parole, parole, parole

Archive for the ‘és quan volo que hi veig clar’ Category

Rússia al juny

In és quan volo que hi veig clar on 19 Juny 2017 at 12:02 pm

Fa temps que la guionista de somnis em dóna de nits el que no tinc temps (manera, paciència) de viure de dies. Quina diferència hi ha entre la felicitat somiada i la viscuda en vigília? Somio.

Som ben lluny, per alguna cosa de feina, i fa fresca. M’acostes els llavis i sento aquelles muntanyes russes, aquelles. Sé vagament que és un somni i que el tornar que tenim de remor de fons és en realitat el despertar-nos que vindrà massa d’hora. Gairebé perdem l’avió.

Aquest matí he estat a punt de trucar-te. “Ha sigut bonic, avui, a Rússia, oi?”, t’hauria dit. I tu hauries dit “Sí. Hi tornem?”. I aquí hi ha l’abisme. Era jo, ben sola, aquesta nit, a ser feliç. Les muntanyes russes eren meves i prou.

Me les guardo, però. Quan ens veiem jo et miraré tres segons més del que caldrà i tu no sabràs per què. No sabràs res d’aquesta nit i potser t’acostaràs un moment a comentar-me allò que havíem de parlar, t’acostaràs tres centímetres més del que caldrà, i muntanyes russes. Jo faré com si res, com si no sabés per què.

Voldria regalar-te-la, la felicitat que ens he fet aquesta nit. I passejar com passejàvem, i xerrar com xerràvem, i despullar-nos, és clar. Voldria regalar-nos-la per compartir. A falta de circumstàncies més propícies, la deixo aquí.

 

Quan calen excuses

In és quan volo que hi veig clar on 20 Desembre 2016 at 9:54 am

La teva mà just a sobre el cul, entre el desig i la cintura, prenent maluc i ritme. La teva mà just a sobre el punt en què fa mal viure, i una calor com un alè, i un alè entre l’espatlla i la clavícula. La teva mà i la meva pell, i fer veure que val la pena viure. Oblidar el món i oblidar el pes, la meva pell.

En diuen fer l’amor i jo en diria fer la vida. Fer el respirar possible. Només carn que vol carn, la teva mà atansant-me, la meva mà atansant-te. La meva mà a sobre el teu cul, entre el desig i la cintura. Un alè que va pujant, des del melic cap a les cuixes.

La teva mà a la meva pell, paret del món, ciutat perduda. La meva mà, la teva pell. Alè, calor, excusa de vida.

No passaran

In és quan volo que hi veig clar on 26 Setembre 2016 at 9:46 am

La guerra dels sexes té els cossos com a camp de batalla i no és una guerra, sinó una ocupació. L’ocupació del cos no masculí, no blanc, no poderós. L’ocupació dels cossos de les dones, sobretot, però també de tots els que no representen el poder patriarcal.

Ens ocupen de moltes maneres. Ens ensenyen a odiar tot allò del nostre cos que no és conforme a la norma, ens castiguen si som massa o massa poc. Massa o massa poc què? Depèn de què s’esperi de tu, però això ja ho saps. I aprenem a camuflar-nos, a torturar-nos (depila’t, fes dieta, opera’t), per semblar qui no érem.

L’ocupació és quotidiana i sovint hi col·laborem nosaltres, hi ha qui creu que de grat. Veiem els videoclips, els anuncis, les revistes, les pel·lícules, i volem ser com són elles, primes però amb corbes, obedients però picants. O com ells, forts i independents, rics, poderosos, llestos per sotmetre el món a la seva voluntat.

De vegades no. De vegades l’ocupació l’exerceixen els altres amb violència. Psicològica (no vals res), física (t’estamparé contra la paret), sexual (en el fons t’agrada).

Em sorprèn la quantitat d’amigues que han estat violades, però sobretot em sorprèn la quantitat d’amigues que se n’han escapat. Amb tàctiques diverses, s’han trobat en un intent d’invasió terrible del cos i l’han pogut aturar. No surten a les estadístiques, ni a les pel·lícules, ni se’n parla gaire fora dels cercles privats. Costen de comptabilitzar, però com a mínim al meu voltant són moltes.

La que es va trobar acorralada pel revisor del gas i no se sap com li va sortir de dir-li: «la teva mare no n’estaria gaire contenta, d’això que em fas», i el va fer saltar un metre endarrere, disculpar-se, marxar. La que es va trobar amb una navalla apuntant-la dins el portal de casa i, amb un xut d’adrenalina que no havia sentit mai tan fort, va agafar l’imbècil per la samarreta, el va aixecar un pam de terra, el va treure al carrer. La que van seguir quan sortia de la discoteca i, quan li van dir que no fes cap soroll i pugés al cotxe, va arrencar a córrer i es va escapar.

On són, les pel·lícules que ensenyen les dones defensant-se? Guanyant, si no la guerra, alguna batalla? On són les que no queden paralitzades, les que no criden indefenses, les que obliden per un moment que pertanyen al sexe dèbil i que els toca callar i empassar?

No em malentengueu, sé prou bé que no totes tenim la sort de reaccionar així. Sé que la por és un verí eficaç, sé que el cos et pot trair, sé que pots quedar sense esma ni per respirar.

I aquesta és la imatge que tenim gravada amb foc. A qualsevol telesèrie, barata o cara, bona o dolenta, arriba el capítol en què un depravat viola una noia. És gairebé infal·lible: la noia no es pot defensar. Ell és més fort, fa més por. No hi ha ningú, és fosc, i és igual si crida o no: no la sent ningú, no hi ha príncep blau que la vingui a rescatar. Així que la cosa passa i ella s’acaba suïcidant, o es torna drogoaddicta, o deixa de tenir vida sexual. En el millor dels casos, es torna una assassina en sèrie de violadors. Poques, poquíssimes, ho superen i tiren endavant una vida «normal», com passa majoritàriament en la realitat.

I així, amb imatges difícils d’oblidar, ens convencen que el nostre cos no és nostre, és de qualsevol que ens el vulgui robar. Ens convencen que som febles, que ells sempre guanyen, que val més no resistir-s’hi gaire i així potser no ens mataran. I no només això: ens ofereixen com a alternativa a la violació quedar-nos a casa, no sortir soles, no beure massa, vigilar.

La guerra dels sexes no és una guerra, és una ocupació en què l’exèrcit ocupant té tots els mitjans. Fins l’home més nyicris té al seu darrere segles d’opressió que li han fet la feina bruta. Han desarmat les dones de la idea que existeix la possibilitat de lluitar. Lluitar no com a obligació de mantenir el cos inviolat, com si fos un santuari que cal oferir a un mascle més o menys triat. Lluitar pel dret a l’espai propi, si podem, perquè de vegades podríem si no ens haguéssim cregut que no. Lluitar per servir-nos del nostre cos com ens plagui, per oferir-lo a qui ens plagui, si ens plau.

La guerra dels sexes no és una guerra, és una ocupació intermitent del cos, que comença per l’ocupació permanent del cervell. Veient com està el món, no crec que arribi a viure l’armistici, així que de moment em dedico a armar les guerrilles. Oblida les pel·lícules. Si te’l trobes en un carreró fosc i aconsegueixes vèncer la por (legítima, és clar), mira-te’l bé. Està sol, ell també. I potser no és ni tan fort ni tan gran. Potser si el sorprens, si el descol·loques, te’n podràs escapar. Ell no ho sap, però hauria de tenir-te por. Al cap i a la fi, sou en un carreró fosc, no hi ha ningú més. L’adrenalina que et corre a dojo per les venes podria fer-li molt de mal.

Ets forta. Ets capaç. Tens un cos que és teu. I tot el dret de servir-te’n.

*aquest article va ser publicat al número 3 de la revista Tentacles

Pregunta millor

In és quan volo que hi veig clar on 4 Juliol 2016 at 11:22 am

Damaged people are dangerous. They know they can survive. -Josephine Hart

 

És perillós preguntar-se quant de dolor es pot suportar, i si s’aguantarà també això que ara crema o cedirà finalment el cos al pes del món. És perillós perquè la vida respon i el dolor que es pot suportar tendeix a l’infinit, fins que se’ns menja la mort i se suposa que s’acaba tot. Reso sovint perquè la mort sigui la fi de veritat i no hi hagi preguntes ni turments més enllà, infinits; només un plàcid no ser, per fi.

Per això prefereixo preguntar-me avui quanta felicitat seré capaç de suportar, quants diumenges al sol, quants dilluns d’esperança, quants dimecres d’amor. Per això prefereixo desafiar la vida i que em sorprengui encara amb més llum, encara amb més reptes, fent-me riure més fort.

Per això prefereixo, avui, comptar tot el que hi ha de viu i d’alegre i de suau, i sentir que em falten dits. Quanta primavera pot suportar un cos, deia el poeta dalt El tren de Bagdad, i volia dir una altra cosa. Però jo li prenc els versos i els escric a la sorra d’estiu, i primavera és tot això que repto la vida a vestir-me de nou.

Un altre cop. Encara més. Posa’m a prova. Mira, mira quanta felicitat puc suportar.

Cercles perfectes

In és quan volo que hi veig clar on 17 Mai 2016 at 9:19 pm

Teníem divuit anys i la sang empenyia, i érem ignorantment felices al bell mig de la plaça reial. Assegudes en un banc marejàvem la perdiu fins que ens vam donar la mà i vam besar-nos i el món ja no existia, o això volíem creure. Ignorantment felices ens besàvem, al bell mig de la plaça reial.

Al principi no pensàvem que els crits anessin per nosaltres; érem només boca, llengua, mans, sal. Però van anar acostant-se i vam haver de deixar de besar-nos, vam haver de sortir del cercle perfecte que ens feien els braços i els pits i els sexes esclatants sota els pantalons cordats, i vam haver de veure un grup d’unes vuit o deu persones, amenaçants.

Vam agafar-nos de nou les mans, al bell mig de la plaça reial, que estava plena de gent que no feia res. Vam aixecar-nos del banc, vam agafar les coses de la universitat, vam córrer amb els dits enllaçats. No van seguir-nos gaire; el sol brillava impassible al punt del migdia i ens havien fet fora d’aquell banc que no havia de ser per a nosaltres, que no havia de ser la cabana del cercle perfecte que ens havíem pensat.

No van pegar-nos, no van violar-nos, no van fer res que poguéssim denunciar. Uns quants insults, mirades amenaçadores, ja està. Tot fos això, vam pensar. I l’ensurt no ens va acompanyar gaire: és tossuda, la sang, als divuit anys. Vam continuar traçant cercles perfectes per les places, pels carrers. Només de tant ho recordàvem i de cop ens deixàvem de besar.

Ara que fa vint anys d’aquell migdia i corren per casa dos preadolescents amb ganes d’estimar, penso si els serà igual de fàcil anar pel món. Si els meus fills tindran la sort que he tingut fins ara, si el màxim que els passarà si decideixen estimar qui no toca seran quatre crits desafortunats. I és trist saber que no hem trencat el cercle imperfecte, que és igual de perillós anar pel carrer ara que fa vint anys. Que l’odi és igual de fàcil de trobar.

Tracem, doncs, cercles perfectes. Aïllem-nos del seu odi, si podem. Que totes les places siguin illes en què poden besar-se els amants. Escopim-los el nostre amor a la cara, que els caigui com una pluja sobre la terra assedegada. Fem esclatar la primavera, siguem tants que no puguin amagar-se en la força del grup que els dóna la raó. Besem-nos pels carrers i que trontollin les cases.

Convertim el carrer en un camp de cercles perfectes en què està permès besar.

Bé d’amors

In és quan volo que hi veig clar on 12 Octubre 2015 at 10:46 pm

No sabem encabir això que tenim dins el diccionari. Renunciaríem de grat a les paraules, si els amics no preguntessin, si nosaltres mateixes no ens miréssim de vegades amb ganes d’etiqueta neta i clara, llesta per empaquetar. Sabem, només, que no s’acaba, que tot just comença, que ara canvia i ara s’esvera i ara es calma.

No ens hi cap, tant d’amor, en tan poques paraules. Tantes ganes. No ens hi caben. No ens hi caben les tardes de diumenge amb orxata i granissat, les nits de caure al llit i adormir-nos de seguida de tan cansades, les trucades perquè mira què m’ha dit i li trencaria la cara, les trucades perquè mira què m’ha dit i quina alegria. Pensar en tu immediatament si sóc feliç i ho vull dir a algú, pensar en mi immediatament si estàs preocupada i ho vols dir a algú. Pensar l’una en l’altra, cada dia, tantes vegades.

No volem encabir això que vivim en frases ordenades. Jo vull anar-ho obrint, com un regal, a poc a poc. Un regal que canvia cada dia. Un regal que voldria, de vegades, tornar a la botiga. Un regal que era exactament el que em calia sense saber-ho. Un regal que no se sap si és un caramel o una ametlla amarganta, un regal que és com la vida, sempre estranya, sempre ara.

No t’intentaré noms i altres carícies, aquesta nit, estimada. T’enviaré un full en blanc perquè te’l miris, aquesta nit. Un full en blanc que podria ser la lluna, si la veiéssim des del llit. No inventarem noms, agafarem els vells i els omplirem, només, de sentit.

With a lot of help from my friends

In és quan volo que hi veig clar on 8 febrer 2015 at 11:08 pm

Perquè és en els moments difícils que saps qui t’estima bé, cal agrair a l’univers (digue’n déu, digue’n fill de puta de torn) que et posi al davant un repte. Perquè fins ara te n’has sortit sempre, i amb honors, i tens la certesa que la cosa només pot continuar millorant. Perquè és bonic obrir-se a rebre, com una flor que no s’atrevia a demanar aigua fins que no s’ha posat a ploure. Perquè segurament no caldrà, però escalfa la vida saber que si cal hi són. Perquè hi ha missatges de veu que et fan riure i plorar i ser feliç. Perquè hi ha abraçades que et fan riure i plorar i ser feliç. Perquè si l’univers (digue’n déu, digue’n fill de puta de torn) t’avisés que et queda una última hora per viure, series exactament allà on vols ser, fent exactament el que vols fer, amb qui vols compartir-ho. Perquè no vas donar la vida per perduda quan se’t feia difícil respirar, i des de llavors que no ha parat d’agrair-t’ho. Perquè això també passarà i val més ballar ara que els nens riuen. Perquè sí.

I que insignificant que sembla tota la resta en vespres com avui, en què el present vibra així de bé.

Un plat pla ple de pluja freda està

In és quan volo que hi veig clar on 20 gener 2015 at 11:56 pm

Tomba’m, avui que em sento got ple. Que vessi tot i pugui oferir-me altre cop a l’ampolla, a l’aixeta, a la riuada. Tomba’m i deixa’m caure sobre la terra humida, no tinguis por de trencar-me. No facis el gest amb la mà; fes-lo amb el cos i que t’hi acompanyi l’ombra. Que no t’espanti al violència de veure’m per terra, oberta, buidant-me.

Tomba’m i deixa que m’ompli després. D’aire, de vida, de res.

We’ll have to make new love

In és quan volo que hi veig clar on 11 Desembre 2014 at 12:22 pm

Trobo a faltar escriure’t. Buidar una mica la vida i fer un pas enrere per mirar-me-la des del silenci de la casa a mig matí. És plena, aquesta casa, a totes hores, i si no és de gent és de coses a fer que no poden esperar els deu minuts que necessito per dir-te que trobo a faltar escriure’t.

“No t’ha besat i ha marxat amb pressa,/i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,/ i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca/i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis./En fa literatura, només literatura.” I entenc què vol dir Mireia Calafell quan escriu això, i entenc que és això el que t’exaspera quan, de nits, em quedo a escriure en comptes de venir a fer-te l’amor.

Però t’he de dir que trobo a faltar escriure’t, fer un pas enrere i mirar-te. Que és escrivint-te que sé mirar-te millor. M’adono de la meravella d’aquesta arruga menuda que no tenies ahir, de les onades dels cabells que avui són més suaus, d’una piga que no havia descobert encara. Que després, quan tanco l’ordinador i ja no hi ha lletres, hi ha encara la imatge de tu poblant-me el cos. Que beso llavors l’arruga, els cabells, la piga, per primer cop. Que em cal descobrir-te cada dia per recordar-me que no hi has estat sempre, que no sé fins quan hi seràs, que vull escriure’t per tenir-te com ets exactament ara mateix. I col·leccionar-te instants tota una vida.

Faré tard, avui, deu minuts. Els deu minuts que em calien per dir-te que avui també m’agrades. Que avui també et vull a prop. Que t’he mirat bé, que t’he resseguit, i sí, estic segura que t’estimo i no és la inèrcia de l’anar fent. Que no és rutina si, quan, arribi, et faig un petó.

A la nit, quan fem l’amor, serà amb les mans noves de qui obre el regal de la vida per primer cop. És per això que t’escric. És per això que, a estones, no hi sóc.

Plus vivant que je crois

In és quan volo que hi veig clar on 17 Mai 2014 at 1:33 pm

Em sap greu si m’enxampes mirant el buit, una mica més enllà del que solia estar quan et tenia al costat. Pensava, al principi, que et trobava a faltar. Que tantes nits sense dormir perquè hi ha una vida nova que cal alimentar, abraçar, mirar, se m’enduien el teu cos, per molt que el tingui a pocs centímetres. Que si no ets tu amb el pit fora de la camisa sóc jo fent monòlegs monòtons d’aquests que li agraden, fins que tanca els ulls; que no ens trobem gaire sovint totes dues amb les mans lliures.

Creia que et trobava a faltar, que enyorava la teva pell oferta al sofà o a la cuina. Que trobava a faltar els teus gemecs, els teus sospirs, la teva saliva. La cruesa amb què em fas l’amor.

Però mirant el buit, sentint el buit, m’ha semblat que més aviat és a mi, a qui trobo faltar. M’enyoro gemegant, sospirant, salivant. M’enyoro forta i crua, violentament atenta, mastegant cada paraula que ofereixes. Enyoro la cruesa amb què fem l’amor.

Tot passa, amor. Vindrà una nit que passaran vuit hores i la vida menuda no voldrà plorar. Aquella nit dormirem, i ens llevarem sorpreses i agraïdes. Vindrà una nit que serà ja la tercera, la quarta, la cinquena. Vindrà una nit que creurem que és nostra i llavors ens retrobarem. Una amb l’altra, i cadascuna amb si mateixa. No en el sexe ràpid, irrenunciable, necessari, que colem ara mateix entre bolquers, amb l’orella parada per si arriba un plor des de l’altra punta de casa. Ens retrobarem, amor, en l’aventura gratuïta de descobrir-nos, en les ales esteses que conquereixen noves terres, en el gest cru que fa mal i allibera. Ens retrobarem i serà excitant tornar-nos a conèixer, ara que el paisatge ha canviat tant.

T’espero, m’espero. Aquí, al teu costat.