Arriba un moment que és impossible no cedir a l’evidència: han fracassat miserablement tots els intents d’amors tranquils. Hi va haver una època que va intentar estimar les mans suaus i la monotonia tèbia, que va intentar encaixar dins els límits de l’agenda programada amb cita prèvia per cridar.
Però no. Només estima de veritat les tardes de manta i sofà si sap que en qualsevol moment l’estrèpit dels llamps pot esfondrar les parets de la casa. I que compta amb les teves mans per tornar-les a aixecar.
No és que visqui constantment al límit, gran part de la seva vida és passejar-se tranquil·la, anar fent sense pressa fins que l’aire fa olor de canvi i sap que aviat tot tremolarà.
És la dona que et vol fosca, és la fotògrafa d’huracans.
