parole, parole, parole

Archive for Juny de 2012|Monthly archive page

M’arriba l’eco

In és música viure on 22 Juny 2012 at 12:02 pm

Fa deu anys vaig escriure un conte. Era un conte senzill, que em brollava de molt endins. Era un conte amb el final que hauria volgut de petita, amb una mare que t’abraça i que et diu que tot anirà bé. Era un conte, sobretot, sincer. Naixia de la sensació que s’ha de poder fer alguna cosa, que jo puc fer alguna cosa. Modesta, insuficient, però alguna cosa que amb una mica de sort ajudi algú altre a sortir de l’infern. La història tractava d’una nena que aprenia a demanar ajuda quan abusaven d’ella.

Es deia Crida ben fort, Estela!, i trigaria sis anys a publicar-se. Va ser gràcies a la il·lustradora Martina Vanda que, quan jo ja havia defallit davant els copets a l’esquena de les editorials catalanes (“el conte està molt bé, però no té sortida comercial”, “és molt valent, però els pares no el compraran”, “no us cobrem les despeses de gestió, però l’edició l’heu de pagar vosaltres”), va traspassar les fronteres i va trobar una editorial mexicana que s’hi va llançar de cap. Entre la infatigable Joanaina Font i jo el vam traduir al castellà i el 2008 vam tenir a les mans una primera edició de ¡Estela, grita muy fuerte!

Un any més tard, l’associació RANA, de les illes, se’l va fer seu i el va editar, finalment, en català. Des de llavors han anat a escoles a explicar el conte, a parlar amb els nens, amb els mestres, amb els pares… A trencar un silenci de què tots som còmplices i que permet que hi hagi nens que es pensin que estan sols davant el terror, que no hi haurà ningú que vulgui ajudar-los perquè el que els passa és tan horrible que no es pot ni anomenar.

Les noies de RANA m’escriuen de tant en tant i m’expliquen que el conte té bona rebuda, que els nens parlen obertament i sense por del tema, que els mestres s’hi impliquen… I tot això em feia contenta, és clar. Però no ha sigut fins avui que m’ha arribat de veritat l’eco del crit de l’Estela. He pogut llegir la carta que ha escrit una nena d’onze anys després de llegir el conte i participar en un taller de prevenció d’abusos sexuals que oferia RANA a la seva escola.

Amb paraules senzilles, amb una ortografia titubejant, amb valentia i força, resumeix exactament tot el que jo volia fer-li arribar, sense saber que existia, quan vaig escriure el conte.

Penso que les editorials catalanes tenien raó: no és un conte per fer-se ric. Però gràcies a institucions i ONG, se n’han repartit més de 100.000 exemplars en dos continents. S’han elaborat guies didàctiques, s’han fet tallers de prevenció, s’ha parlat dels abusos amb qui els pateix: els nens. I com a mínim una nena ha rebut el missatge, l’ha entès, se l’ha fet seu, ha descobert que pot actuar per protegir-se i ajudar els altres si cal.

Només per això, només per la carta que he llegit avui, sé que val la pena continuar escrivint el que em surti del fons del fons. Perquè de la merda, si es barreja amb bona terra, amb aigua, amb llavors, en neixen flors.

Pourquoi tu m’appelles déjà alors que je viens à peine de naître

In paraules on 21 Juny 2012 at 10:37 am

Els núvols de cotó de sucre, per si sols, són estèrils. S’hi està bé, són flonjos i dolços i fins i tot bonics, in a corny sort of way, però del tot estèrils. Això ho sap qualsevol que hagi viscut una temporada obliviously happy, totalment satisfet en cos i ànima, sovint sota els efectes de l’enamorament més virulent o la serotonina més potent, depèn a qui es demani.

Per sort, de tant en tant, we get a little spank, un descens brusc de la progesterona i els estrògens, o una mini crisi existencial (depèn a qui es demani) i ens escarrassem a omplir de significat un verb tan buit com “ser”. Qui sap si no busquem atributs aliens (antics o recents) que complementin el subjecte, i la crisi, en realitat, no és només una excusa per a la còpula, if you know what I mean.

El cas és que arriba un dia que tornes a escriure haikus, una mica per costum, una mica per avorriment, una mica perquè hi ha coses que, si es diuen en més de disset síl·labes, podrien fer estralls. I pastes la pasta enganxosa que deixen els núvols de cotó de sucre quan es barregen amb aigua, amb suor, amb secrecions diverses. I en fas una obra bella i efímera que demà, sota el sol radiant de l’enamorament (tossut i persistent malgrat profecies malintencionades i estudis científics perversos), s’anirà eixugant fins ser només pols de sucre i llàgrimes dins el magnífic desert de l’amor, en què la creació no és més que un miratge, for all it’s worth.

[Reciclat de juny de 2009. Tempus fugit!]

Això era i no era…

In cròniques de la veritat aparent on 19 Juny 2012 at 6:56 pm

Això podria ser una tarda de biblioteca amb aire condicionat molt suau. O un gelat de llimona que el petit em demana de mossegar. Això podria ser feina i més feina, i de tant en tant aixecar els ulls de la pantalla i trobar la meva filla que m’observa i somriu. Això podria ser ell, anotant un volum molt gruixut d’alguna cosa que no llegiré mai  però que m’explicarà aquesta nit, mentre sopem. Això podria ser una bona notícia i una altra, i encara una altra. Això podria ser que el món s’ensorra però només a la televisió, als mercats, molt lluny.

I llavors un altre amic que perd la feina. I una amiga embarassada que no té llitet on col·locar la quarta criatura, perquè ho ha deixat tot al seu país, més lluny encara que els mercats. I el nivell del mar que puja, i tot de gent a la Polinèsia que haurà de marxar de casa seva si no se’ls endú una onada abans. I les amigues que reparteixen menjar al seu barri, els dimecres, i cada dia necessiten més mans. I un ajuntament que precinta els contenidors perquè no ningú s’hi rebusqui la vida, i un supermercat que llença iogurts a punt de caducar.

Això és una crida per si tens macarrons de sobres, per si tens un advocat de sobres, per si tens un somriure de sobres i vols fer un cop de mà.

Això podria ser que fa mal estar contenta i, tanmateix… Potser és l’alegria una força tan potent com la ràbia, o potser no és res de tot això i només busco la manera de surar. Veig al meu voltant tanta misèria i tanta gent, també, organitzant-se per ajudar.

Sempre tornaràs a la nostra platja

In és música viure on 10 Juny 2012 at 10:39 pm

Hi ha una mare al Twitter que està contenta, perquè el seu fill marxa a fer la feina que li agrada, i que està trista, perquè se’n va a l’altra punta del món. Jo et miro i penso que queda molt. Que m’agradaria que algun dia em passés també això, trobar-me que ets gran i que fas la teva i que ets feliç perquè segueixes la teva vocació. Que has trobat la teva vocació.

Queda molt però passarà ràpid, sospito. I penso en ara fa nou anys, quan vas passar la nit a sobre meu, com els dies i les nits de tants mesos que vindrien, i em cabies entre la panxa i el pit. Ara m’arribes a l’espatlla. Queda molt, em tranquil·litzo, perquè vulguis marxar a l’altra punta del món. Queda molt perquè em treguis un pam. Queda molt perquè em trobi trobant-te a faltar, mirant d’estar contenta per tu.

Avui és d’aquells dies que penso que es pot ser feliç d’una manera egoista. No obrir el diari, ignorar la feina, passar el matí de festa, la tarda fent galetes, el vespre sentint-te llegir en veu alta els passatges de Rodari que més et fan riure. Avui és d’aquells dies que penso que falta molt, que falten molts dies, i que vull que passin ben a poc  poc. Que cada mil·límetre que creixes sigui una cançó que cantes a la teva habitació quan et sembla que no et sent ningú i jo t’escolto, d’amagat, i se m’encén a dins una flama. Avui és d’aquells dies que sé que estimo viure i que tu en tens molta culpa.

Bye bye, Rilke

In és quan volo que hi veig clar on 6 Juny 2012 at 12:27 am

Ho han dit tots els poetes: estic sola. Davant la mort, però sobretot davant la vida, sola. A l’abisme del dolor, al vertigen de la por, davant de tots els reptes. Per fer els canvis que calen, per lluitar les lluites més justes, per transigir si és necessari i mossegar si és el que cal. Per decidir què sóc, què faig, què vull, què ofereixo. Sola.

Però hi ha una mà que m’agafa el dit polze, discretament i amb fermesa. Uns ulls que m’escalfen el dia. Un braç que m’envolta la cintura. Un somriure menut que fa créixer el meu. Un alè de foc que s’emporta la boira.

Ets tu, i ells, i els altres. Sou un exèrcit de persones, tan soles com jo. Perdudes, ens anem trobant i fem una xarxa per si algú cau al buit de la nit més fosca. Ens deixem llibres i cançons. Ens teixim paraules i records. Compartim el vi i la sort. Creem aquesta il·lusió lluminosa que es diu amistat, amor.

No hi insistiu, poetes. Ja sabem que estem tots sols. Però no tant com, de vegades, ens vol fer creure la mort.

[Aquest text el vaig publicar en un altre lloc un gener de fa tres anys. L’excusa del reciclatge seria que estic segrestada per la feina, i també per escriptures més profundes que no deixen espai al bloc, però sobretot he pensat, remenant arxius antics, que valia la pena recordar que no, que no estem sols. Oi?]