parole, parole, parole

Archive for maig de 2014|Monthly archive page

Contra la violència, sí, però quina?

In esvoranc on 28 maig 2014 at 11:43 am

Em cal, avui, pensar en veu alta. Escriure algunes reflexions sobre la violència. Heu llegit això i heu pensat, segurament, en contenidors cremats. En policies amb casc i sense número de placa, potser. I sí, sobre aquesta violència també, però sobretot sobre la violència més subtil (i més mortal) de les paraules. Les que fem servir per amagar les causes veritables, les que embelleixen polítiques que de cap manera es fan per al bé comú. Les que critiquen les conseqüències sense valorar-ne les causes.

Espero que Mònica Terribas perdoni que agafi les seves com a exemple. Certament, no són les úniques, ni tan sols les més escandaloses. Però aquest matí l’escoltava i se m’ha fet un forat a l’estómac de pensar que una ràdio pública, que un programa i una professional de prestigi, vigilin tan poc amb les paraules. O, pitjor, que les tinguin tan ben calibrades.

Això que ve ara sonava a l’editorial del Matí de Catalunya ràdio a les vuit. M’he molestat a transcriure’n els tres minuts sencers (text en cursiva), i podeu sentir-les amb la seva veu aquí.

Quan diem que volem viure en pau i que som una societat pacífica, no només ens referim a sortir i fer una via catalana, sinó a no convertir la ciutat en un camp de batalla perquè es compleix una ordre judicial de desallotjament d’un edifici, com està passant des de fa dos dies, al barri de Sants, a Can Vies.

Es dóna per fet que el motiu de la batalla és el compliment d’una ordre judicial. Vist així, sembla totalment fora de lloc reaccionar contra el compliment de la llei (hi ha una ordre judicial que cal complir). No es qüestiona la legitimitat de l’ordre judicial, la feina que s’ha fet durant els darrers 17 anys, ni molt menys el dret dels ciutadans a utilitzar de manera oberta i comunitària un espai mort.

És a dir, es desallotja Can Vies perquè es compleix una ordre judicial, d’acord. Però, a què treu cap aquest desallotjament? Ara que s’ha enderrocat l’edifici, quin ús farà TMB del solar? Quan s’habilitarà la zona verda projectada? Al meu entendre, no n’hi ha prou d’abaixar el cap i acatar les decisions judicials. Tenim dret a qüestionar-les si creiem que no fan cap bé a la comunitat, com fem amb les sentències contra l’ús del català, per exemple.

S’obvia, a més, el valor simbòlic de Can Vies. Estic segura que moltes de les persones que s’han manifestat (pacíficament també, recordem-ho) contra l’enderrocament de Can Vies ni tan sols hi havien estat mai. Sortim al carrer (i no em cansaré de dir que pacíficament també, recordem-ho) perquè sentim impotència davant la injustícia. Can Vies no és només un centre cívic. L’hem convertit en el símbol de com els que haurien de servir-nos ens prenen el poc que tenim. Quan diem que #canviesnoestoca o #efectecanvies el que volem dir és prou. Prou de corrupció, prou d’injustícia social, prou d’impostos que paguem majoritàriament els pobres.

Per tant, no, no convertim la ciutat en un camp de batalla perquè es compleix una ordre judicial. Convertim la ciutat en un camp de batalla perquè estem desbordats per les injustícies, i aquesta ordre judicial i, sobretot, la manera com es fa efectiva, ens sembla un abús de poder que, afegit a tota la resta, comença a ser intolerable.

Excavadores, contenidors cremats, dilluns una mòbil de TV3 incendiada, pedrades amunt i avall, i naturalment els mossos, que intenten frenar-ho com poden perquè la revolta s’ha escapat de Sants a altres barris. Les coses es poden dir de moltes maneres, però no cremant ni incendiant els carrers a mitjanit.

Em crida l’atenció una generalització com pedrades amunt i avall, però encara més el naturalment col·locat com si res, com si l’única cosa que es pogués fer fos reprimir la violència amb més violència. És natural que els mossos intentin frenar-ho com poden. Es dóna per evident que els mossos fan l’única cosa que poden fer. Però, de veritat és l’única cosa que es pot fer? De veritat les càrregues eviten la violència ciutadana? Podria semblar el contrari: com més fortes són les càrregues, més violentes són les manifestacions.

D’altra banda, ja no recordem la tesi del comissari dels mossos David Piqué, en què explicava clarament que entre les tàctiques per deslegitimar els movimients socials hi havia permetre (i fins i tot fomentar) la violència a les manifestacions? Si no sabeu de què us parlo, podeu llegir-ho aquí. Després d’aquest document, crec que tenim l’obligació de qüestionar el model d’actuació de la policia (que paguem entre tots) davant els aldarulls.

La feina dels mossos d’esquadra no és fàcil, sovint, com ahir a la nit, quan la situació es descontrola i gent violenta crema màquines al mig del carrer.

Efectivament, no és fàcil. Ara bé, això justifica qualsevol mena d’actuació?

Tot això passa enmig de la decisió de plegar de Manel Prat, director general de la policia, que ho fa, assegura, per motius personals. Aquesta decisió ens ha de fer pensar. Sempre ens queixem que els càrrecs polítics no assumeixen els seus errors. Aquesta vegada ho ha fet i ha dimitit.

No, Manel Prat no assumeix els seus errors. Dimiteix per motius personals, no perquè admeti que la seva gestió ha estat inadequada. De fet, continua afirmant que el dia que els mossos van treure un ull a Ester Quintana no es van disparar bales de goma, tot i les conclusions del jutge d’instrucció, que diuen el contrari. I tornem al principi: per què Manel Prat pot qüestionar la feina d’un jutge, però els que fem costat a Can Vies, no?

Molts diran “massa tard, feia temps que hauria d’haver plegat”, però això seria just, realment? D’entrada, hi ha un munt de casos oberts encara pendents de sentència judicial que afecten els mossos d’esquadra. S’ha d’arribar a escatir qui tenia quina informació i quan, qui va donar quines ordres, i quines persones eren responsables de quins fets.

Totalment d’acord que cal escatir tot això, però hi ha dues qüestions més: d’una banda, si qui va donar les ordres no és un superior de Manel Prat, en comparteix la responsabilitat (igual que si la meva filla trenca el vidre dels veïns, la responsabilitat també és meva, tot i que no sabés que ho faria i em costés impedir-ho); de l’altra, és més que probable que no s’arribi a escatir mai, tot això. Llavors, no hauria de dimitir mai, tot i les mostres evidents (amb sentència judicial inclosa) que hi ha hagut actuacions irresponsables sota el seu comandament? És més, no seria precisament Manel Prat el responsable d’escatir-ho? I, si no n’és capaç, no és natural que dimiteixi?

Però de vegades la pressió és tan forta que no paga la pena i hi ha persones, en aquest cas Manel Prat, que han decidit plegar al marge de tot això, o per tot això.

Així, no ha plegat per la seva incompetència per gestionar adequadament el cos dels mossos d’esquadra, sinó per la pressió a què està sotmès (a causa de la seva incompetència per gestionar adequadament el cos dels mossos d’esquadra). Com els polítics que no dimiteixen perquè siguin corruptes, sinó per la pressió mediàtica quan els han atrapat sent corruptes?

Però alerta: tots els errors que hagi pogut cometre la policia en els darrers anys són imputables al director de la policia?Rarament hem vist un mosso de patrulla o de la BRIMO fer un pas endavant i dir: «plego perquè em vaig equivocar, no havia d’haver disparat aquell tret, em vaig precipitar, aquella càrrega era excessiva, em vaig ofuscar, vaig tenir la sensació que no controlaria la situació, va ser un error». No hem vist cap operatiu comú, un mosso, un policia, assumir errors públicament.

Aquí hi ha un ús molt amable (i reiterat) de la paraula error. Efectivament, tots ens equivoquem, però això no vol dir que els nostres errors no puguin constituir delictes. Si avui m’emprenyo amb algú i li trenco la cara, efectivament, serà un error, però això no vol dir que la meva condició humana el justifiqui (tots som humans i la majoria no anem pel món trencant-li la cara a la gent), ni molt menys que sigui acceptable, ni encara menys que no hagi de tenir conseqüències.

D’altra banda, posar al mateix sac els mossos de patrulla i els integrants de les BRIMO és com posar al mateix sac els manifestants pacífics i els que es dediquen a cremar contenidors. Aparentment poden pertànyer al mateix bàndol, però això no els fa compartir els mateixos ideals. Tinc alguns coneguts que són mossos de patrulla i estan totalment esgarrifats amb les informacions que tenen sobre els seus companys de les BRIMO.

I encara una altra qüestió: per què no veiem els policies assumir errors públicament? Conec personalment com a mínim un cas d’una mossa d’esquadra que va deixar el cos perquè no se sentia còmoda amb les actuacions d’alguns dels seus companys i, quan va denunciar-les als seus superiors, va patir un assetjament laboral que se li va fer insuportable. La policia ens protegeix dels violents, diuen, però qui ens protegeix dels violents quan formen part de la policia? Quan assumir públicament un error es converteix en una traïció al cos, quina sortida els queda?

Per què no passa, això? Mai no s’equivoquen? En cap moment no prenen cap decisió? Són màquines d’obeir ordres? Nosaltres creiem que són persones i, com totes les persones, s’equivoquen. Com també poden haver comès errors els seus comandaments.

I, en tot cas, el comandament té l’obligació de detectar i corregir els errors del seus subordinats, no és “un més” al mateix nivell de responsabilitat que els altres.

Avui molts estaran contents perquè ha rodat un cap damunt l’estora, però no seria més honest que els professionals que hagin pogut cometre errors els admetin i els expliquin a la ciutadania?

Que Manel Prat dimiteixi no implica que els professionals que hagin comès errors no els hagin d’admetre. Una falsa dicotomia, com quan més tard Terribas ha dividit les persones en dos grups: els que estan en contra del tancament de Can Vies i els que estan en contra dels aldarulls, quan en realitat és perfectament compatible estar en contra del tancament (violència institucional) i en contra dels aldarulls (violència policial i ciutadana).

Potser així seríem més conscients tots plegats de les dificultats que tenen, dels riscos que corren, de la velocitat a què prenen decisions per les quals d’altres es disculpen alguna vegada i pleguen. Va en el càrrec, sí, però d’aquesta dimissió n’haurem après alguna cosa, a part de debilitar la confiança en els mossos d’esquadra com es demostra aquests dies i més els necessitem?

Es dóna per fet que la dimissió debilita la confiança en els mossos d’esquadra, però a mi em sembla tot el contrari. Com més es depurin responsabilitats, s’investiguin amb garanties les actuacions inadequades, es deixi d’indultar els policies condemnats, es parli obertament de com es pot millorar el cos…, més confiança podré tenir en la policia del meu país. I no, no es pot aprendre res d’una dimissió per motius personals quan clama al cel que no és cert.

D’altra banda, segur que aquests dies és quan més els necessitem?

Em sembla que el que més necessitem com a societat és reflexionar sobre les causes profundes de la violència ciutadana, que al meu parer prové de la violència d’unes institucions que no tenen en compte els interessos del 99% dels ciutadans, que no som fastigosament rics perquè hi ha un 1% que s’apropia de la nostra feina, dels nostres impostos, de la nostra sang. Si ataquem aquestes causes, estalviarem en policia i, sobretot, en violència de tota mena.

Plus vivant que je crois

In és quan volo que hi veig clar on 17 maig 2014 at 1:33 pm

Em sap greu si m’enxampes mirant el buit, una mica més enllà del que solia estar quan et tenia al costat. Pensava, al principi, que et trobava a faltar. Que tantes nits sense dormir perquè hi ha una vida nova que cal alimentar, abraçar, mirar, se m’enduien el teu cos, per molt que el tingui a pocs centímetres. Que si no ets tu amb el pit fora de la camisa sóc jo fent monòlegs monòtons d’aquests que li agraden, fins que tanca els ulls; que no ens trobem gaire sovint totes dues amb les mans lliures.

Creia que et trobava a faltar, que enyorava la teva pell oferta al sofà o a la cuina. Que trobava a faltar els teus gemecs, els teus sospirs, la teva saliva. La cruesa amb què em fas l’amor.

Però mirant el buit, sentint el buit, m’ha semblat que més aviat és a mi, a qui trobo faltar. M’enyoro gemegant, sospirant, salivant. M’enyoro forta i crua, violentament atenta, mastegant cada paraula que ofereixes. Enyoro la cruesa amb què fem l’amor.

Tot passa, amor. Vindrà una nit que passaran vuit hores i la vida menuda no voldrà plorar. Aquella nit dormirem, i ens llevarem sorpreses i agraïdes. Vindrà una nit que serà ja la tercera, la quarta, la cinquena. Vindrà una nit que creurem que és nostra i llavors ens retrobarem. Una amb l’altra, i cadascuna amb si mateixa. No en el sexe ràpid, irrenunciable, necessari, que colem ara mateix entre bolquers, amb l’orella parada per si arriba un plor des de l’altra punta de casa. Ens retrobarem, amor, en l’aventura gratuïta de descobrir-nos, en les ales esteses que conquereixen noves terres, en el gest cru que fa mal i allibera. Ens retrobarem i serà excitant tornar-nos a conèixer, ara que el paisatge ha canviat tant.

T’espero, m’espero. Aquí, al teu costat.

La mort dels monstres no serà televisada

In cròniques de la veritat aparent on 13 maig 2014 at 6:25 pm
Aquesta remor que se sent no és de pluja,
ja fa molt temps que no plou […]
I, tanmateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol

Van prohibir pensar i van prohibir parlar, com havia predit el poeta, i si hi havia alguna remor persistent l’ofegava l’estrèpit constant dels engranatges que comandaven els monstres. Quan dic parlar no vull dir les converses de tràmit, hola, bon dia, una barra de quart. Vull dir escoltar-se i entendre’s i anar més enllà del que se sabia. Vull dir el parlar que segueix i precedeix idees més brillants. Vull dir enraonar, que no deixa de ser una manera de pensar amb els altres.

Van prohibir pensar però era difícil controlar-ho. La gent sabia dissimular, fer cara de lluç quan per la sang bullia la idea més subversiva, o es clavava al fons de la retina la imatge viva d’un estiu més lliure. Molts haurien preferit eradicar els records, eliminar-los com els havien fet cremar les cartes i les fotografies, però sempre hi havia petits brins de felicitat passada que arrelaven en el moment més inesperat. O, encara més perillosos, instants de felicitat present, absurda, silent, fugissera, però innegable com la lluentor dels ulls que calia abaixar per no descobrir-se. Algú que et somreia quan els guàrdies no miraven, una mà que fregava la teva un segon més del que era estrictament imprescindible. I l’inconfessable, el que hauria estat castigat amb la pena de mort: l’esperança, ni que fos tímida, que algun dia les coses canviarien.

Els monstres no eren estúpids; sospitaven, si no sabien, que la gent continuava pensant, tot i el guió impecable que es dictava cada dia a les escoles, a les places, a les pantalles. Intuïen que es feien servir les paraules més innòcues (cactus, forquilla) per passar missatges secrets (t’estimo, mira’m), però no tenien manera de saber del cert quines paraules, quins missatges, i a més els codis canviaven cada dia.

Van prohibir pensar però havien d’acontentar-se, doncs, amb la semblança de la ment en blanc, o de la ment en el color exacte que dictaven aquella setmana els monstres. I els monstres van estar contents un temps amb la façana de pau morta.

Hi havia, però, petits atacs als engranatges. Sense que ningú confessés per què, un dimecres qualsevol l’alba descobria els carrers entapissats de roses de paper. Un diumenge hi havia arcs de Sant Martí pintats a les parets de les fàbriques. Un dilluns al vespre molta gent, molta, feia com que s’havia oblidat d’engegar la televisió.

Els monstres enviaven llavors els sequaços a investigar i ningú no en sabia res, ningú no en pensava res. O això deien, seguint el guió. Fins que els monstres van trobar la manera d’ofegar també els sabotatges i, un temps, va tornar la pau més morta que mai, més dòcil encara, més estèril.

Van trobar el primer sequaç amb el cap esclafat contra el vitrall del banc nacional, com volent dir. Ràpidament es va netejar qualsevol indici d’insubordinació, es va ofegar l’alè de qui va gosar apuntar que havia passat res fora del normal, es va programar un partit important per a aquella mateixa tarda.

Els següents van aparèixer penjant de les antenes enormes que presidien la ciutat, empalats davant les botigues d’articles de luxe, embrutant de sang les estores dels millors hotels.

Era fàcil, però molest, trobar sequaços nous, i als monstres no els agradava el caire violent que prenia la situació. Preferien els temps de calma, no haver d’interrompre les sessions de golf o de massatge. Dormir tranquils perquè la plebs tenia pa per menjar més o menys cada dia, i escoles per aprendre el guió més o menys amablement, i un sostre precari que els cobria. Preferien que de camí cap a la feina els ciutadans de bé no trobessin els cossos morts dels sequaços, que cada cop apareixien més mutilats i en escenaris més difícils de netejar.

I, a més, hi havia els rumors difícils de tapar que deien que aviat serien els monstres mateixos, i no els sequaços, qui rebentaria. Rumors en codi (cullera, síndria) que anaven canviant, però que regaven sense dubte fins les esperances més tímides (futur, alegria).

Van prohibir parlar i van prohibir pensar, sense adonar-se que el que prohibien era somiar, imaginar un futur millor, si no per a un mateix, per als fills dels fills, algun dia. Van prohibir pensar i no van veure que la violència de viure sense somnis era l’única intolerable, l’única impossible d’empassar amb la sopa fada del futbol i els programes de xafarderies. Van deixar la gent sense somnis i no hi va haver més remei que exterminar els monstres, un a un. Mirar-se els cadàvers i la sang ben vermella, ara sí, tacant-los les mans. La sang que feia anys que vessaven, a cop de llei injusta, cada dia.

*Article publicat al diari ARA el 23 d’abril de 2014

Una, dues-centes, 91 milions

In esvoranc on 7 maig 2014 at 11:25 am

Segurament heu vist un vídeo ianqui en què un senyor encorbatat fa una entrevista de feina per internet a diferents candidats. Les condicions de la presumpta feina són d’esclavitud: sense vacances, sense temps lliure, dedicació total al “soci”. És possible que només de veure el títol del vídeo, “La feina més important del món”, us hagi vingut al cap que parlaven de les mares. I, efectivament, al final del vídeo es revela als candidats que el lloc de feina, sense remuneració, és el de mare. Llavors hi ha uns minuts emotius en què els candidats agraeixen espontàniament tot el que les seves mares han fet per ells, i llagrimetes i tal. I el sentimentalisme barat funciona: moltes de les meves amigues el comparteixen a les xarxes socials i confessen la plorera que els ha provocat.

Els creadors del vídeo afirmen que l’han fet perquè tothom s’adoni de com d’important és la “feina” de mare, i de tot el que devem a les nostres progenitores, però m’inquieta la idea inqüestionada en què es basa: de mare (com a persona principal que cuida l’infant) només n’hi ha una, i és una esclava. I això és tan bo que ens fa plorar d’alegria. En cap moment es planteja la possibilitat que el pare hi tingui un paper actiu, segurament perquè encara són (comparativament) pocs els pares que assumeixen la responsabilitat (i la satisfacció) de compartir la criança dels seus fills.

De fet, quan al vídeo parlen del “soci” no es refereixen a algú que, en igualtat de condicions, tira endavant “l’empresa”, sinó al fill. Mare i fill són un equip, i el pare ni tan sols hi apareix. I l’home no apareix no perquè sigui una apologia de la família monoparental, sinó perquè tothom sap que mentre la dona és l’esclava que dedica (amb alegria, eh?) tots els seus recursos personals i materials a la criatura, el pare està fent coses pel món, com treballar, fer una cervesa amb els amics o mirar el futbol.

Veure la dona com una esclava que fa passar les necessitats dels altres per davant de les seves, i no només com una esclava, sinó com una esclava feliç de ser-ho, és una idea tan normalitzada que no alarma ningú. De fet, fins i tot es pot fer servir en un vídeo sentimentaloide que comparteixen encantades les mateixes dones, efectivament felices de ser esclaves i contentíssimes que se’ls reconegui socialment l’esclavitud. No per a alliberar-se’n, i ara!, sinó per poder dir amb orgull que compleixen el paper que els toca complir.

I ara faré un salt mortal cap a unes altres esclaves, no tan felices de ser-ho, segurament, que són les més de dues-centes nenes nigerianes segrestades per ser venudes. Aquesta notícia ens esgarrifa en la mateixa mesura en què el vídeo ens emocionava. De sobte, pensem en les pobres criatures, en les condicions en què deuen estar, en com acabaran, i Àfrica ja no ens queda tan lluny. Té un lloc als titulars, ni que sigui durant uns dies.

Em sembla estrany l’interès que ha pres la notícia (tot i que absolutament desitjable) quan a l’Àfrica hi ha 91.000.000 de nenes/noies/dones de més de 9 anys que han patit l’ablació del clítoris per ser “més fàcils de controlar” com a possessions dels seus pares i, més tard, dels seus marits. Sí, no m’he equivocat de zeros, noranta-un milions de dones mutilades. Tres milions de noves mutilacions cada any.

Són tres situacions totalment diferents, em direu. I tindreu raó. Res a veure. De fet, si el pare dels meus fills i jo decidim compartir responsabilitats i alegries, l’única penalització que tinc és ser considerada una mala mare (ell, en canvi, amb la mateixa càrrega de feina i satisfacció, serà considerat un pare excel·lent). Més que assumible, en comparació amb ser mutilada sense possibilitat de triar-ho, o ser segrestada i venuda com a esclava.

No és comparable la pressió social de fer passar les necessitats dels altres per davant de les pròpies que sento jo, que la que sent una mare de Somàlia que perpetua la barbàrie i mutila la seva filla prepúber amb un vidre esmolat. No és comparable el dolor d’aquesta nena, que malgrat tot tindrà el reconeixement social i el suport de la família, amb el de la nena de Nigèria, venuda a uns desconeguts.

Amb tot, la idea de fons, és la mateixa. Les dones som esclaves. Per això, abans de somriure davant l’enèsim tòpic que situa la mare a l’altar de les santes, penseu en les nenes de Nigèria, penseu en les nenes de Somàlia. Penseu en totes les que no poden sentir-se tan felices com nosaltres de ser esclaves.