobre

In esvoranc on 21 juny 2011 at 2:57 pm

Li ha caigut una pedra al cap. No s’ho esperava, diu, el nen ha llançat la pedra sense voler  i ell, que estava tan tranquil devora l’arbre, ha notat que li queia al cap. No passa res, sembla. Sis punts i cap a casa. No passa res, s’ha saltat el penúltim dia d’escola, l’han cosit sense anestèsia, té una batalleta nova per explicar a nòvies futures. Li han posat una bena i diu que sembla un follet, i riu. Però li ha caigut una pedra al cap i, si no el tingués tan dur com sa mare, vés a saber què hauria passat.

El que vull dir és que de cop aquesta pedra s’ha carregat tot el meu univers. El que vull dir és que jo no hi era, jo era lluny, a la feina, i no he pogut aturar la pedra. No hi he pogut posar el cap, el meu, tan dur, per estalviar-li el plor i la sang i els punts sense anestèsia. El que vull dir és que els meus fills no es toquen però resulta que sí, que hi ha pedres que no saben les normes, que no saben que jo tinc molt mala llet i que més els val no caure al cap d’aquestes persones que són tot el que necessito que existeixi al món per fer-lo tolerable els dies que em sembla que amb una petita bomba no en tindria prou per carregar-me tot el que em fa nosa. El que vull dir és que ells també són mortals, i no se m’havia acudit. El que vull dir és que aquesta revelació se m’ha instal·lat a l’estómac i no estic segura de poder continuar respirant ara que sé que cauen pedres del cel i que hi ha els meus fills amb els seus caps perfectes per aturar-les i obrir-se i sentir un dolor que no vull per a ells.

Ara mateix, sé que tot s’arregla amb un petó i una abraçada, amb un gelat i una pel·li, amb una tarda tranquil·la jugant amb ell. Però, evidentment, patiran més. Hi haurà els companys que se’n riguin, hi haurà la nòvia que els enganyi, hi haurà l’objectiu que es marcaran i no aconseguiran i els farà mal per sempre més. Hi haurà potser més pedres, potser cames trencades, potser exàmens suspesos, potser amors secrets no correspostos. Hi haurà el dia que voldran fer-me veure el que pensen i no els entendré.

En el fons, dono gràcies a la pedra pel forat al mig del ventre que m’ha obert. En el fons, aquest dia havia d’arribar, i millor en forma de pedra sense més conseqüències, millor en forma de pedra instranscendent. En el fons, a mi m’han caigut una pila de pedres, i sóc feliç igualment, i no passa res. En el fons, sé que ells sobreviuran, també. No em fa falta tenir por.

I si moren orenelles

In és quan volo que hi veig clar on 19 juny 2011 at 11:19 am

Un punt i a part, que podria ser en realitat el salt al buit que em cal ara mateix. Un punt i a part que m’aparti d’una primavera tan fugaç que ja s’ensuma l’estiu i encara no he collit girasols de purpurina de sota les parpelles dels somnis que ens han pintat de roig la lluna plena. Menstruar, amb paciència, perquè la sang cal vessar-la, perquè sentir l’ovari que esclata és sentir la vida que esclata i llavors pintar, sense miraments, sense falsa modèstia, incivilitzadament, el quadre del desig que es desferma a sobre els teus llençols tan blancs, tan insuportablement perfectes. I deixar-te tots els rastres de les nits que no viurem però voldria, ara mateix voldria, recordar com qui recorda espills de meravelles. Una taca a la paret que puguis mirar quan se’t mengi l’absència.

Un salt al buit, doncs. Un punt i a part que m’acosti a mi i m’ompli l’espai en què em retrobo amb l’abisme, que diu que seria la mort però és més aviat  el foc de qui recorda que un dia va brillar, potser només el temps d’una primavera intempestiva. Un punt i a part, deia. I encetar un altre paràgraf que podria dir-se estiu, que podria dir-se hivern, que podria dir-se dies i dies de platja o de vent.

Un salt i a part, un punt al buit.

Si m’heu de fer callar…

In inficcions on 14 juny 2011 at 8:20 am

Si és que s’ha d’acabar el món, que sigui amb lenta candidesa. Que ens enganyin, però millor. Que ens deixin morir amb la dosi de morfina ben alta, i no amb la consciència desperta i els nervis exasperats i totes les ganes de la revolta a les venes. He intentat, ho juro, deixar de llegir els diaris. He llançat la tele per la finestra. Només engego la ràdio els dies d’estricta necessitat confessa. Però sempre hi ha un amic que envia un mail indignat perquè sembla que el que ens retallen per sota s’ho gasten per sobre. O algú que proposa que ens mirem “Inside job”. O una tesina interminable que m’obliga a llegir Wodack, Bourdieu, Van Dijk una vegada i una altra.

A mi m’és igual, que s’acabi el món. Jo menjo gelat de mandarina i xocolata, vaig als concerts de fi de curs dels nens, passejo per la platja, faig la feina com si demà existís i hagués de pagar la hipoteca, encara. Però m’agradaria que algú m’estalviés aquest saber que ens prenen el pèl de manera tan descarada. Que els que tallen el bacallà se’l mengessin tot, igual que fins ara, però que tinguessin el pudor d’amagar-se’n una mica més  i no ho fessin amb fruïció manifesta davant dels que passen gana.

Perquè segurament Fairclough té raó i la consciència és el primer pas cap a l’emancipació, però reconec que cada dia em costa més quedar-me en aquest primer pas. Que cada dia tinc més ganes de fer-ne un altre. Aquest altre no sé cap a on ha de ser, i Vian té idees tan bones que costa resistir-se a posar una petita bomba molt ben col·locada. Així que jo, que sóc gent pacífica, ho demano per últim cop. Adormiu-me la consciència, si us plauet. Perquè si continueu afusellant-nos tan descaradament, no sé què passarà, però serà lleig. I aviso, tinc un bolígraf i molt de paper.

Un, dos, peix, res

In és quan volo que hi veig clar on 9 juny 2011 at 1:00 pm

Hi ha una esquerda, a la paret de la teva cambra. És una esquerda amb forma d’escala.

Un,

(       dos,

(              tres,

(                      molts

(                                   graons per arribar-te a la boca, treure’t les ulleres, arrencar-te la camisa.

Re,

(       mi,

(              fa,

(                       lluna

(                                   per tocar-te amb aquests dits. Una cançó? El piano queda lluny, a l’altra banda de la casa, a l’altra banda del diumenge, a l’altra banda d’aquests ulls que semblen peixos de colors nedant-me l’infinit.

Groc,

(       roig,

(              blau,

(                       bes

(                                   per pintar-te cada estona a les natges i a l’esquena, a les galtes i a l’orella, a la selva i entre els ulls.

Hi ha una esquerda, a la paret d’aquesta cambra. Una esquerda en forma de camí.

Nord,

(       est,

(              sud,

(                       res

(                                   per ficar-m’hi fins que em perdi i enfilar-me fins al sostre i saltar fins al terrat i volar fins a la nit. Ei, si em vols seguir.

L’altra

In inficcions on 6 juny 2011 at 6:08 pm

Ara diria que va ser el rastre del cargol, la seva claredat de lluna oberta, el camí tan certament visible de llums irisades contra el sol artificial del fluorescent. Dic diria que és dir dic, és clar. Però tu ja m’entens. Deia que diria que va ser el rastre del cargol el que em va obrir els ulls, o me’ls va tancar, no ho sé ben bé. Perquè sí que hi ha qui pensa que “awake is the new sleep”, però jo crec que “sleep” bé podria ser “the new awake”, sempre que fos un adormir-se que impliqués somiar i volar ben alt. I ja me’n vaig per les branques, que en realitat serien palmeres fetes de focs artificials, però això comença a semblar un altre text patafísic quan tu venies a buscar no sé què exactament, però segurament una altra cosa. Així que torno a intentar-ho.

Ahir, deia, seguint el cargol, endevinant el seu rastre des del mirall fins a l’aigüera, de cop vaig veure primer el meu cos de fons, els ulls i els llavis i el coll reflectits en perfecta simetria amb aquesta banda de l’espill. I després, les meves mans, com alienes, com si no fossin meus aquells palmells. I llavors una certesa com d’acer que em travessava l’espinada, una intuïció glaçada com la veritat més nua, una revel·lació que podria ser divina si no fos que l’agnosticisme no hi casa gaire.

Allà, mirant l’altra banda, mirant l’altra dona que duia la meva samarreta grisa i el meu mocador de quadres i el meu anell de corall i plata, vaig saber, tot d’una, que el mirall sóc jo. Que sóc jo qui reprodueix sense remei els moviments d’una altra. Que quan crec que decideixo en realitat és ella, la del mirall, la que té la piga a l’esquerra i no a la dreta, la que decideix si anem al cine o a la platja, si mengem pasta o arròs, si dormim soles o acompanyades. Si mirarem abans de travessar o si tancarem els ulls i saltarem a l’asfalt calent.

No em demanis com ho sé, crec que aquesta informació la té ella, només. Només diria (diguem diré) que ara ja entenc per què, pour moi, il y a des choses simples qui ne le sont pas.

Lie with me

In inficcions on 3 juny 2011 at 11:18 am

Hi ha una certa intransigència en la manera com et miro quan menteixes. Ja ens coneixem, podria dir-se, i em sobta la necessitat absurda de dir x quan tots dos sabem que z, quan és evident per com et mous que z, segur que z. A estones diria que dius x només per provar-me, per veure si et segueixo la veta, juganera. O si et salto a la jugular i busco una discussió sense treves. Per veure si callo, només, i em fereix aquesta x que sabem, sabem segur, que és una z.

Però altres vegades diria que realment creus x, o que ets incapaç d’acceptar z. Que dius x per intentar convertir el món, com si anomenar la vida d’una altra manera tingués el poder màgic de capgirar la z, de simplificar-la una mica, de fer-la creuar de cames i ser alhora més rodona i més complexa. És quan intentes enganyar-te amb tanta ànsia quan no sé si dir-te z, no veus que és z? La majoria de vegades callo i deixo que se’m mengi la tristesa. I tu et penses que sí, que deu ser x, perquè si no, jo no estaria tan desfeta.

Jo també menteixo, evidentment. Però ho faig amb la tranquil·litat serena de qui sap perfectament que està mentint, de qui no es creu ni una paraula del que explica. De qui sap z i accepta z i estima z, però avui té ganes de dir x, o li és més còmode dir x per no haver d’explicar z.

I si tu no fossis tu i jo no fos jo, si no haguéssim sigut nosaltres en algun moment imprecís, et diria vine, estira’t aquí. I t’abraçaria dolçament per ajudar-te a veure, a dir i a estimar, finalment, fins a l’última lletra. I ensenyar-te que mentir només pot ser un plaer quan es fa perquè sí, sense altre motiu que la mentida en si, com si fos el sexe més gratuït, més brut, més perfecte.